Publicacions Wifredo Espina

Wifredo Espina, impulsor i promotor de la recerca

1
DOSSIER Portal de la Comunicació (InCom-UAB)
Les memòries periodístiques de Wifredo Espina, impulsor i promotor de la recerca
en comunicació social a Catalunya
Marta Civil i Serra (InCom-UAB) ressenya el llibre de Wifredo Espina Quan volien
silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista (Lleida: Pagès Editors; primera
edició, gener de 2016).

Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista és una obra que
barreja records familiars d’infantesa i joventut fins a la maduresa, en un text en el qual
Wifredo Espina aprofita per reflexionar sobre les vivències de tota una generació
marcada per l’esperit de supervivència durant el franquisme. Repassa la falta de llibertat
d’expressió durant la dictadura i com, a partir de 1975, amb la mort de Franco i l’inici
de la transició democràtica, es va poder teixir un nou panorama polític, social i
econòmic, gràcies a les reivindicacions de la societat civil i la voluntat d’entesa entre els
principals partits polítics ―els del govern i també els de l’oposició― que van esforçarse
per arribar a un consens en àmbits considerats fonamentals per poder assolir una
democràcia plena.
Estructurada en un prefaci, 22 capítols i un darrer text de tancament denominat “L’últim
full”, l’obra deixa testimoniatge de l’experiència periodística de Wifredo Espina a
Madrid i, ja de retorn a Barcelona, la seva etapa a la direcció d’El Correo Catalán i al
programa d’entrevistes que va fer per a Televisió Espanyola, des dels estudis de
Montjuïc. A més, també s’endinsa en la relació que va mantenir amb diversos
intel·lectuals i polítics clau de la transició espanyola, com els expresidents de la
Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol, l’expresident del Govern espanyol Felipe
González, o els periodistes i escriptors Josep Pla i Manuel Ibáñez Escofet.

2
Per als estudiants, investigadors i docents del camp de les Ciències de la Comunicació,
penso que aquest llibre interessa sobretot per tres motius. En primer lloc, perquè explica
com l’autor va impulsar la redacció del text sobre el secret professional i la clàusula de
consciència que s’incorporaria com a part de la Constitució Espanyola de 1978, encara
vigent avui dia. En segon lloc, perquè descriu com l’entorn polític i social a mitjan dels
anys vuitanta va permetre crear el Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC) de
la Generalitat de Catalunya, del qual ell en va ser fundador i director durant els deu anys
que va existir (1987‒1997), i el paper que va exercir aquesta institució en la projecció
de la recerca en comunicació catalana al món. Finalment, un tercer aspecte per a mi
també rellevant és la reflexió crítica que aporta l’autor sobre l’exercici de la professió
periodística i l’organització dels ensenyaments en ciències de la comunicació, en un
moment tan delicat com l’actual, de replantejament i debat sobre si cal modificar o no
l’estructura, disseny i durada dels estudis.

La clàusula de consciència i el secret professional dels periodistes
Wifredo Espina, nascut a Vic el 1930, es va formar en dret i periodisme i fou directiu de
l’Asociación de la Prensa de Barcelona, des d’on va ser promotor i redactor d’una
proposta de text sobre la clàusula de consciència i secret professional que va ser
introduïda a l’article 20 de la Constitució espanyola de 1978. Avui, quasi quaranta anys
més tard, el col·lectiu professional de periodistes està protegit a Espanya per aquesta
‘clàusula de consciència’ (considerada la integritat deontològica del periodista davant de
fets produïts en el sí de l’empresa periodística que la qüestionen), i el ‘secret
professional’ (definit com al dret del periodista en el qual s’empara per no haver de
revelar les fonts pròpies d’informació ni les dels professionals que hagi conegut en
l’exercici de les seves funcions).1
Segurament, el doble vessant formatiu en dret i periodisme de Wifredo Espina va ser
decisiu per a poder incidir en les negociacions polítiques amb els ponents de la comissió
redactora de la Constitució, i que va permetre que finalment la clàusula de consciència i
el secret professional dels periodistes es poguessin incorporar a la Constitució en un
dels apartats més rellevants, el dedicat als “drets i deures fonamentals”, en concret al
capítol II (Drets i llibertats), secció 1a (Dels drets fonamentals i de les llibertats
públiques).

