A Catalunya se l'entén i se la defensa des de la serenitat emotiva , no des de
l'emotivitat passional . Des de la racionalitat sentimental, no des de la
crispació irracional. Catalunya és sentiment i raó . En aquesta barreja està
l'arrel de la seva identitat
.
L'enteniment i la defensa de Catalunya presenta, per tant, dos fronts : conrear la comprensió de la seva forta personalitat , perquè no es desbordi en la " rauxa " (entre creadora i suïcida ) , i no treure-li l'aire que necessita per no sentir la temptació de tancar-se en ella mateixa ( en l'ofec victimista o rancorós)
L'enteniment i la defensa de Catalunya presenta, per tant, dos fronts : conrear la comprensió de la seva forta personalitat , perquè no es desbordi en la " rauxa " (entre creadora i suïcida ) , i no treure-li l'aire que necessita per no sentir la temptació de tancar-se en ella mateixa ( en l'ofec victimista o rancorós)
.
L'actual envestida secessionista de bona part de la seva ciutadania , encoratjada imprudentment des d'instàncies governamentals , no és gratuïta ni capriciosa , doncs té arrelament històric i , sobretot , motivacions reals d'incomprensió i greuge , explotades sovint per interessos partidaris o sectaris.
La " rauxa " , liderada per la calculada inconsciència d'alguns, està a punt de desbordar els límits de la bona convivència i del marc legal democràtic , en nom de principis eteris més idealistes que pràctics . La incomprensió i el greuge han despertat l'emotivitat passional per sobre de la racionalitat sentimental . El " seny" ( que no vol dir conformisme ) , sembla ara arraconat en una posició de resistència , però a les urnes sol imposar , una i altra vegada , el seu criteri.
L'actual envestida secessionista de bona part de la seva ciutadania , encoratjada imprudentment des d'instàncies governamentals , no és gratuïta ni capriciosa , doncs té arrelament històric i , sobretot , motivacions reals d'incomprensió i greuge , explotades sovint per interessos partidaris o sectaris.
La " rauxa " , liderada per la calculada inconsciència d'alguns, està a punt de desbordar els límits de la bona convivència i del marc legal democràtic , en nom de principis eteris més idealistes que pràctics . La incomprensió i el greuge han despertat l'emotivitat passional per sobre de la racionalitat sentimental . El " seny" ( que no vol dir conformisme ) , sembla ara arraconat en una posició de resistència , però a les urnes sol imposar , una i altra vegada , el seu criteri.
.
I el criteri del " seny " no és trencar la baralla , sinó millorar o canviar les regles del joc . A la insensatesa de " Destruir Espanya" , títol d'un demagògic i oportunista llibre recentment aparegut , la sensatesa demana la defensa de Catalunya des del compliment sense trampes del pacte constitucional , massivament ratificat pels catalans , i en el què es distingia clarament entre " regions " i " nacionalitats" .
I el criteri del " seny " no és trencar la baralla , sinó millorar o canviar les regles del joc . A la insensatesa de " Destruir Espanya" , títol d'un demagògic i oportunista llibre recentment aparegut , la sensatesa demana la defensa de Catalunya des del compliment sense trampes del pacte constitucional , massivament ratificat pels catalans , i en el què es distingia clarament entre " regions " i " nacionalitats" .
Reclamar el legítim
respecte íntegre a la " nacionalitat " de Catalunya ( contrari a
l'homogeneïtzació del "cafè per a tots" , que erròniament o
maliciosament ha prevalgut ) , seria la forma més realista de comprendre, des
de fora , la seva singular personalitat , i de defensar-la , des de dins ,
sense plantejaments traumàtics.
.
La solució , per tant, a l’erròniament anomenat " problema català ", ja que és només d'una part molt important de la plural i diversa Catalunya , està en la mateixa Constitució (fins ara mal aplicada), que s’hauria de complir més honestament per tots , i modificar-la en el que faci falta i que evidentment reclama la nova societat , i no en trencar , que podria conduir a la " destrucció " d'Espanya i de Catalunya . L'experiència històrica ho avala .
La solució , per tant, a l’erròniament anomenat " problema català ", ja que és només d'una part molt important de la plural i diversa Catalunya , està en la mateixa Constitució (fins ara mal aplicada), que s’hauria de complir més honestament per tots , i modificar-la en el que faci falta i que evidentment reclama la nova societat , i no en trencar , que podria conduir a la " destrucció " d'Espanya i de Catalunya . L'experiència històrica ho avala .
