El debate fue una riña

 

Un debate en buena lógica no debiera ganarse- por la brillantez de la oratoria de los contendientes. Ni por el reflejo en sus respuestas. Ni por el tono de mayor o menor seguridad en su exposición. Ni siquiera por el talante ante las cámaras, el atractivo físico o la apariencia de madurez. Todo esto cuenta, pero es bluff.

Hay que ir a lo sustantivo. A lo que se dice, se afirma o propone. A  su lógica y veracidad.  A la claridad de la exposición. A la convicción de quien lo expone y al crédito que este nos merece. No hay que valorar el espectáculo sino el guión que este nos transmite. Ni al que golpea más o más fuerte, como en un pugilato de boxeo.

No es esto un debate o un cara a cara. Ni las fanfarronadas, baladronadas o la faramalla con que se viste, tantas veces, la puesta en escena. ‘Ha ganado este o el otro’. Cuidado con las corazonadas. Que la política y el arte de gobernar son cosas serias y ni diversión para la gente. Los debates, cuando se apagan los focos, son algo más que carne de tertulia divertida o de fulgurantes encuestas por teléfono. Son algo para pensar, analizar y contrastar entre la realidad y la ficción. O debieran serlo.

Además, un debate o un cara a cara –por más que uno se la parta públicamente al otro- solo es una faceta de un todo: del balance general de unos años de gobierno, bueno o malo, positivo o negativo en sus resultados, limpio o corrupto, con visos de capacidad para continuar o de agotamiento. Y también, de las posibilidades verosímiles para ser substituido por uno mejor. Ni lo viejo es bueno por viejo, ni lo nuevo lo es por nuevo. En esto de la vieja o la nueva política hay mucho de snop y de tontería. Lo de ayer, ni nuevo ni viejo, fué un error mediàtico y político. fué mal planteado y pésimamente dirigido.

Pedro Sanchez puede y suele lucir juventud y sonrisa más que ideas creibles. Mariano Rajoy ya exhibe bastentes canas y arrugas de experiencia más que habilidad y determinación. Es lo que ha ocurrido en este mal planteado cara a cara que no tuvo un verdadero moderador. Se hablo casi de todo pero de nada a fondo. No fué un debate, que es lo que se necesitaba.

Pedro Sanchez, desde el minuto zero se le echó al cuello a Mariano Rajoy, que no logró sacárselo de encima. Rajoy intentó explicar, razonar, aportar datos y explicar propuestas; Sánchez interrumpió sin parar, acusó a gusto, viniera mucho o poco a cuento, y difamó lo que pudo. Y el moderador no moderó nada.

Con lo cual el joven pugil, más preparado para el boxeo que para gobernar, golpeó una y otra vez  ‘al del plasma’ que ya debe estar pensando en la jubilación.

En el cuadrilátero se impuso, suciamente, el más joven y fuerte, mientras el reposado registrador de la propiedad, no atinaba ni podia (¿no le aconsejaban), devolver los golpes. Y como el árbitro estaba desaparecido, en su papel de triste figura, ayer no hubo debate, sino una riña de barra de bar.

AMB DOS PRESIDENTS IMPUTATS...

Amb dos presidents imputats per la justícia, quina carta de presentació té un país? Quina credibilitat té, de cara a fora i de cara a dins? En això estem.

L’un, Jordi Pujol, imputat per presumptes delictes econòmics i fiscals; l’altre, Artur Mas, per incomplir, presumptament, la legalitat. El quadre de les irregularitats queda complet. Els tribunals s’hauran d’afanyar a aclarir una situació tan insostenible, perquè, a més de la necessitat de fer justícia i de netejar un ambient tan enrarit, les coses poden complicar-se encara més.

Resulta que Pujol, a més de tractar-se d’un expresident mitificat políticament per la reconstrucció nacional que dugué a terme, també ha implicat en la seva mala acció economico-fiscal el seu partit (CDC) i a no poques personalitats catalanes tingudes per prohoms de la nostra societat. Per poc que hom sacsegi la manta que tapa el catalanisme radicalitzat, el país fa olor de podrit.

D’altra banda, no és presentable ni tranquil·litzador tenir un president en funcions –amb unes ganes infinites de ser reelegit– imputat per desobediència a la llei i amb el  compromís de desacatar-la una altra vegada, i fins a on faci falta, per intentar el seu objectiu inconstitucional i que, ni amb les seves astúcies, no ha aconseguit en les urnes el suport social suficient.

