Comentarios y Análisis de Política

sábado, 23 de enero de 2016

MEMÒRIES de Wifredo Espina::"Quan volien silenciar-me" (PagesEditors)

Memòries on s'explica l’ampla projecció social de la seva trajectòria de periodista disconforme amb quasi tot: des de l’ofec d’una dictadura inacabable, fins a una democràcia imperfecta, inacabada o traïda. L’autor hi narra l’expulsió política del diari Ausona, el “hay que desespinizar El Correo Catalán”, les amenaces de mort, la censura d’articles, els fallits intents de compra. També hi explica qu?estions personals i l’esperança que la seva tasca hagi aportat un gra de sorra significatiu a un periodisme més lliure i independent. També hi apareixen personalitats il·lustres amb les quals l’autor s’ha creuat al llarg de la seva vida professional. Tot plegat, ofereix una crònica del nostre passat i del nostre present, escrita amb una prosa directa i sincera, on la ironia i el sarcasme es barregen amb escenes d’impacte i consideracions transcendentals.

Wifredo Espina fou considerat l’enfant terrible de la premsa. Va dirigir el diari Ausona i els setmanaris Crítica i Revista. Va ser sotsdirector d’El Correo Catalán, on va publicar “Cada cual con su opinión”, una famosa i influent columna que li va suposar greus problemes. Ha col·laborat com a articulista aLa Vanguardia, l’ABC, la Hoja del Lunes, Ya, E-Notícies, Diario Crítico, El9Nou, i Destino. Va impulsar la introducció del Secret professional i la Clàusula de Consciència a la Constitució del 1978. El 1987, va fundar el Centre d’Investigació de la Comunicació. També ha creat les Converses a la Pedrera i els Premis a la recerca en Comunicació. Col·labora habitualment en una desena de periòdics catalans i espanyols.

viernes, 15 de enero de 2016

LA POLÍTICA SURT DE MARE


La política ha sortit de mare. Això ja no és política, és una altra cosa. És quelcom desagradable, fatigós,  asfixiant, nauseabund. I demano perdó a alguns polítics que s’esforcen a no seguir la tropa.
Ho veiem cada dia, sobretot en els últims anys, mesos i setmanes, i fastigueja a tothom. Crea una sensació d’ofec, de crispació i de ganes de refugiar-se en el silenci i deixar que sigui el que Déu vulgui. O no vulgui.
Últimament la política salta tots els marges. O ho intenta cada dia més. El del sentit comú, el de l’ètica personal i col·lectiva, el del sentit de servei, per escampar-se pels espais de l’estupidesa, del robatori individual o ciutadà; per fer-la servir per al lucre personal.
La competència d’ideals es converteix en una lluita d’interessos. A tots els nivells. Per això ja no es respecten les normes de convivència més elementals, les grans lleis democràticament aprovades o netament consensuades –dins la relativitat de les coses humanes– ni les regles del joc establertes per a canviar-les.
Cadascú –grups, partits o governs– s’inventa i estableix en exclusiva propietat les pròpies democràcies –que emmascaren amb ambicions o interessos particulars, de classe o de grup–, que volen imposar als altres, els grans als petits i els petits als grans. I tot s’argumenta i se santifica amb paraules vanes, amb raonaments falsos i amb dogmes demagògics. Es tracta que les emocions efímeres suplantin els arguments seriosos i pensats.
Per a això, què pot ser millor que ocupar el carrer? Que proclamar que el carrer, ni tan sols instruït ni organitzat, és qui ha de manar Que les escoles i les universitats han d’estar al servei d’això tan eteri anomenat “el carrer”, però que crida i mou masses cegues, o encegades, que els experts en la manipulació massiva de les assemblees saben portar fàcilment al “seu hort”, fent creure que és “l’hort de tots”.
I mentre carrers i places criden –fins i tot formant ja part de governs i parlaments–, els preparats, els  intel·lectuals que no estan a sou per a col·laborar en la inspiració o la cuita d’aquests grans pastissos de merda populatxera, callen de por, com morts, i dimiteixen de llurs obligacions d’instruir i il·luminar la societat.
I hi ha mitjans de comunicació que es freguen les mans tot munyint els grans beneficis d’aquesta mena de política presentada en un nefast espectacle, amb l’excusa que això és el que demana la gent. I això és el que li serveixen a dosis intoxicants.
Quan la política surt de mare –al toc de corneta de líders ambiciosos, equivocats o idiotitzats en llurs ideologies populistes o totalitàries, proclamades des de palatalles i radios–, els rius nets de la convivència civilitzada es converteixen en cloaques.

La política se sale de cauce


La política se está saliendo de cauce. Esto ya no es política, es otra cosa.
Es algo desagradable, fatigoso, asfixiante, nauseabundo. Con perdón de algunos políticos que se esfuerzan en no seguir la tropa.

Lo vemos cada día, principalmente en los últimos años, meses ir semanas, y nos hastía a todos. Crea una sensación de ahogo, de crispación y de ganas
de refugiarse en el silencio. Y que sea lo que Dios quiera, o no quiera.

Últimamente, la política de salta todas las orillas. O lo intenta cada DIA más.
La del sentido común, de la ética personal y colectiva, la del sentido de servicio, para desparramarse por los espacios de la estupidez, del robo individual o ciudadano, para servirse de ella para el medro personal.

La competencia de ideales se torna en lucha de intereses. A todos los niveles. Para ello ya no se respetan las normas más elementales de la convivencia, las grandes leyes democráticamente aprobadas o limpiamente consensuadas –dentro de la relatividad de las cosas humanas-, ni las reglas de juego establecidas para cambiarlas.

Cada cual –grupos, partidos o gobiernos- se inventan y establecen, en exclusiva propiedad, sus propias ‘democracias’ – que enmascaran ambiciones o intereses particulares, de clase o grupales- y que se quieren imponer a los demás. Los grandes a los pequeños, y los pequeños a los grandes. Y todo se argumenta y santifica con palabras vanas; con falsos razonamientos y dogmas demagógicos. Se trata de que las  emociones efímereas suplanten los argumentos serios y pensados.

Para ello, ¿qué mejor qué tomar la calle? Que proclamar que la calle, ni siquiera instruida y organizada, es la que ha de mandar. Que las escuelas y universidades han de estar al servicio de eso tan etéreo que se llama “la calle”, pero que grita, mueve masas ciegas o encegadas, que los expertos en la manipulación masiva de las asambleas saben llevar fácilmente a ‘su huerto’ haciendo creer que es el huerto de todos.

Y mientras calles y plazas gritan –incluso ya metidas en gobiernos y parlamentos- los preparados, los intelectuales que no están a sueldo para colaborar en la inspiración u hornamentación de estos grandes pasteles de mierda populachera, callan de miedo como unos muertos, dimitiendo de sus obligaciones de instruir e iluminar a la sociedad.

Y hay medios de comunicación que se frotan las manos ordeñando los grandes beneficios de este tipo de política presentada en nefasto espectáculo, con la excusa de que esto es lo que pide la gente y esto es lo que le sirven a dosis intoxicantes.

Cuando la política se sale de su cauce –a toque de corneta de líderes ambiciosos, errados o idiotizados en sus ideologías populistas o totalitarias, proclamadas por las pantallas, los ríos de la convivencia civilizada se convierten en cloacas.