En
temps de vaques flaques proliferen els dogmàtics. Els miraclers. Amb
alguna cosa cal omplir les boques obertes de gana i els ànims
mancats d’esperança.
En
tots els terrenys. En el religiós ja és conegut i tradicional. Es
promet el paradís, però a llarg termini. En el polític, per avui o
per demà mateix. Sempre amb rotunditat, amb paraules altisonants,
que pretenen ser convincents. I son cíniques, sovint.
No
pocs polítics, en aquests temps de confusió, es converteixen en
predicadors de la “bona nova”. Pugen als seus púlpits
partidaris, engolen les seves paraules, i comencen a predicar dogmes
a aquells que, més afamats de fets, estan disposats momentàniament,
a saciar-se amb frases buides que no porten més enllà d'una falsa
il.lusió o d' un mòs de pa resec.
I
així ens va la política. La vella i la nova. La de dretes i la
d’esquerres. La nacionalista del centre i la de la perifèria. Es
diguin els seus protagonistas més visibles Pablo Iglesias, Oriol
Junqueras, Ada Colau, Joan Tardà o Anna Gabriel, com alguns exemples
de l’esquerra. A la dreta, amb els seus respectius nacionalismes:
José Maria Aznar, Mariano Rajoy, Artur Mas, Carles Puigdemont o
Carme Forcadell. Els dogmes –per inspiració divina populista,
radical-democràtica o legalista- substitueixen les realitats ja
contrastades. Les doctrines desgastades i buides pretenen fer oblidar
la política de la bona gestió -no n'hi ha d'altra-, que hauria de
ser creadora de riquesa i la seva justa distribució.
Els
dogmatismes florejats i sonors mobilitzen les masses, per bé o per
mal. Sobre tot a toc de corneta oficial. La bona gestió política,
socialment més pràctica i confortable, en temps crítics i
convulsos de predomini de la verbositat per sobre del sentit comú,
de la moderació i del pactisme, no arrossega gent pels carrers ni
vots a les urnes; li falta espectacle i morbositat. O una promesa, al
menys, com la paràbola de la multiplicació dels pans i els peixos.
Per
això -com a portaveus o comparses interesats- la televisió, la
ràdio i la premsa –de la mà dels polítics gestual i verbalment
més diarreics- s’omplen de discursos dogmàtics sense la
inspiració de cap sant esperit. És el simple espectacle que
substitueix el raonament. Allò fàcil de seguir, de retenir i de
repetir en eslògans ben pagats amb diners de tots. I de divulgar a
les masses desenganyades o radicalitzades, incapaces d’analitzar i
de discernir amb serenitat on hi ha alguns valors o només vent.
Aleshores
-el dogma partidista predicat arreu és el dogma- es vota el que es
vota. I surt el que surt, com hem vist. El poble atribolat també
s’equivoca, o l'equivoquen.