Compte amb els dogmàtics

       

En temps de vaques flaques proliferen els dogmàtics. Els miraclers. Amb alguna cosa cal omplir les boques obertes de gana i els ànims mancats d’esperança.

En tots els terrenys. En el religiós ja és conegut i tradicional. Es promet el paradís, però a llarg termini. En el polític, per avui o per demà mateix. Sempre amb rotunditat, amb paraules altisonants, que pretenen ser convincents. I son cíniques, sovint.

No pocs polítics, en aquests temps de confusió, es converteixen en predicadors de la “bona nova”. Pugen als seus púlpits partidaris, engolen les seves paraules, i comencen a predicar dogmes a aquells que, més afamats de fets, estan disposats momentàniament, a saciar-se amb frases buides que no porten més enllà d'una falsa il.lusió o d' un mòs de pa resec.

I així ens va la política. La vella i la nova. La de dretes i la d’esquerres. La nacionalista del centre i la de la perifèria. Es diguin els seus protagonistas més visibles Pablo Iglesias, Oriol Junqueras, Ada Colau, Joan Tardà o Anna Gabriel, com alguns exemples de l’esquerra. A la dreta, amb els seus respectius nacionalismes: José Maria Aznar, Mariano Rajoy, Artur Mas, Carles Puigdemont o Carme Forcadell. Els dogmes –per inspiració divina populista, radical-democràtica o legalista- substitueixen les realitats ja contrastades. Les doctrines desgastades i buides pretenen fer oblidar la política de la bona gestió -no n'hi ha d'altra-, que hauria de ser creadora de riquesa i la seva justa distribució.

Els dogmatismes florejats i sonors mobilitzen les masses, per bé o per mal. Sobre tot a toc de corneta oficial. La bona gestió política, socialment més pràctica i confortable, en temps crítics i convulsos de predomini de la verbositat per sobre del sentit comú, de la moderació i del pactisme, no arrossega gent pels carrers ni vots a les urnes; li falta espectacle i morbositat. O una promesa, al menys, com la paràbola de la multiplicació dels pans i els peixos.

Per això -com a portaveus o comparses interesats- la televisió, la ràdio i la premsa –de la mà dels polítics gestual i verbalment més diarreics- s’omplen de discursos dogmàtics sense la inspiració de cap sant esperit. És el simple espectacle que substitueix el raonament. Allò fàcil de seguir, de retenir i de repetir en eslògans ben pagats amb diners de tots. I de divulgar a les masses desenganyades o radicalitzades, incapaces d’analitzar i de discernir amb serenitat on hi ha alguns valors o només vent.

Aleshores -el dogma partidista predicat arreu és el dogma- es vota el que es vota. I surt el que surt, com hem vist. El poble atribolat també s’equivoca, o l'equivoquen.

S’acosten noves eleccions… Compte amb els polítics dogmàtics de tota classe, tipus i condició !

"Wifredo Espina", per Manuel Cuyàs (El PUNT-AVUI)

