Consumisme de la morbositat

Vivim en una societat morbosa. Fins i tot quan cerquem justícia i informació. I sembla que ningú no reacciona contra aquesta lacra social.

La morbositat preval pertot i sobre tot. En l’actuació de moltes institucions, en la funció de molts mitjans de comunicació i en la curiositat de molta gent. La morbositat és, segurament, el producte que més es consumeix i el més rendible.

És la satisfacció dels instints primaris en lloc dels més cultivats. Col·loquialment, és l’atractiu que desperta una cosa que pot resultar desagradable, denigrant, cruel, prohibida o que va contra la moral establerta.

Quan els òrgans judicials, policials o administratius encarregats d’aconseguir o distribuir justícia i posar ordre creen situacions que sobrepassen aquesta funció i s’acosten a l’excés, la venjança o la conculcació de la dignitat de les persones, donen via lliure a la morbositat.

Quan els mitjans de comunicació sobrevaloren la importància, per excés de presentació o per repetició injustificada, d’uns fets antisocials, cruels, desagradables o reprovables, o en remarquen els aspectes menys ètics i estètics, que no hi afegeixen cap interès informatiu, contribueixen a la morbositat amb la paraula o la imatge.     

En privat es manifesta obertament la discrepància i repugnància davant aquests comportaments o el seu refús. En públic es fa més moderadament, per por a ser considerat poc liberal o restrictiu de la llibertat d’informació. És un error. La llibertat és per a informar de tot i tan àmpliament com sigui possible, no per a ofendre, denigrar o matxucar algú. No per a crear o satisfer la morbositat.

I l’actuació de les institucions guvernamentals, dels òrgans judicials i dels qui en depenen, també han d’atendre’s escrupolosament a la seva funció i no donar pàbul ni possibilitat a la morbositat, de cap mena i en cap circumstància. 

I les institucions –professionals o institucionals– encarregades de vetllar perquè no es caigui en aquestes pràctiques morboses, haurien de complir la seva funció i no inhibir-se’n. I les elits socials –intel·lectuals, pensadors, docents, creadors d’opinió– no poden dimitir de la seva missió de denúncia i d’orientació ètica i estètica: millorar el nivell dels instints de saber, de fruir i de gaudir.

      Convé redimir la nostra societat del consumisme de la morbositat.

Morbo, justicia e información

    Estamos en la sociedad del morbo. Incluso cuando buscamos justicia e información. Y parece que nadie reacciona contra esta lacra social.

    Prima el morbo, sobre todo y por doquier. En la actuación de muchas instituciones, en la función de muchos medios de comunicación y en la curiosidad de mucha gente. Seguramente el morbo es el producto que más se consume y el más rentable.

   Morbo es la satisfacción de los instintos primarios, en lugar de los más cultivados. Coloquialmente, es el atractivo que despierta una cosa que puede resultar desagradable, denigrante, cruel, prohibida o que va contra la moral establecida.

   Cuando los órganos judiciales, policiales o administrativos encargados de lograr o impartir justicia y poner orden, crean situaciones que sobrepasan a esta función, rayando al exceso, a la venganza o a la conculcación de la dignidad de las personas, dan rienda suelta al morbo.

   Cuando los medios de comunicación sobrevaloran la importancia, por exceso de presentación o repetición injustificada, de unos hechos antisociales, crueles, desagradables o reprobables, o remarcan sus aspectos menos éticos y estéticos, que no añaden ningún interés informativo, contribuyen al morbo con la palabra o la imagen.

   En privado, se manifiesta abiertamente la repugnancia o rechazo ante estos comportamientos. En público, se hace más moderadamente, por temor a ser considerado poco liberal o restrictivo de la libertad de información. Es un error, la libertad es para informar de todo y lo más ampliamente posible, no para ofender, denigrar o machacar a alguien. No para crear o satisfacer el morbo.

   Y la actuación de los órganos judiciales y de quienes de ellos dependen, también deben atenerse  escrupulosamente a su función. Y no dar pábulo ni posibilidad al morbo de ningún tipo y en ninguna circunstancia.

   Y las instituciones -profesionales o institucionales- encargadas de velar para que no se caiga en estas prácticas morbosas, debieran cumplir su función y no inhibirse. Y las élites sociales -intelectuales, pensadores, docentes, creadores de opinión- no pueden dimitir de su misión de denuncia y de orientación ética y estética: de mejora del nivel de los instintos de saber, de goce y de disfrute.

  

    Conviene redimir a nuestra sociedad del consumismo del morbo.