Publicacions Wifredo Espina

Wifredo Espina, impulsor i promotor de la recerca

1
DOSSIER Portal de la Comunicació (InCom-UAB)
Les memòries periodístiques de Wifredo Espina, impulsor i promotor de la recerca
en comunicació social a Catalunya
Marta Civil i Serra (InCom-UAB) ressenya el llibre de Wifredo Espina Quan volien
silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista (Lleida: Pagès Editors; primera
edició, gener de 2016).

Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista és una obra que
barreja records familiars d’infantesa i joventut fins a la maduresa, en un text en el qual
Wifredo Espina aprofita per reflexionar sobre les vivències de tota una generació
marcada per l’esperit de supervivència durant el franquisme. Repassa la falta de llibertat
d’expressió durant la dictadura i com, a partir de 1975, amb la mort de Franco i l’inici
de la transició democràtica, es va poder teixir un nou panorama polític, social i
econòmic, gràcies a les reivindicacions de la societat civil i la voluntat d’entesa entre els
principals partits polítics ―els del govern i també els de l’oposició― que van esforçarse
per arribar a un consens en àmbits considerats fonamentals per poder assolir una
democràcia plena.
Estructurada en un prefaci, 22 capítols i un darrer text de tancament denominat “L’últim
full”, l’obra deixa testimoniatge de l’experiència periodística de Wifredo Espina a
Madrid i, ja de retorn a Barcelona, la seva etapa a la direcció d’El Correo Catalán i al
programa d’entrevistes que va fer per a Televisió Espanyola, des dels estudis de
Montjuïc. A més, també s’endinsa en la relació que va mantenir amb diversos
intel·lectuals i polítics clau de la transició espanyola, com els expresidents de la
Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol, l’expresident del Govern espanyol Felipe
González, o els periodistes i escriptors Josep Pla i Manuel Ibáñez Escofet.

2
Per als estudiants, investigadors i docents del camp de les Ciències de la Comunicació,
penso que aquest llibre interessa sobretot per tres motius. En primer lloc, perquè explica
com l’autor va impulsar la redacció del text sobre el secret professional i la clàusula de
consciència que s’incorporaria com a part de la Constitució Espanyola de 1978, encara
vigent avui dia. En segon lloc, perquè descriu com l’entorn polític i social a mitjan dels
anys vuitanta va permetre crear el Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC) de
la Generalitat de Catalunya, del qual ell en va ser fundador i director durant els deu anys
que va existir (1987‒1997), i el paper que va exercir aquesta institució en la projecció
de la recerca en comunicació catalana al món. Finalment, un tercer aspecte per a mi
també rellevant és la reflexió crítica que aporta l’autor sobre l’exercici de la professió
periodística i l’organització dels ensenyaments en ciències de la comunicació, en un
moment tan delicat com l’actual, de replantejament i debat sobre si cal modificar o no
l’estructura, disseny i durada dels estudis.

La clàusula de consciència i el secret professional dels periodistes
Wifredo Espina, nascut a Vic el 1930, es va formar en dret i periodisme i fou directiu de
l’Asociación de la Prensa de Barcelona, des d’on va ser promotor i redactor d’una
proposta de text sobre la clàusula de consciència i secret professional que va ser
introduïda a l’article 20 de la Constitució espanyola de 1978. Avui, quasi quaranta anys
més tard, el col·lectiu professional de periodistes està protegit a Espanya per aquesta
‘clàusula de consciència’ (considerada la integritat deontològica del periodista davant de
fets produïts en el sí de l’empresa periodística que la qüestionen), i el ‘secret
professional’ (definit com al dret del periodista en el qual s’empara per no haver de
revelar les fonts pròpies d’informació ni les dels professionals que hagi conegut en
l’exercici de les seves funcions).1
Segurament, el doble vessant formatiu en dret i periodisme de Wifredo Espina va ser
decisiu per a poder incidir en les negociacions polítiques amb els ponents de la comissió
redactora de la Constitució, i que va permetre que finalment la clàusula de consciència i
el secret professional dels periodistes es poguessin incorporar a la Constitució en un
dels apartats més rellevants, el dedicat als “drets i deures fonamentals”, en concret al
capítol II (Drets i llibertats), secció 1a (Dels drets fonamentals i de les llibertats
públiques).