ELPUNT-AVUI

13-04-2016

Wifredo Espina

Manuel Cuyàs

L'altre dia, quan entrava als estudis de 8TV per intervenir en una tertúlia, del mateix lloc en sortia Wifredo Espina, a qui Josep Cuní acabava de fer una entrevista amb motiu del llibre de memòries que acaba de publicar, Quan volien silenciar-me. Li vaig poder dir que ja l'havia llegit, i ell va agafar-ne un exemplar seu que duia i me'l va dedicar. Ara en tinc dos. Qui és Wifredo Espina? Faig la pregunta perquè quan em vaig reunir amb els que havien d'intervenir amb mi a la tertúlia i amb un punt d'orgull els vaig ensenyar el llibre i la dedicatòria va resultar que no hi havia ningú, ni entre els grans ni entre els joves, que en conegués l'existència. Em vaig quedar parat. Hiperbòlicament, perquè ja no em sorprèn res. Wifredo Espina havia estat un dels periodistes més influents en l'època que el règim de Franco començava a declinar però no acabava de declinar del tot. Els seus comentaris polítics, publicats sempre a El Correo Catalán, eren seguits per tothom, inclosos els ministres de Madrid, que se'ls miraven amb la lupa de la censura i la indignació sempre a punt. Era quan llegíem entre línies, i Wifredo Espina va arribar a ser un mestre a l'hora d'escriure en el mateix sentit. Una postil·la aparentment innocent a unes declaracions de Franco o d'un alcalde, una comparació com qui no vol la cosa amb un país democràtic o uns punts suspensius intencionats eren alguns dels recursos que Espina feia servir per dir-ho tot sense que semblés que ho acabés de dir. Gràcies al seu llibre he sabut que molts diaris espanyols que no eren tan valents com ell o no tenien ningú com ell reproduïen les seves columnes.
“Un periodista de referència
en el declivi
del franquisme
Li vaig dir que una vegada el vaig anar a veure a la redacció d'El Correo Catalán per oferir-me. No se'n recordava. Em va publicar tres articles, i no en vaig cobrar cap. “Devia ser molt al final.” Tant, que al cap d'unes setmanes el diari va tancar. Al llibre n'explica els motius, amb aquell punt d'amargor que l'impregna tot. El franquisme el va voler silenciar i al final la imposició va venir en democràcia. Ara Espina publica en alguns diaris de menys abast i manté una col·laboració combativa al digital E-noticies. De vegades em costa estar d'acord amb el seu pessimisme i els seus referents, però Wifredo Espina s'ha de llegir.
Llegeixin el llibre. Si volen, tinc a la seva disposició l'exemplar que em sobra. És una mica desmanegat –cosa que l'autor reconeix– perquè està escrit com ha escrit sempre Espina: pensant en el diari de l'endemà, no en floritures estilístiques. I llegeixin el final perquè no trobaran enlloc ni en tan poques pàgines un resum més complet de la situació política actual a Catalunya. Vist amb els ulls de Wifredo Espina, que als vuitanta-sis anys segueix incomodant i no hi ha qui el silenciï.

Un govern de laboratori?

Sembla molt difícil que els nostres polítics puguin pactar un govern. I si el pacten sense la col·laboració del partit més votat serà un govern dèbil i inestable. Una olla de grills on difícilment s’entendran entre ells i se’ls farà impossible de governar.

Serà un govern de laboratori. Compost de diversos ingredients, alguns dels qual es repel·leixen i poden arribar a ser explosius. Un govern que pretendrà integrar diferents realitats, però que estarà d’esquena a la realitat.

Per dins, com ja he vist en altres ocasions, resultarà ingovernable. No serà un equip, sinó uns quants grups units amb un adhesiu de basar xinès. I només per l’ambició de poder ostentar el poder i de satisfer les ànsies personals i partidistes.

Però això no és governar. Per tant, de cara a l’exterior, és a dir, a dur a terme una gestió governamental adequada al difícil moment polític, econòmic i social actual, i de procedir a uns canvis que tot el món proclama com a necessaris, aquest hipotètic govern de proveta no servirà.

Mentrestant es va perdent el tems i gastant energies en va. Els vots –que els ciutadans també es poden equivocar– van sortir de les urnes massa fragmentats. Hi havia una estranya eufòria pel final de les majories absolutes, però la disgregació excessiva tampoc no és bona.

Si d’aquest laboratori no en surt un govern fort i estable, com sembla que passarà, què es pot fer?

Les diverses ideologies i els diferents –fins i tot contradictoris– interessos no poden donar un resultat viable i durador. En aquest contenciós –tan crispat i ple d’egoismes– resulta, a més, que els líders i els partits que haurien de resoldre’l són, al mateix temps, jutges i part interessada. I així no hi ha manera de resoldre el conflicte. Si no és que en l’últim moment les dues forces més votades –PP i PSOE–, en un atac de vertigen davant unes noves eleccions, decidissin col·laborar per no anar de mal a pitjor.

Si no és així, caldrà abandonar les inacabables proves de laboratori i acudir forçosament a l’arbitratge més imparcial: que la ciutadania dicti el seu veredicte en unes noves eleccions. L’àrbitre, el poble.