Quins suports internacionals pot aconseguir, més enllà de la legitimitat o il·legitimitat de la seva causa,un país amb dos presidents imputats per la justícia? Quin futur pot esperar-se per a una Catalunya amb dos presidents investigats, l’un per gravíssimes malifetes econòmiques i l’altre per desacatament a les normes per mitjà de les quals accedí a la presidència i que va prometre acatar i fer acatar? 

O la justícia fa net, sense demora, per poder respirar un cert aire de normalitat, o caldrà que els ciutadans tornin a les urnes per escollir uns governants, sense màcula ni sectarismes, que mereixin gestionar els interessos de tots ells. 

El diputat Joan Coscubiela, líder de Catalunya sí que es pot, acaba d’afirmar a TV3 que, amb la presentació de la Declaració de ruptura per part de Junts pel SÍ i la CUP, s’avergonyeix de pertànyer al Parlament. Amb dos presidents de la Generalitat imputats, pot ser que també hi hagi ciutadans que s’avergonyeixin de pertànyer a la nació catalana. Llàstima. 

PARTITS PER LA MEITAT

 

L’alta, molt alta, participació en les eleccions catalanes en legitima com mai el resultat: Catalunya, partida per la meitat.

 Com que no hi ha un vencedor clar, amb una majoria absoluta que permeti seguir un full de ruta i governar amb un programa coherent, el que ha quedat acreditat és la divisió d’una societat i la dificultat de fomar gover i de governar.

Amb aquest resultat, cap a on podem anar? Una societat dividida a parts iguals, què pot exigir a ningú? Una part, pot imposar la seva tesi a l’altra? Com que el resultat de la divisió està legitimat,  què s’ha guanyat? En canvi, en fer més patent i enfrontada aquesta divisió social i política, col·lectivament s’hi ha perdut. Pocs i molt mal avinguts: millor dit: barallats.

Artur Mas no ha perdut. Però tampoc no ha guanyat, perquè es presentava en una coalició heterogènia i amagat en el quart lloc de la llista. No s’ha discutit ni votat la seva acció de govern, com corresponia fer, sinó una cosa molt diferent i sobre la qual gairebé no s’havia discutit entre els partits en condicions d’igualtat. 

Eren unes eleccions autonòmiques que es van voler convertir en un plebiscit o referèndum que, legalment, no eren. El mateix president Mas les havia convocat com a autonòmiques,  perquè així ho disposa la llei. L’independentisme, tot junt, ha guanyat les eleccions, però ha perdut el seu plebiscit.

A més, el seu partit, CDC, junt amb el seu soci, ERC, han perdut escons, respecte als que ja tenien, en el Parlament. Han anat enrere. I per a arribar a la  majoria absoluta necessiten els de la CUP, que ha assegurat reiteradament que no votarà Mas per president. L’Artur ho podria perdre tot...

Tampoc no ha guanyat Rajoy. Tot i el gran augment de participació, que gairebé tothom esperava que donés la victòria als no independentistes, el resultat li ha fallat. A l’Albiol, aquí, li ha faltat talla?

Si el president Rajoy confiava que els qui fins ara no votaven sortirien per donar-li la seva papereta, s’ha equivocat. No han sortit com una tromba a donar-li suport, i a més, avui hi ha més independistes que abans. En això hi ha perdut. Els seus càlculs i la seva estratègia de Don Tancredo, de fiar-ho tot a les lleis i no fer política, ens asseguren, a tots, uns quants anys més d’enfrontaments.

Artur Mas es va ficar en un carreró sense sortida, I amb ell, Catalunya. Ara Rajoy es troba també en un altre carreró sense sortida, I amb ell, Espanya.

Una rumba para la esfinge Rajoy

En esta Diada de Catalunya, más de un millón de catalanes le han bailado una rumba a la esfinge de La Moncloa.

 

Más de un millón de ciudadanos en las calles de Barcelona, cuatro años seguidos, bailándole a Rajoy la famosa rumba de Peret "Catalunya tiene poder", resulta impresionante.

Después -más creíbles- las urnas dirán lo que digan, pero estas grandes manifestaciones, con un mensaje claro, no merecen como respuesta una actitud de esfinge.