El foment de la recerca en comunicació, des del CEDIC
Paral·lelament a l’interès per la professió periodística, Wifredo Espina també va cultivar
un interès per a la recerca en comunicació social que va culminar en la creació del
Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC) de la Generalitat de Catalunya, l’any
1987, coincidint amb l’interès de l’administració catalana en poder tirar endavant un
centre d’aquest tipus i del qual ell en va ser el director, durant la dècada que va
funcionar, entre els anys 1987 i 1997. “Val a dir que la idea no era pas del tot original
meva, ja que en el II Congrés de Cultura Catalana [1986] i en el I Congrés de
Periodistes Catalans [el 1978] s’havia llençat la idea d’un institut públic de la

1 Vegeu: AGENCIA ESTATAL BOLETÍN OFICIAL DEL ESTADO (2016): Constitución Española (edición
actualizada a 5 de abril de 2016) [en línia]. Madrid: Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado [inclou
versió en castellà, basc, català i gallec]. “La Constitució Espanyola. Títol I (Dels drets i deures
fonamentals), article 20. Es reconeixen i es protegeixen els drets: (...) d) A comunicar o a rebre lliurement
informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al
secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.” http://www.webcitation.org/6neuEtknv

3
comunicació dependent de l’administració catalana. Vaig recollir, bàsicament, aquesta
idea i vaig decidir anar per aquí” (pàg. 211).
En els capítols dedicats a la creació del CEDIC, Wifredo Espina justifica els motius
pels quals va tenir clar que el Centre havia de ser de “caràcter científic, independent i
plural” (pàg. 213) i com ho va defensar davant de l’aleshores president de la Generalitat,
Jordi Pujol, i el secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, que li van donar
confiança.
També destaca l’equip executiu i assessor que va formar part del CEDIC i com junts
van poder tirar endavant diverses iniciatives especialitzades rellevants (col·leccions
editorials, obres de referència, monografies, directoris, simposi i congressos, trobades
científiques i fòrums de la comunicació)2. També s’atreveix a parlar, en primera
persona, sobre com li van notificar la dissolució del centre, en contra de la seva
voluntat, l’any 1997, uns fets que critica, tant pel contingut com per la forma.
Per a les persones que no van conèixer el CEDIC és necessari recordar el paper que va
tenir el centre en la divulgació científica i la transferència de coneixements, amb
l’impuls de projectes individuals i, sobretot, col·lectius, i el foment de debats
intel·lectuals plurals, que sovint comptaven amb la participació no només d’acadèmics
de Catalunya i d’Espanya, sinó també d’àmbit internacional (sobretot d’Amèrica
Llatina, del món francòfon i també anglosaxó). Van ser uns anys d’aposta ferma per la
publicació d’obres d’autors consolidats i, al mateix temps, d’autors novells, que a través
del centre tenien l’oportunitat de publicar, per primera vegada, la seva recerca.
En conjunt, i vist en perspectiva, el CEDIC deixà un ampli llegat, que perviu avui en
dia, a través de les publicacions que va impulsar i que formen part del catàleg de les
biblioteques del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC). Es tracta, sens
dubte, d’un referent per altres centres de recerca en comunicació que es van crear
posteriorment, com és el cas de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma
de Barcelona (InCom-UAB).
3
Reflexions en veu alta sobre l’exercici de la professió
A més del que hem destacat fins ara, Wifredo Espina també reivindica, a l’obra Quan
volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista, que cal seguir ensenyant a
llegir els mitjans d’una manera crítica i considera que la societat en general hauria
d’exigir als mitjans públics i privats un major compromís sobre la seva essència i les
seves actuacions: “A més, per ser transparents, crec, i ho he defensat sempre, que tots
els mitjans, una vegada a l’any, com a mínim, haurien de fer una declaració de la
filiació política dels càrrecs principals, si en tenen. I també haurien de declarar el capital
que tenen i la titularitat o procedència d’aquest capital, el patrimoni, els deutes, els
crèdits, els principals anunciants… Això els privats.”