El foment de la recerca en comunicació, des del CEDIC
Paral·lelament a l’interès per la professió periodística, Wifredo Espina també va cultivar
un interès per a la recerca en comunicació social que va culminar en la creació del
Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC) de la Generalitat de Catalunya, l’any
1987, coincidint amb l’interès de l’administració catalana en poder tirar endavant un
centre d’aquest tipus i del qual ell en va ser el director, durant la dècada que va
funcionar, entre els anys 1987 i 1997. “Val a dir que la idea no era pas del tot original
meva, ja que en el II Congrés de Cultura Catalana [1986] i en el I Congrés de
Periodistes Catalans [el 1978] s’havia llençat la idea d’un institut públic de la

1 Vegeu: AGENCIA ESTATAL BOLETÍN OFICIAL DEL ESTADO (2016): Constitución Española (edición
actualizada a 5 de abril de 2016) [en línia]. Madrid: Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado [inclou
versió en castellà, basc, català i gallec]. “La Constitució Espanyola. Títol I (Dels drets i deures
fonamentals), article 20. Es reconeixen i es protegeixen els drets: (...) d) A comunicar o a rebre lliurement
informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al
secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.” http://www.webcitation.org/6neuEtknv

3
comunicació dependent de l’administració catalana. Vaig recollir, bàsicament, aquesta
idea i vaig decidir anar per aquí” (pàg. 211).
En els capítols dedicats a la creació del CEDIC, Wifredo Espina justifica els motius
pels quals va tenir clar que el Centre havia de ser de “caràcter científic, independent i
plural” (pàg. 213) i com ho va defensar davant de l’aleshores president de la Generalitat,
Jordi Pujol, i el secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, que li van donar
confiança.
També destaca l’equip executiu i assessor que va formar part del CEDIC i com junts
van poder tirar endavant diverses iniciatives especialitzades rellevants (col·leccions
editorials, obres de referència, monografies, directoris, simposi i congressos, trobades
científiques i fòrums de la comunicació)2. També s’atreveix a parlar, en primera
persona, sobre com li van notificar la dissolució del centre, en contra de la seva
voluntat, l’any 1997, uns fets que critica, tant pel contingut com per la forma.
Per a les persones que no van conèixer el CEDIC és necessari recordar el paper que va
tenir el centre en la divulgació científica i la transferència de coneixements, amb
l’impuls de projectes individuals i, sobretot, col·lectius, i el foment de debats
intel·lectuals plurals, que sovint comptaven amb la participació no només d’acadèmics
de Catalunya i d’Espanya, sinó també d’àmbit internacional (sobretot d’Amèrica
Llatina, del món francòfon i també anglosaxó). Van ser uns anys d’aposta ferma per la
publicació d’obres d’autors consolidats i, al mateix temps, d’autors novells, que a través
del centre tenien l’oportunitat de publicar, per primera vegada, la seva recerca.
En conjunt, i vist en perspectiva, el CEDIC deixà un ampli llegat, que perviu avui en
dia, a través de les publicacions que va impulsar i que formen part del catàleg de les
biblioteques del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC). Es tracta, sens
dubte, d’un referent per altres centres de recerca en comunicació que es van crear
posteriorment, com és el cas de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma
de Barcelona (InCom-UAB).
3
Reflexions en veu alta sobre l’exercici de la professió
A més del que hem destacat fins ara, Wifredo Espina també reivindica, a l’obra Quan
volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista, que cal seguir ensenyant a
llegir els mitjans d’una manera crítica i considera que la societat en general hauria
d’exigir als mitjans públics i privats un major compromís sobre la seva essència i les
seves actuacions: “A més, per ser transparents, crec, i ho he defensat sempre, que tots
els mitjans, una vegada a l’any, com a mínim, haurien de fer una declaració de la
filiació política dels càrrecs principals, si en tenen. I també haurien de declarar el capital
que tenen i la titularitat o procedència d’aquest capital, el patrimoni, els deutes, els
crèdits, els principals anunciants… Això els privats.”