La calle -más o menos manipulada- se mueve y el Estado sigue estático, como pasmado y desorientado. No sabe, parece, como reaccionar. Y cuando lo ha hecho, demasiadas  veces se ha equivocado. Y la calle, en Catalunya, se ha ido moviendo aún más y con más gente.

 

No es cuestión ahora de contar si los manifestantes fueron más o menos que otras veces: el gentío fue enorme. Ni tampoco de valorar el  aliento, apoyo e implicación en estas movilizaciones de las distintas  instancias del gobierno autonómico catalán, que es mucho y decisivo.

Lo sorprendente y destacable es la distinta actitud de las dos partes enfrentadas. La gran actividad e iniciativa, motivadoras y contagiantes, de un importante sector de la política y de la sociedad catalanas, y la escandalosa pasividad, negativa y desmoralizante, de los responsables de la gobernación estatal, sin imaginación ni iniciativa para encauzar de forma positiva y no alentando el enfrentamiento, el llamado problema catalán.

 

Problema que se crece, cada día,  al rebotar con un muro de silencio, incomprensión o menosprecio, en lugar de encontrar una actitud de escucha y de diálogo, dentro de la ley o desde la posibilidad de cambiarla. 

 

No debe dejarse caer en saco roto, la inconcreta oferta que acaba de hacer el president Artur Mas, en la euforia del éxito de la última Diada, de cambiar la ley "entre todos", que coincide con la del ministro Margallo de una cesión de la totalidad del IRPF y la modificación del texto constitucional.

Son, el de Mas y el de Margallo, dos ofrecimientos a tener en cuenta.  Son hábiles y oportunos los dos.

Quizás permitirían al presidente Rajoy salir de su actual inmovilismo en este difícil asunto, que -como se ha visto- no conduce más que a agravar las cosas.

 

Y al president Mas a intentar deshacerse del  embrollo en que se ha metido, de muy difícil salida, y jugar aún una carta con posibilidades, evitando que le hagan la cama sus propios socios, no mucho de fiar.

  

 

LA FEBLESA DEL “NO”

En el creixent debat públic entre el “sí” i el “no” a la independència de Catalunya, el discurs dels partidaris del “no” apareix com el més feble. I per diversos motius.

Perquè no han aconseguit un argumentari poderós i coherent, tot i tenir raons de pes i contundents; perquè no han sabut exposar-lo de manera convincent i s’han limitat a un simplista contraatac legalista i històric; perquè s’escuden en la contundència de posseir la veritat més que en el raonament; i perquè, entre d'altres coses, donen molt joc mediàtic a l’adversari en lloc d’ampliar i d'enfortir el seu.

Manca d’intel·ligència política? Carència d’agilitat mental i d’estratègia eficient?  ¿Esperit de superioritat, derivat de l’ostentació secular del poder? ¿Retraïment de la intel·lectualitat, per por de ser titllada de conservadorisme? ¿Incapacitat d’entrar en el fons del problema: legalitat democràtica versus radicalitat democràtica? ¿Infravaloració del sentiment popular –i de les seves reaccions– davant una suposada solidesa estructural pel fet de ja tenir estat?

Els dos corrents enfrontats responen d’una manera ben diferent davant aquests interrogants. Els partidaris del “sí” a la independència, amb habilitat, astúcia, convenciment i valentia. Els partidaris del “no” amb força malaptesa, ingenuïtat i retòrica autosuficiència. En ambdós casos hi ha carència de sil·logismes nets i hi sobren argúcies i eufemismes bruts.

Si a tot això hi afegim que l’emotivitat és més atractiva que el raonament, que les ancestrals reivindicacions, avivades, tenen més força que les reclamacions, que l’ímpetu dels sentiments sol imposar-se, col·lectivament –si hi ha lideratge–, als plantejaments equilibrats –i més si no hi ha lideratge fort– i fins i tot a la inèrcia de l’estatu quo, no ha d’estranyar que la posició conservadora del “no” es mostri més feble que la del “sí”, que és la que sap prometre i promet, il·lusòriament, el cel aquí en la terra.

En ambdós plantejaments hi falta més racionalitat i seny.