2 Per aprofundir en les línies d’actuació, les trobades científiques i els estudis i informes que va promoure
i publicar vegeu: ESPINA, Wifredo, ed. (2004): Centre d’Investigació de la Comunicació. Memòria d’una
institució catalana oberta al món (1987-1997). Moià: Gràfiques Íster, pàgs. 21‒65.
3 L’InCom-UAB va néixer el 18 de desembre de 1997, quasi mig any després que el CEDIC deixés de
funcionar com a tal.

4
“Els públics han de ser totalment professionals, plurals i demòcrates. En canvi, als
privats se’ls pot exigir transparència, no que tinguin una línia a seguir, o una altra. Tot
allò que empenyi un mitjà de comunicació privat a seguir una línia a través d’articles,
publicitat o trucades al gerent o al director, és voler manipular-lo” (pàg. 252).
En aquest sentit, Wifredo Espina recorda certa discrepància que va tenir amb l’aleshores
subdirector d’El Correo Catalán, l’escriptor i periodista Manuel Ibáñez Escofet, a
l’hora de definir què és ‘periodisme’. Per a Ibáñez Escofet “el periodisme és un ofici, i
jo sostenia que és una vocació i una professió” (pàg. 255).
L’autor defensa que el llicenciat i aspirant a periodista hauria d’interessar-se per
estudiar les disciplines sobre les quals haurà de treballar. “Si els periodistes han de
tractar d’economia, de política, d’història, de geografia... del tema que sigui, han de
saber bàsicament de què parlen. No sóc gaire partidari de la carrera de periodista de
quatre o cinc anys, com era abans. La meva idea és una carrera curta, tecnificada, però
sobre la base d’una altra carrera pel cap baix. Que el llicenciat i aspirant a periodista
tornés a la universitat a aprendre les tècniques del periodisme i un llenguatge més
planer.” / “També crec que l’empresari periodístic hauria de passar per una escola de
periodisme. He dit l’empresari, el qui dirigeix l’empresa, no el propietari. I més que
això, hauria de tenir una idea clara dels conceptes periodisme i empresa periodística, i
del de servei públic d’aquesta empresa” (pàg. 255).

Es tracta d’un llibre que neix amb la voluntat d’interpel·lar el lector, que reivindica la
defensa de l’exercici ètic del periodisme enfront dels poders i interessos econòmics,
empresarials i polítics, amb exemples i, de vegades, amb noms i cognoms, que fan més
nítides les seves reflexions. Unes reflexions que segurament no agraden tothom, però
que permeten aportar nous punts de vista en el debat obert sobre el futur de la professió
i dels estudis universitaris en comunicació, en un any cabdal en el qual el Govern
d’Espanya haurà de confirmar si opta pel desplegament total de la Llei Orgànica 8/2013,
de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE), coneguda
popularment com a “Llei Wert”, amb la modificació de la durada dels ensenyaments
universitaris grau i màster oficial que s’imparteixen actualment, o si, per contra, s’arriba
a un acord entre tots els partits polítics per aturar-ne el seu desplegament i repensar cap
a on es vol anar.
Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista (2016) se suma a la
trajectòria de l’autor en la seva reflexió crítica sobre política, periodisme i recerca en
comunicació social, que ja havia iniciat en les seves obres anteriors: Converses (2004),
Centre d'Investigació de la Comunicació: Una institució catalana oberta al món (2005,
del qual n’ha estat editor), Política y Periodismo (2006), Temps de Rauxa (2007),
Crítica de la política impura (2009), Democràcia inacabada (2010) i Globus Punxats
(2013).

