Memòries on s'explica l’ampla projecció social de la seva trajectòria de
periodista disconforme amb quasi tot: des de l’ofec d’una dictadura
inacabable, fins a una democràcia imperfecta, inacabada o traïda.
L’autor hi narra l’expulsió política del diari Ausona, el “hay que
desespinizar El Correo Catalán”, les amenaces de mort, la censura
d’articles, els fallits intents de compra. També hi explica qu?estions
personals i l’esperança que la seva tasca hagi aportat un gra de sorra
significatiu a un periodisme més lliure i independent. També hi
apareixen personalitats il·lustres amb les quals l’autor s’ha creuat al
llarg de la seva vida professional. Tot plegat, ofereix una crònica del
nostre passat i del nostre present, escrita amb una prosa directa i
sincera, on la ironia i el sarcasme es barregen amb escenes d’impacte i
consideracions transcendentals.
Wifredo Espina fou
considerat l’enfant terrible de la premsa. Va dirigir el diari Ausona i
els setmanaris Crítica i Revista. Va ser sotsdirector d’El Correo
Catalán, on va publicar “Cada cual con su opinión”, una famosa i
influent columna que li va suposar greus problemes. Ha col·laborat com a
articulista aLa Vanguardia, l’ABC, la Hoja del Lunes, Ya, E-Notícies,
Diario Crítico, El9Nou, i Destino. Va impulsar la introducció del Secret
professional i la Clàusula de Consciència a la Constitució del 1978. El
1987, va fundar el Centre d’Investigació de la Comunicació. També ha
creat les Converses a la Pedrera i els Premis a la recerca en
Comunicació. Col·labora habitualment en una desena de periòdics catalans
i espanyols.
Comentarios y Análisis de Política
2011 - Continuación de 2009-2010 - http://wifredoespina.blogspot.es
http://twitter.com/#!/wifredoespina
http://twitter.com/#!/wifredoespina
sábado, 23 de enero de 2016
viernes, 15 de enero de 2016
LA POLÍTICA SURT DE MARE
La política ha sortit de mare. Això ja no és política, és
una altra cosa. És quelcom desagradable, fatigós, asfixiant, nauseabund.
I demano perdó a alguns polítics que s’esforcen a no seguir la tropa.
Ho veiem cada dia, sobretot en els últims anys, mesos i
setmanes, i fastigueja a tothom. Crea una sensació d’ofec, de crispació i de
ganes de refugiar-se en el silenci i deixar que sigui el que Déu vulgui. O no
vulgui.
Últimament la política salta tots els marges. O ho intenta
cada dia més. El del sentit comú, el de l’ètica personal i col·lectiva, el del
sentit de servei, per escampar-se pels espais de l’estupidesa, del robatori
individual o ciutadà; per fer-la servir per al lucre personal.
La competència d’ideals es converteix en una lluita
d’interessos. A tots els nivells. Per això
ja no es respecten les normes de convivència més elementals, les grans lleis
democràticament aprovades o netament consensuades –dins la relativitat de les
coses humanes– ni les regles del joc establertes per a canviar-les.
Cadascú –grups, partits o governs– s’inventa i estableix en
exclusiva propietat les pròpies democràcies –que emmascaren amb ambicions o
interessos particulars, de classe o de grup–, que volen imposar als altres, els
grans als petits i els petits als grans. I tot s’argumenta i se santifica amb
paraules vanes, amb raonaments falsos i amb dogmes demagògics. Es tracta que
les emocions efímeres suplantin els arguments seriosos i pensats.
Per a això, què pot ser millor que ocupar el carrer? Que
proclamar que el carrer, ni tan sols instruït ni organitzat, és qui ha de manar
Que les escoles i les universitats han d’estar al servei d’això tan eteri
anomenat “el carrer”, però que crida i mou masses cegues, o encegades, que els
experts en la manipulació massiva de les assemblees saben portar fàcilment al
“seu hort”, fent creure que és “l’hort de tots”.
I mentre carrers i places criden –fins i tot formant ja part
de governs i parlaments–, els preparats, els intel·lectuals que no estan
a sou per a col·laborar en la inspiració o la cuita d’aquests grans pastissos
de merda populatxera, callen de por, com morts, i dimiteixen de llurs obligacions
d’instruir i il·luminar la societat.
I hi ha mitjans de comunicació que es freguen les mans tot
munyint els grans beneficis d’aquesta mena de política presentada en un nefast
espectacle, amb l’excusa que això és el que demana la gent. I això és el que li
serveixen a dosis intoxicants.
Quan la política surt de mare –al toc de corneta de líders
ambiciosos, equivocats o idiotitzats en llurs ideologies populistes o
totalitàries, proclamades des de palatalles i radios–, els rius nets de la
convivència civilitzada es converteixen en cloaques.
La política se sale de cauce
La política se está saliendo de
cauce. Esto ya no es política, es otra cosa.
Es algo desagradable, fatigoso,
asfixiante, nauseabundo. Con perdón de algunos políticos que se esfuerzan en no
seguir la tropa.
Lo vemos cada día, principalmente
en los últimos años, meses ir semanas, y nos hastía a todos. Crea una sensación
de ahogo, de crispación y de ganas
de refugiarse en el silencio. Y
que sea lo que Dios quiera, o no quiera.
Últimamente, la política de salta
todas las orillas. O lo intenta cada DIA más.
La del sentido común, de la ética
personal y colectiva, la del sentido de servicio, para desparramarse por los
espacios de la estupidez, del robo individual o ciudadano, para servirse de
ella para el medro personal.
La competencia de ideales se torna
en lucha de intereses. A todos los niveles. Para ello ya no se respetan las
normas más elementales de la convivencia, las grandes leyes democráticamente
aprobadas o limpiamente consensuadas –dentro de la relatividad de las cosas
humanas-, ni las reglas de juego establecidas para cambiarlas.
Cada cual –grupos, partidos o
gobiernos- se inventan y establecen, en exclusiva propiedad, sus propias
‘democracias’ – que enmascaran ambiciones o intereses particulares, de clase o
grupales- y que se quieren imponer a los demás. Los grandes a los pequeños, y
los pequeños a los grandes. Y todo se argumenta y santifica con palabras vanas;
con falsos razonamientos y dogmas demagógicos. Se trata de que las emociones efímereas suplanten los argumentos
serios y pensados.
Para ello, ¿qué mejor qué tomar la
calle? Que proclamar que la calle, ni siquiera instruida y organizada, es la
que ha de mandar. Que las escuelas y universidades han de estar al servicio de
eso tan etéreo que se llama “la calle”, pero que grita, mueve masas ciegas o
encegadas, que los expertos en la manipulación masiva de las asambleas saben
llevar fácilmente a ‘su huerto’ haciendo creer que es el huerto de todos.
Y mientras calles y plazas gritan
–incluso ya metidas en gobiernos y parlamentos- los preparados, los
intelectuales que no están a sueldo para colaborar en la inspiración u
hornamentación de estos grandes pasteles de mierda populachera, callan de miedo
como unos muertos, dimitiendo de sus obligaciones de instruir e iluminar a la
sociedad.
Y hay medios de comunicación que
se frotan las manos ordeñando los grandes beneficios de este tipo de política
presentada en nefasto espectáculo, con la excusa de que esto es lo que pide la
gente y esto es lo que le sirven a dosis intoxicantes.
Cuando la política se sale de su
cauce –a toque de corneta de líderes ambiciosos, errados o idiotizados en sus
ideologías populistas o totalitarias, proclamadas por las pantallas, los ríos de la
convivencia civilizada se convierten en cloacas.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)