 

Catalunya-España: Respuesta y propuesta de Iceta

 

 

El Primer secretario del Partido Socialista de Catalunya, Miquel Iceta, responde a un artículo mio publicado en este diario, con una inteligente propuesta para el conflicto Catalunya-España. Como por su aportación vale la pena leerla literalmente, la reproduzco íntegra aun sin pedirle permiso. Dice así:

Apreciado Wifredo,  

A través de estas líneas quisiera agradecer el texto que me has enviado.

En referencia al texto, creo que no hay solución al desacuerdo actual entre Catalunya y España que no pase por el diálogo, la negoc,iación y el pacto y que, tanto la vía unilateral de Artur Mas como el empeño de Rajoy en ignorar la cuestión, están enquistando el problema.

Como seguramente sabes, los socialistas proponemos una reforma federal de la Constitución que pueda ser votada por todos los ciudadanos y que reciba un apoyo mayoritario en Catalunya. Se trataría de una reforma basada en cuatro ejes, lo que hemos dado en llamas las cuatro “R”.

En primer lugar, el reconocimiento, es decir, que Catalunya sea reconocida como una nación dentro de una España plurinacional, pluricultural y plurilingüe.

En segundo lugar, las reglas. Que se establezca una definición precisa de las competencias del Estado y la atribución del resto de competencias a las Comunidades.

En tercer lugar, recursos. Que se constitucionalicen los principios de solidaridad y ordinalidad que deben regular la financiación de las Comunidades.

Y, finalmente, representación. Que se transforme el actual Senado en un Consejo Federal integrado por los gobiernos autónomos, para que las Comunidades puedan participar en la toma de decisiones del Estado federal.

Se trata de una reforma cuya necesidad compartimos el conjunto de los socialistas de España y que, con el cambio en marcha que se ha producido en España después de las elecciones municipales y autonómicas y que las encuestas apuntan que se producirá tras las elecciones generales de otoño, está cada vez más cerca de hacerse realidad.

Recibe un cordial saludo,

Miquel Iceta

Primer Secretario

 

¿Rajoy, a Catalunya, como un Don Tancredo?

Se habla de un viaje del presidente Rayoy a Catalunya, la próxima semana, para "desactivar" las maniobras del president Mas, al frente del movimiento separatista que cada vez va adquiriendo una configuración mayor. No parece pueda augurarse a don Mariano demasido éxito en este viaje.

 

De entrada, cada vez que se anuncia que un presidente del Gobierno central va a Catalunya, da la impresión de que va al extrangero. O sea, de que no transita dentro del propio país. Lo cual, proyecta una sensación extraña, incluso ridícula.

 

Que, además, se anuncie que el objetivo de este desplazamiento es para desactivar o contrarestar una actuación de rebeldia de una parte del pueblo catalán, que proyecta pronunciarse formalmente a favor de su separación del Estado, asombra, porque estas cosas se hacen pero no se proclaman por adelantado.

 

Si, encima, este movimiento de rebelión esta liderado, organizado y realizado por el máximo representante ordinario del Estado en Catalunya, según disponen la Constitución y el Estatut, textos que juró o prometió solemnemente acatar y hacer cumplir el propio president de la Generalitat (representante y parte del Estado), el contrasentido resulta colosal

 

¿A que irà Rajoy a Catalunya, presumiblemente, la pròcima semana? ¿Con que autoridad? ¿Con que cartas, que pueda sacarse de la manga? ¿A ser humillado? A evidenciar, nuevamente, su papel de Don Tancredo?

 

En cualquier lugar, más en politica, cuando alguien en lugar de agarrar "el toro por los cuernos” se queda quieto esperando a que el problema pase de largo, tenemos un Don Tancredo.

 

O Rajoy va a Catalunya con una nueva estrategia política atractiva y convincente, que realmente contrarrete el sentimiento centrífugo que alli se ha instalado desde las propias instancias representativas del Estado, o puede ahorarse este viaje al extrangero próximo.

 

 

EL “NO PASSARAN” DE RAJOY

Això és no conèixer Catalunya. Ès no conèixer el nacionalisme català. És no conèixer la dialèctica pràctica dels nacionalismes, que es retroalimenten.

En això, Rajoy s’equivoca una altra vegada. Com també es va equivocar Aznar. Tots dos, volent aconseguir l’efecte contrari, han animat el nacionalisme català.

La llei és la llei, però cal raonar-la. Té el seu sentit, però abans de voler aplicar-la a totes passades cal explicar-la. A més, les lleis es poden canviar.

