L'últim foli

L’últim foli

(De les meves Memòries)

 Wifredo Espina

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques notes (sobre vivències d’un periodista inconformista)  dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, mirar i pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? És l’inic que perdura, l’amor. Ja res més té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora;  gràcies. Quedarà a les seves mans. Aquests dies (aniversari de l’accident que em va fer sentir-me morir) he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre  cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys d’escriure i fer de periodista i vuitanta-cinc de vida inconformada. Ha estat a corra cuita. Potser he corregut massa. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot molestar, segur, fins i tot ferir algú, sense voler. La veritat és crua. He intentat, tossudament, ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions, necessàries. El temps se m’acaba per anar fent memòria. També per escriure sense horari ni parar. La vocació i la passió no afluixen, encara; son vida, en un cos ja feble: faran la viu-viu, aniran piulant. Sento, però, que me’n vaig cap a la posta. Cap el Misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap!, jo... marxo. Adéu i gràcies.

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques quantes notes dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? Ja res té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora. I aquests dies he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys de periodista i vuitanta i cinc de vida. Ho he intentat a corra cuita. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot ferir algú sense voler. He intentat ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions. El temps se m’acaba. Sento que me’n vaig cap a la posta. Cap el misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap, jo... marxo. Adéu i gràcies.

Benvinguts Podem i Ciutadans

Feia falta moure-ho i remoure-ho tot, i Podem i Ciutadans, entre altres, han arribat –esperem-ho– per a fer-ho.

 Han fet saltar el tap que impedia que sortissin moltes ànsies populars, a les quals van donant veu i comandament. Un experiment, sí, però necessari. La nostra societat respira més i millor; se li ha eixamplat l’horitzó. Veure’m com sortirà.

 Gent nova i intel·ligent, segurament amb més ideals que dots i experiència de govern. La seva joventut i la seva l’energia, acompanyades sovint d’una formació universitària i professional, potser supliran la seva manca d’experiència. Encara s’ha de veure, però no renunciem pas a l’esperança.

 Aquesta sacsejada feia falta, ho repeteixo. Tanmateix cal que no ho confonguin amb trencar-ho tot. Però sí moltes coses, per substituir-les per unes altres d’oblidades o refusades per l’anomenada “vella política”.

 Podem, de Pablo Iglesias, clama per la igualtat i la justícia. Ciutadans, d’Albert Rivera, per la neteja en la política i la fraternitat dels pobles germans. Què se’ls pot al·legar en contra i de què se’ls pot alertar?

 Als d’Iglesias que no caiguin en l’igualitarisme i que no es converteixin en justiciers. Als de Rivera que no s’embrutin amb conxorxes i que no ofeguin la diversitat d’identitats legítimes. 

 En política no tot, i poques vegades, és idealisme; es juga amb persones i interessos. L’igualitarisme radical no funciona ni en el marxisme ni en els convents; en lloc d’alliberar energies les adorm o les anul·la. La blancor sempre immaculada impedeix d’omplir-se de realitat i de rebolcar-s’hi.

 El poder requereix grans dosis d’energia creativa i de realisme. Ben segur   que ho aprendran aviat, si no volen substituir una situació de desigualtat i corrupció per una altra de pobresa i fracàs.

 Dit això, benvinguts siguin Podem i Ciutadans. No per a anar-se’n, sinó per a quedar-se, per a millorar ells mateixos i millorar-nos a tots nosaltres. És a dir, per a millorar la política i la societat.

 Benvinguda aquesta rebolcada a una rutina molt putrefacta, si no es confon amb el començar de cap i de nou, amb un “aquí som nosaltres”, que som “els bons”.

 

Bienvenidos Podemos y Ciudadanoo

   Hacía falta una movida y una removida. Y Podemos y Ciudadanos, entre otros, han llegado, esperemos, para esto.

   Han hecho saltar el tapón que impedía que salieran muchas ansias populares, a las que están dando voz y mando. Un experimento, sí, pero necesario. Nuestra sociedad respira más; se le ha ampliado el horizonte. Veremos como sale.

   Gente nueva e inteligente, seguramente con más ideales que dotes y experiencia de gobierno. La juventud y la energía quizás suplan la falta de experiencia. Junto, muchas veces, a su preparación universitaria y profesional. Esto está por ver, pero no renunciemos a la esperanza.

   Esta movida y removida hacían falta, repito. Importa, sin embargo, que no lo confundan con romperlo todo, o casi todo. Pero sí muchas cosas. Para reemplazarlas por otras olvidadas o rechazadas por la llamada ‘vieja política’.

    Podemos, de Pablo Iglesias, clama por la igualdad y la justicia. Ciudadanos, de Albert Rivera, por la limpieza en la política y la fraternidad de los pueblos hermanos. ¿Que se puede alegarles en contra y de qué alertarles?

   A los de Iglesias que no caigan en el igualitarismo y que no se hagan justicieros. A los de Rivera, que no se enzucien en las componendas y que no ahoguen la diversidad de identidades legítimas.

   En política no todo y pocas veces, es idealismo, se juega con personas e intereses. El igualitarismo radical no funciona ni en el narxismo ni en los conventos; en lugar de liberar energias las adormece o anula. La blancura siempre inmaculada impide imbuirse de realidad y revolcarse en ella.

   El poder  requiere grandes dosis de energia creativa y de realismo. Seguro que lo aprenderan pronto, si no quieren sustituir una situación de desigualdad y corrupción por otra de pobreza y fracaso.

   Dicho esto, bienvenidos sean  Podemos y Ciudadanos. No para irse, sino para quedarse, para mejorarse ellos y mejorarnos a todos. Es decir, la política y la sociedad.

   Bienvenido  este revolcón a una rutina muy putrefacta, si no se confunde con el borrón y cuenta nueva, con el “aquí estamos nosotros”, que somos “los buenos”.