Referèndum, la contradicció permanent

A banda dels que -per diferents motius- en son contraris, entre els propis partidaris del referèndum hi ha contradicció. Mentre uns diuen que el referèndum català sobre la independència es celebrarà, altres ho posen en dubte. Aquests últims dies l’escenificació d'aquest sainet ha sigut per llogar-hi cadires.

Mentre la presidenta del Consell de la renovada Convergència Democràtica –el partit de Pujol i de Mas-, Mercè Conesa, declarava que el referèndum “podria no celebrar-se”, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, afirmava –amb un gest de fatxenderia de poble- que “es celebraria indefectiblement al setembre del pròxim any”. Aquesta és la millor manera de desmotivar la ciutadania, fins i tot la més entregada a la causa.

Les enquestes mostren un elevat percentatge a favor d'una consulta -a tothom li agrada ser consultat- en el més favorable dels casos, o assenyalen un cert empat ja que no pocs il·lusos tirarien pel dret cap a la independència. Però fins i tot entre els partidaris de la celebració, són majoria els defensors d’un acord amb l’Estat, cosa que, per ara, resulta jurídicament, social i política, clarament inviable.

S’ha perdut massa temps sense intentar aconseguir una fórmula que, no vulnerant el marc jurídic constitucional, permetés trobar una solució a aquest contenciós amb arrels històriques. Per exemple, pactar que fos possible una votació a nivell estatal i autonòmica, a la vegada, per un millor reconeixement de la personalitat de Catalunya i una ampliació i un blindatge més clar de les seves competències.

Això, fruit de dues postures miops, de vol gallinaci i mal destrament enfrontades, ha portat el problema a un carreró de molt difícil sortida, en el qual raons i sentiments, d’ambdós costats, s'embranquen a cops de pals de tot tipus. El contrari de la política, i on, a més, el dèbil en sol sortir apallissat.

I si –com estem veient- fins i tot en la política es generen dubtes i contradiccions permanents entre els del mateix bàndol, no hi haurà més remei que baixar definitivament a la realitat del que sigui possible. Ja s'han fet passes enrere: no es el mateix proclamar -com no fa massa- que “marxem”, que dir “posem les urnes” civilitzadament, i amb serenor i sense trampes (fins ara no hi ha cap “mandat democràtic”) comptem el vots, o escoltem el que realment vol la gent del carrer i no els líders de la festa major sobiranista. Ara estem en la contradicció permanent, i a cada bogada es perd més d'un llençol.

Aquest aterrar ara en quelcom més possible, ja que fins i tot el referèndum “podria no fer-se” (Conesa dixit), –i fracassats els somnis de grandesa redemptora que el 2012 va torçar tots els reivindicatius camins del seny- , sembla que podria estar intentant el mal repintat i rebatejat partit de l’expresident Artur Mas.