Les lleis són per a ordenar jurídicament la vida social segons millor convingui a la col·lectivitat en les circumstàncies adequades. En aquest sentit, aprovades democràticament, són de compliment obligat. El que no són és un parapet per a la defensa de posicions partidàries ni un mur de contenció, com el famós “no passaran”. Ni ho són ni es poden utilitzar per a fer-ne.

 La fèrria actitud legalista del president Rajoy en la defensa de l’Estat de dret és incomprensible, i si no va acompanyada de la pedagogia necessària es pot convertir en un frontó contra el qual reboten totes les pilotes de reclamacions legítimes.

Ni el Govern central ni el Partit Popular, que el controla, ni el mateix Rajoy, han sabut construir un discurs suficientment raonat, comprensible i atractiu sobre els avantatges d’una Espanya com a Estat plurinacional, divers i cohesionat al mateix temps, per contraposar-lo al que sí que ha sabut fer i divulgar, de manera contagiosa, el nacionalisme. És, segurament, la seva gran carència en aquest terreny.

 No serveix, el “no”. Encara que sigui legal. Les lleis s’estiren tot el que poden, no més, en una societat dinàmica i i amb aspiracions diverses. Quan es generalitza la idea que la Constitució, amb el temps, s’ha convertit en un  cadenat, és que no s’ha aplicat adequadament o que ha arribat el moment de revisar-la, de modificar-la, perquè respongui a les necessitats actuals del bé comú.

Amb el “no passaran”, el que s’aconsegueix és agreujar les coses, alimentar  l’enfrontament, anar perdent el terreny que es deia voler preservar. La societat catalana no és bel·licosa, però cobra coratge en els enfrontaments. La seva tendència a agrupar-se, a “fer pinya”, en les reclamacions que considera legítimes i desateses o  negades, amb més rotunditat que raonaments comprensibles, és d’una tossuderia sorprenent. 

És el que passa en el panorama actual, bastant confús i contradictori, de la política catalana. Confusió i contradiccions que no la faran recular en les seves pretensions amb arrels històriques, culturals i sentimentals, molt fortes. El discurs del “no”, per molt legal que sigui, no és suficient.

La força de la història mil·lenària, de la cultura arrelada en el poble i el profund sentiment d’identitat, sempre acaben saltant o rebentant les comportes.

No hi val, senyor Rajoy, el “no passaran” Algun dia i per algun lloc –amb bones maneres o amb males maneres–, passaran, si s’entesta a atrinxerar-se en un mur de calç i no en un de comprensió i de raonaments més convincents que els dels contraris.

 

L'últim foli

L’últim foli

(De les meves Memòries)

 Wifredo Espina

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques notes (sobre vivències d’un periodista inconformista)  dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, mirar i pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? És l’inic que perdura, l’amor. Ja res més té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora;  gràcies. Quedarà a les seves mans. Aquests dies (aniversari de l’accident que em va fer sentir-me morir) he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre  cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys d’escriure i fer de periodista i vuitanta-cinc de vida inconformada. Ha estat a corra cuita. Potser he corregut massa. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot molestar, segur, fins i tot ferir algú, sense voler. La veritat és crua. He intentat, tossudament, ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions, necessàries. El temps se m’acaba per anar fent memòria. També per escriure sense horari ni parar. La vocació i la passió no afluixen, encara; son vida, en un cos ja feble: faran la viu-viu, aniran piulant. Sento, però, que me’n vaig cap a la posta. Cap el Misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap!, jo... marxo. Adéu i gràcies.

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques quantes notes dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? Ja res té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora. I aquests dies he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys de periodista i vuitanta i cinc de vida. Ho he intentat a corra cuita. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot ferir algú sense voler. He intentat ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions. El temps se m’acaba. Sento que me’n vaig cap a la posta. Cap el misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap, jo... marxo. Adéu i gràcies.

Benvinguts Podem i Ciutadans

Feia falta moure-ho i remoure-ho tot, i Podem i Ciutadans, entre altres, han arribat –esperem-ho– per a fer-ho.

 Han fet saltar el tap que impedia que sortissin moltes ànsies populars, a les quals van donant veu i comandament. Un experiment, sí, però necessari. La nostra societat respira més i millor; se li ha eixamplat l’horitzó. Veure’m com sortirà.

