Comentarios y Análisis de Política

lunes, 29 de agosto de 2011

Déu d'uns quants?

No hi ha Déu -si és que existeix- de només uns quants. Si fos així, repugnaria a la raó. Seria un contrasentit. Encara que aquests quants fossin molts, o moltíssims, i omplissin places, carrers i ciutats senceres. Fins i tot, si fossin gairebé tots els homes. És de pur raonament lògic, penso.

Si per Déu s'entén el creador, ho és de tots. No seria tampoc concebible que ho fos només d'alguns, seria absurd. Un Déu d'absurditats no podria ser Déu. Un Déu creador ho és de tots o de ningú. Si ho és de ningú, lògicament no és Déu. No existiria.

I si ho és de tots -es concebi com es vulgui el procés de creació- tots tenen la seva causa en ell, tots porten, d’aguna manera, la seva marca. No uns sí i altres no. I tots, per lògica, han de poder saber d'ell. Per la seva pròpia naturalesa de creats d'ell. Tots, per primari que sigui, han de sentir, d'alguna manera, el seu alè. Notar en el seu interior el principi de la seva creació. Tenir, de forma implícita, notícia d'ell, encara que sigui un lleuger ressò, i notar la seva empenta creativa.

I si Déu creador és el que anomenem "el bé", tot creat ha de tenir tendència a la bondat. I tenir oberta, sense necessitat absoluta de mediacions, inclinació o perpetuació al bé, el que s’anomen "salvació". Sense distinció de races, temps (abans i després de Crist), cultures, nivells socials (pobresa o riquesa), ni capacitat o maduresa física o intel·lectual, ni grau d'estudis o coneixements explícits. No sembla explicable que la sort, actual i futura, de les persones vagi lligada indefugiblament a quelcom “circumstancial”.

Tampoc -sembla dir la raó- ha de ser imprescindible adherir-se, o fer un acte de fe, a favor d'una tradició, una doctrina, d'un llibre més o menys mitificat, d'un relat històric o uns ritus concrets. L'empremta de la creació està implícitament en tots els creats. En la seva mateixa naturalesa, originàriament, encara que el seu coneixement pugui concretar-se, perfilar, passar de l'instint o de la intuïció connaturals a una explicitació més elaborada.

En un altre cas, estaríem davant d'un Déu per a uns quants. Un contrasentit. Seria bó, crec, que algú més il.lustrat, sense escapar-se de la lògica, contraposés anlgún altre raonament.

No cal, per ara, plentajar-se: “I quí ha creat Déu? S’ha autocreat?” Si l’entenem com “el principi de totes les coses”, “el no creat”, aquestes preguntes repugnen també la raó. Déu és fora de la raó (humana)?


jueves, 4 de agosto de 2011

Crisis y bolitas de papel de plata

Las noticias nos infunden pánico. Nos aturden las explicaciones de la crisis. Aquellas, por graves, insistentes y, quizás a veces, exageradas. Estas, por parciales, alarmistas y complicadas. La confusión y la angustia se apoderan de la calle.

No hay para menos. Una interpretación sencilla, aparentemente, de la razón profunda de esta situación económica extremadamente crítica de la economía occidental, es la simple teoría de los vasos comunicantes. Desaparecidas, prácticamente, las fronteras de la información, de los flujos de personas, capitales  y mercancías, en el ámbito mundial, todo tiende a nivelarse.

En este efecto de vasos comunicantes, la pobreza huye en avalancha hacia los países ricos, y la riqueza busca materias primas y mano de obra baratas en los países no desarrollados. La libertad de información y movimiento contribuye, de una parte, a la nivelación, y a la larga a una mayor justicia mundial. Pero, a la corta, a un hundimiento y empobrecimiento de los países hasta ahora privilegiados.

Es algo que algún día había que ocurrir. Y este día ha llegado. Y ese maremoto, sólo se frenaría cerrando compuertas, aunque fuera temporalmente, para evitar ese trasvase repentino, inquietante y devastador para nuestros países occidentales. Pero esto choca contra todo ideal de libertad y justicia.

No pueden hacerlo, teóricamente, los gobiernos llamados progresistas. Los conservadores, por definición, estarían más dispuestos a ello. De aquí la avalancha de conservadurismo en las últimas elecciones en distintas partes. Se impone el sentido de la supervivencia sobre cualquier otro ideal. Primero, defenderse y crear riqueza propia, después ya vendrá la solidaridad.

Tal vez  ya no haya tiempo ni para estas posiciones de enroque. La globalización está en marcha a pasos agigantados. Los vasos comunicantes han derivado en tsunami. Ni el conservadurismo, que va ganando terreno, podrá pararlo. Y el progresismo de corte socialista se ve impotente, no encuentra respuesta válida y es desalojado del poder.

Podría decirse que la realidad se impone a los ideales, si no fuera que, en el fondo, esta realidad –que ahora hace sufrir a tantos no acostumbrados al sufrimiento- es producto, precisamente, de la generalización mundial de aquellos ideales de libertad y justicia, que se grita –con razón, pero confusamente- en tantas plazas.

Hace muchas décadas que han pasado aquellos  tiempos en que acallábamos nuestras malas conciencias, mandando sellos y bolitas de papel de plata para los negritos.