2 Per aprofundir en les línies d’actuació, les trobades científiques i els estudis i informes que va promoure
i publicar vegeu: ESPINA, Wifredo, ed. (2004): Centre d’Investigació de la Comunicació. Memòria d’una
institució catalana oberta al món (1987-1997). Moià: Gràfiques Íster, pàgs. 21‒65.
3 L’InCom-UAB va néixer el 18 de desembre de 1997, quasi mig any després que el CEDIC deixés de
funcionar com a tal.

4
“Els públics han de ser totalment professionals, plurals i demòcrates. En canvi, als
privats se’ls pot exigir transparència, no que tinguin una línia a seguir, o una altra. Tot
allò que empenyi un mitjà de comunicació privat a seguir una línia a través d’articles,
publicitat o trucades al gerent o al director, és voler manipular-lo” (pàg. 252).
En aquest sentit, Wifredo Espina recorda certa discrepància que va tenir amb l’aleshores
subdirector d’El Correo Catalán, l’escriptor i periodista Manuel Ibáñez Escofet, a
l’hora de definir què és ‘periodisme’. Per a Ibáñez Escofet “el periodisme és un ofici, i
jo sostenia que és una vocació i una professió” (pàg. 255).
L’autor defensa que el llicenciat i aspirant a periodista hauria d’interessar-se per
estudiar les disciplines sobre les quals haurà de treballar. “Si els periodistes han de
tractar d’economia, de política, d’història, de geografia... del tema que sigui, han de
saber bàsicament de què parlen. No sóc gaire partidari de la carrera de periodista de
quatre o cinc anys, com era abans. La meva idea és una carrera curta, tecnificada, però
sobre la base d’una altra carrera pel cap baix. Que el llicenciat i aspirant a periodista
tornés a la universitat a aprendre les tècniques del periodisme i un llenguatge més
planer.” / “També crec que l’empresari periodístic hauria de passar per una escola de
periodisme. He dit l’empresari, el qui dirigeix l’empresa, no el propietari. I més que
això, hauria de tenir una idea clara dels conceptes periodisme i empresa periodística, i
del de servei públic d’aquesta empresa” (pàg. 255).

Es tracta d’un llibre que neix amb la voluntat d’interpel·lar el lector, que reivindica la
defensa de l’exercici ètic del periodisme enfront dels poders i interessos econòmics,
empresarials i polítics, amb exemples i, de vegades, amb noms i cognoms, que fan més
nítides les seves reflexions. Unes reflexions que segurament no agraden tothom, però
que permeten aportar nous punts de vista en el debat obert sobre el futur de la professió
i dels estudis universitaris en comunicació, en un any cabdal en el qual el Govern
d’Espanya haurà de confirmar si opta pel desplegament total de la Llei Orgànica 8/2013,
de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE), coneguda
popularment com a “Llei Wert”, amb la modificació de la durada dels ensenyaments
universitaris grau i màster oficial que s’imparteixen actualment, o si, per contra, s’arriba
a un acord entre tots els partits polítics per aturar-ne el seu desplegament i repensar cap
a on es vol anar.
Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista (2016) se suma a la
trajectòria de l’autor en la seva reflexió crítica sobre política, periodisme i recerca en
comunicació social, que ja havia iniciat en les seves obres anteriors: Converses (2004),
Centre d'Investigació de la Comunicació: Una institució catalana oberta al món (2005,
del qual n’ha estat editor), Política y Periodismo (2006), Temps de Rauxa (2007),
Crítica de la política impura (2009), Democràcia inacabada (2010) i Globus Punxats
(2013).

