PARTITS PER LA MEITAT

 

L’alta, molt alta, participació en les eleccions catalanes en legitima com mai el resultat: Catalunya, partida per la meitat.

 Com que no hi ha un vencedor clar, amb una majoria absoluta que permeti seguir un full de ruta i governar amb un programa coherent, el que ha quedat acreditat és la divisió d’una societat i la dificultat de fomar gover i de governar.

Amb aquest resultat, cap a on podem anar? Una societat dividida a parts iguals, què pot exigir a ningú? Una part, pot imposar la seva tesi a l’altra? Com que el resultat de la divisió està legitimat,  què s’ha guanyat? En canvi, en fer més patent i enfrontada aquesta divisió social i política, col·lectivament s’hi ha perdut. Pocs i molt mal avinguts: millor dit: barallats.

Artur Mas no ha perdut. Però tampoc no ha guanyat, perquè es presentava en una coalició heterogènia i amagat en el quart lloc de la llista. No s’ha discutit ni votat la seva acció de govern, com corresponia fer, sinó una cosa molt diferent i sobre la qual gairebé no s’havia discutit entre els partits en condicions d’igualtat. 

Eren unes eleccions autonòmiques que es van voler convertir en un plebiscit o referèndum que, legalment, no eren. El mateix president Mas les havia convocat com a autonòmiques,  perquè així ho disposa la llei. L’independentisme, tot junt, ha guanyat les eleccions, però ha perdut el seu plebiscit.

A més, el seu partit, CDC, junt amb el seu soci, ERC, han perdut escons, respecte als que ja tenien, en el Parlament. Han anat enrere. I per a arribar a la  majoria absoluta necessiten els de la CUP, que ha assegurat reiteradament que no votarà Mas per president. L’Artur ho podria perdre tot...

Tampoc no ha guanyat Rajoy. Tot i el gran augment de participació, que gairebé tothom esperava que donés la victòria als no independentistes, el resultat li ha fallat. A l’Albiol, aquí, li ha faltat talla?

Si el president Rajoy confiava que els qui fins ara no votaven sortirien per donar-li la seva papereta, s’ha equivocat. No han sortit com una tromba a donar-li suport, i a més, avui hi ha més independistes que abans. En això hi ha perdut. Els seus càlculs i la seva estratègia de Don Tancredo, de fiar-ho tot a les lleis i no fer política, ens asseguren, a tots, uns quants anys més d’enfrontaments.

Artur Mas es va ficar en un carreró sense sortida, I amb ell, Catalunya. Ara Rajoy es troba també en un altre carreró sense sortida, I amb ell, Espanya.

Una rumba para la esfinge Rajoy

En esta Diada de Catalunya, más de un millón de catalanes le han bailado una rumba a la esfinge de La Moncloa.

 

Más de un millón de ciudadanos en las calles de Barcelona, cuatro años seguidos, bailándole a Rajoy la famosa rumba de Peret "Catalunya tiene poder", resulta impresionante.

Después -más creíbles- las urnas dirán lo que digan, pero estas grandes manifestaciones, con un mensaje claro, no merecen como respuesta una actitud de esfinge.

La calle -más o menos manipulada- se mueve y el Estado sigue estático, como pasmado y desorientado. No sabe, parece, como reaccionar. Y cuando lo ha hecho, demasiadas  veces se ha equivocado. Y la calle, en Catalunya, se ha ido moviendo aún más y con más gente.

 

No es cuestión ahora de contar si los manifestantes fueron más o menos que otras veces: el gentío fue enorme. Ni tampoco de valorar el  aliento, apoyo e implicación en estas movilizaciones de las distintas  instancias del gobierno autonómico catalán, que es mucho y decisivo.

Lo sorprendente y destacable es la distinta actitud de las dos partes enfrentadas. La gran actividad e iniciativa, motivadoras y contagiantes, de un importante sector de la política y de la sociedad catalanas, y la escandalosa pasividad, negativa y desmoralizante, de los responsables de la gobernación estatal, sin imaginación ni iniciativa para encauzar de forma positiva y no alentando el enfrentamiento, el llamado problema catalán.

 

Problema que se crece, cada día,  al rebotar con un muro de silencio, incomprensión o menosprecio, en lugar de encontrar una actitud de escucha y de diálogo, dentro de la ley o desde la posibilidad de cambiarla. 

 

No debe dejarse caer en saco roto, la inconcreta oferta que acaba de hacer el president Artur Mas, en la euforia del éxito de la última Diada, de cambiar la ley "entre todos", que coincide con la del ministro Margallo de una cesión de la totalidad del IRPF y la modificación del texto constitucional.

Son, el de Mas y el de Margallo, dos ofrecimientos a tener en cuenta.  Son hábiles y oportunos los dos.

Quizás permitirían al presidente Rajoy salir de su actual inmovilismo en este difícil asunto, que -como se ha visto- no conduce más que a agravar las cosas.

 

Y al president Mas a intentar deshacerse del  embrollo en que se ha metido, de muy difícil salida, y jugar aún una carta con posibilidades, evitando que le hagan la cama sus propios socios, no mucho de fiar.