 Gent nova i intel·ligent, segurament amb més ideals que dots i experiència de govern. La seva joventut i la seva l’energia, acompanyades sovint d’una formació universitària i professional, potser supliran la seva manca d’experiència. Encara s’ha de veure, però no renunciem pas a l’esperança.

 Aquesta sacsejada feia falta, ho repeteixo. Tanmateix cal que no ho confonguin amb trencar-ho tot. Però sí moltes coses, per substituir-les per unes altres d’oblidades o refusades per l’anomenada “vella política”.

 Podem, de Pablo Iglesias, clama per la igualtat i la justícia. Ciutadans, d’Albert Rivera, per la neteja en la política i la fraternitat dels pobles germans. Què se’ls pot al·legar en contra i de què se’ls pot alertar?

 Als d’Iglesias que no caiguin en l’igualitarisme i que no es converteixin en justiciers. Als de Rivera que no s’embrutin amb conxorxes i que no ofeguin la diversitat d’identitats legítimes. 

 En política no tot, i poques vegades, és idealisme; es juga amb persones i interessos. L’igualitarisme radical no funciona ni en el marxisme ni en els convents; en lloc d’alliberar energies les adorm o les anul·la. La blancor sempre immaculada impedeix d’omplir-se de realitat i de rebolcar-s’hi.

 El poder requereix grans dosis d’energia creativa i de realisme. Ben segur   que ho aprendran aviat, si no volen substituir una situació de desigualtat i corrupció per una altra de pobresa i fracàs.

 Dit això, benvinguts siguin Podem i Ciutadans. No per a anar-se’n, sinó per a quedar-se, per a millorar ells mateixos i millorar-nos a tots nosaltres. És a dir, per a millorar la política i la societat.

 Benvinguda aquesta rebolcada a una rutina molt putrefacta, si no es confon amb el començar de cap i de nou, amb un “aquí som nosaltres”, que som “els bons”.

 

Bienvenidos Podemos y Ciudadanoo

   Hacía falta una movida y una removida. Y Podemos y Ciudadanos, entre otros, han llegado, esperemos, para esto.

   Han hecho saltar el tapón que impedía que salieran muchas ansias populares, a las que están dando voz y mando. Un experimento, sí, pero necesario. Nuestra sociedad respira más; se le ha ampliado el horizonte. Veremos como sale.

   Gente nueva e inteligente, seguramente con más ideales que dotes y experiencia de gobierno. La juventud y la energía quizás suplan la falta de experiencia. Junto, muchas veces, a su preparación universitaria y profesional. Esto está por ver, pero no renunciemos a la esperanza.

   Esta movida y removida hacían falta, repito. Importa, sin embargo, que no lo confundan con romperlo todo, o casi todo. Pero sí muchas cosas. Para reemplazarlas por otras olvidadas o rechazadas por la llamada ‘vieja política’.

    Podemos, de Pablo Iglesias, clama por la igualdad y la justicia. Ciudadanos, de Albert Rivera, por la limpieza en la política y la fraternidad de los pueblos hermanos. ¿Que se puede alegarles en contra y de qué alertarles?

   A los de Iglesias que no caigan en el igualitarismo y que no se hagan justicieros. A los de Rivera, que no se enzucien en las componendas y que no ahoguen la diversidad de identidades legítimas.

   En política no todo y pocas veces, es idealismo, se juega con personas e intereses. El igualitarismo radical no funciona ni en el narxismo ni en los conventos; en lugar de liberar energias las adormece o anula. La blancura siempre inmaculada impide imbuirse de realidad y revolcarse en ella.

   El poder  requiere grandes dosis de energia creativa y de realismo. Seguro que lo aprenderan pronto, si no quieren sustituir una situación de desigualdad y corrupción por otra de pobreza y fracaso.

   Dicho esto, bienvenidos sean  Podemos y Ciudadanos. No para irse, sino para quedarse, para mejorarse ellos y mejorarnos a todos. Es decir, la política y la sociedad.

   Bienvenido  este revolcón a una rutina muy putrefacta, si no se confunde con el borrón y cuenta nueva, con el “aquí estamos nosotros”, que somos “los buenos”.

Consumisme de la morbositat

Vivim en una societat morbosa. Fins i tot quan cerquem justícia i informació. I sembla que ningú no reacciona contra aquesta lacra social.