En síntesi, un llibre de memòries escrit a mode de confessió pública, amb una prosa
directe, sense perdre l’estil irònic tan característic de l’autor, que Wifredo Espina tanca
amb unes reflexions finals sobre com ell veu el panorama polític actual a Catalunya i a
Espanya, amb dubtes i incerteses sobre el futur, que ja havia deixat entreveure en alguns
articles d’opinió publicats en mitjans de premsa escrita i també al seu blog personal.

Jugar a la independenci

 Jordi Pujol, el presidente catalán de más talla política e intelectual (aparte sus errores y graves peripecias económicas y fiscales, cuya trascendencia jurídica está por sentenciar), en principio, no buscaba la independencia, pero alentó eficazmente los fundamentos ideológicos y emocionales para que un día pudiera reclamarse. Devolvió la confianza y el sentido de identidad de un pueblo desorientado y abatido.

Paqual Maragall, que le sucedió, fue un gran alcalde de Barcelona y un mal presidente de la Generalidad, pero con visión de futuro en ambos cargos. Su sueño fue una ciudad más abierta y moderna para Barcelona y una Catalunya mejor reconocida en su personalidad, pero colaboradora e integrada en un Estado federal que quiso iniciar con un nuevo Estatut, ambicioso pero mal planteado y gestionado (Más lo pactó en secreto y a la baja en La Moncloa de Zapatero) del cual no se ha sabido extraer toda su potencialidad, pese a unos recortes interpretativos del Constitucional.

José Montilla, el mejor exponente de la capacidad integradora de la sociedad catalana, que le elevó a la presidencia, bastante gris y desacertado en la complicada labor de gobierno que le tocó liderar, supo, sin embargo, alertar a tiempo y públicamente como nadie, de los peligros de la  desafección política en general y de los catalanes hacia el resto del Estado. No se le hizo caso, ni por los suyos.

Después, Artur Mas, designado por Pujol como su delfín, y que pudo haber sido un buen presidente -como muchos esperaban- se deslumbró por exceso de ambición y un calculo equivocado de un gran movimiento popular, fruto de muchas causas e impotente para lograr el sueño bastante irreal que Mas quiso asumir y liderar de forma más mesiánica que práctica. Y ahí está aparcado.

En un enrarecido ambiente de prácticas políticas, poco claras y sin ejemplaridad democrática, Carles Puigdemont, surgió de la manga de algunos magos del momento, para ensayar con decisión, valentía y contradicciones, el juego de un independentismo a fecha fija. Es el rol que le han asignado y que asumió en una decisión de quince minutos, como dijo.

La carpa estaba ya montada hacia tiempo y el público ansioso del espectáculo. Con talante más joven y fresco los actores llevan ya  más de un año con sus piruetas de todo tipo, unas más arriesgadas que otras. El público –su público- aplaude. A veces algún trapecista se cae, o lo parece. Y otros tropiezan o hacen el ridículo. Se siguen oyendo aplausos. De vez en cuando, sale el elefante del Estado de Derecho, y empiezan las dudas, la división de opiniones, las deserciones. Muchos siguen aplaudiendo, para animar y animarse. Pero no se avanza. El tiempo apremia.

El elefante Estado de derecho mueve la trompa o da algún paso, y los actores dan uno o dos pasos al lado o atrás, y los trapecistas miran si hay red de seguridad, no están muy seguros. Y así sigue la fiesta circense hasta altas horas. Un largo espectáculo inútil, dicen unos; otros aseguran ir ganando posiciones. ¿Quién tiene razón? Los términos van venciendo, algo deberá pasar. El simpático y ocurrente presidente va seguro, afirma. Y lo predica aquí, en Madrid y en Bruselas, con hábiles juegos de palabras.

Seria incluso divertido si todo esto no perjudicara nada ni a nadie. Pero no es así. Mientras se juega, al independentismo o a lo que sea, no se gobierna. Y esto perjudica a todos. También a los que siguen aplaudiendo sin saber muy bien qué. ¿Quizás al magistrado independentista, autor de una futura Constitución catalana, que asegura que, en secreto, están cometiendo ilegalidades?