La morbositat preval pertot i sobre tot. En l’actuació de moltes institucions, en la funció de molts mitjans de comunicació i en la curiositat de molta gent. La morbositat és, segurament, el producte que més es consumeix i el més rendible.

És la satisfacció dels instints primaris en lloc dels més cultivats. Col·loquialment, és l’atractiu que desperta una cosa que pot resultar desagradable, denigrant, cruel, prohibida o que va contra la moral establerta.

Quan els òrgans judicials, policials o administratius encarregats d’aconseguir o distribuir justícia i posar ordre creen situacions que sobrepassen aquesta funció i s’acosten a l’excés, la venjança o la conculcació de la dignitat de les persones, donen via lliure a la morbositat.

Quan els mitjans de comunicació sobrevaloren la importància, per excés de presentació o per repetició injustificada, d’uns fets antisocials, cruels, desagradables o reprovables, o en remarquen els aspectes menys ètics i estètics, que no hi afegeixen cap interès informatiu, contribueixen a la morbositat amb la paraula o la imatge.     

En privat es manifesta obertament la discrepància i repugnància davant aquests comportaments o el seu refús. En públic es fa més moderadament, per por a ser considerat poc liberal o restrictiu de la llibertat d’informació. És un error. La llibertat és per a informar de tot i tan àmpliament com sigui possible, no per a ofendre, denigrar o matxucar algú. No per a crear o satisfer la morbositat.

I l’actuació de les institucions guvernamentals, dels òrgans judicials i dels qui en depenen, també han d’atendre’s escrupolosament a la seva funció i no donar pàbul ni possibilitat a la morbositat, de cap mena i en cap circumstància. 

I les institucions –professionals o institucionals– encarregades de vetllar perquè no es caigui en aquestes pràctiques morboses, haurien de complir la seva funció i no inhibir-se’n. I les elits socials –intel·lectuals, pensadors, docents, creadors d’opinió– no poden dimitir de la seva missió de denúncia i d’orientació ètica i estètica: millorar el nivell dels instints de saber, de fruir i de gaudir.

      Convé redimir la nostra societat del consumisme de la morbositat.

Morbo, justicia e información

    Estamos en la sociedad del morbo. Incluso cuando buscamos justicia e información. Y parece que nadie reacciona contra esta lacra social.

    Prima el morbo, sobre todo y por doquier. En la actuación de muchas instituciones, en la función de muchos medios de comunicación y en la curiosidad de mucha gente. Seguramente el morbo es el producto que más se consume y el más rentable.

   Morbo es la satisfacción de los instintos primarios, en lugar de los más cultivados. Coloquialmente, es el atractivo que despierta una cosa que puede resultar desagradable, denigrante, cruel, prohibida o que va contra la moral establecida.

   Cuando los órganos judiciales, policiales o administrativos encargados de lograr o impartir justicia y poner orden, crean situaciones que sobrepasan a esta función, rayando al exceso, a la venganza o a la conculcación de la dignidad de las personas, dan rienda suelta al morbo.

   Cuando los medios de comunicación sobrevaloran la importancia, por exceso de presentación o repetición injustificada, de unos hechos antisociales, crueles, desagradables o reprobables, o remarcan sus aspectos menos éticos y estéticos, que no añaden ningún interés informativo, contribuyen al morbo con la palabra o la imagen.

   En privado, se manifiesta abiertamente la repugnancia o rechazo ante estos comportamientos. En público, se hace más moderadamente, por temor a ser considerado poco liberal o restrictivo de la libertad de información. Es un error, la libertad es para informar de todo y lo más ampliamente posible, no para ofender, denigrar o machacar a alguien. No para crear o satisfacer el morbo.

   Y la actuación de los órganos judiciales y de quienes de ellos dependen, también deben atenerse  escrupulosamente a su función. Y no dar pábulo ni posibilidad al morbo de ningún tipo y en ninguna circunstancia.

   Y las instituciones -profesionales o institucionales- encargadas de velar para que no se caiga en estas prácticas morbosas, debieran cumplir su función y no inhibirse. Y las élites sociales -intelectuales, pensadores, docentes, creadores de opinión- no pueden dimitir de su misión de denuncia y de orientación ética y estética: de mejora del nivel de los instintos de saber, de goce y de disfrute.

  

    Conviene redimir a nuestra sociedad del consumismo del morbo.