En síntesi, un llibre de memòries escrit a mode de confessió pública, amb una prosa
directe, sense perdre l’estil irònic tan característic de l’autor, que Wifredo Espina tanca
amb unes reflexions finals sobre com ell veu el panorama polític actual a Catalunya i a
Espanya, amb dubtes i incerteses sobre el futur, que ja havia deixat entreveure en alguns
articles d’opinió publicats en mitjans de premsa escrita i també al seu blog personal.

Jugar a la independenci

 Jordi Pujol, el presidente catalán de más talla política e intelectual (aparte sus errores y graves peripecias económicas y fiscales, cuya trascendencia jurídica está por sentenciar), en principio, no buscaba la independencia, pero alentó eficazmente los fundamentos ideológicos y emocionales para que un día pudiera reclamarse. Devolvió la confianza y el sentido de identidad de un pueblo desorientado y abatido.

Paqual Maragall, que le sucedió, fue un gran alcalde de Barcelona y un mal presidente de la Generalidad, pero con visión de futuro en ambos cargos. Su sueño fue una ciudad más abierta y moderna para Barcelona y una Catalunya mejor reconocida en su personalidad, pero colaboradora e integrada en un Estado federal que quiso iniciar con un nuevo Estatut, ambicioso pero mal planteado y gestionado (Más lo pactó en secreto y a la baja en La Moncloa de Zapatero) del cual no se ha sabido extraer toda su potencialidad, pese a unos recortes interpretativos del Constitucional.

José Montilla, el mejor exponente de la capacidad integradora de la sociedad catalana, que le elevó a la presidencia, bastante gris y desacertado en la complicada labor de gobierno que le tocó liderar, supo, sin embargo, alertar a tiempo y públicamente como nadie, de los peligros de la  desafección política en general y de los catalanes hacia el resto del Estado. No se le hizo caso, ni por los suyos.

Después, Artur Mas, designado por Pujol como su delfín, y que pudo haber sido un buen presidente -como muchos esperaban- se deslumbró por exceso de ambición y un calculo equivocado de un gran movimiento popular, fruto de muchas causas e impotente para lograr el sueño bastante irreal que Mas quiso asumir y liderar de forma más mesiánica que práctica. Y ahí está aparcado.

En un enrarecido ambiente de prácticas políticas, poco claras y sin ejemplaridad democrática, Carles Puigdemont, surgió de la manga de algunos magos del momento, para ensayar con decisión, valentía y contradicciones, el juego de un independentismo a fecha fija. Es el rol que le han asignado y que asumió en una decisión de quince minutos, como dijo.

La carpa estaba ya montada hacia tiempo y el público ansioso del espectáculo. Con talante más joven y fresco los actores llevan ya  más de un año con sus piruetas de todo tipo, unas más arriesgadas que otras. El público –su público- aplaude. A veces algún trapecista se cae, o lo parece. Y otros tropiezan o hacen el ridículo. Se siguen oyendo aplausos. De vez en cuando, sale el elefante del Estado de Derecho, y empiezan las dudas, la división de opiniones, las deserciones. Muchos siguen aplaudiendo, para animar y animarse. Pero no se avanza. El tiempo apremia.

El elefante Estado de derecho mueve la trompa o da algún paso, y los actores dan uno o dos pasos al lado o atrás, y los trapecistas miran si hay red de seguridad, no están muy seguros. Y así sigue la fiesta circense hasta altas horas. Un largo espectáculo inútil, dicen unos; otros aseguran ir ganando posiciones. ¿Quién tiene razón? Los términos van venciendo, algo deberá pasar. El simpático y ocurrente presidente va seguro, afirma. Y lo predica aquí, en Madrid y en Bruselas, con hábiles juegos de palabras.

Seria incluso divertido si todo esto no perjudicara nada ni a nadie. Pero no es así. Mientras se juega, al independentismo o a lo que sea, no se gobierna. Y esto perjudica a todos. También a los que siguen aplaudiendo sin saber muy bien qué. ¿Quizás al magistrado independentista, autor de una futura Constitución catalana, que asegura que, en secreto, están cometiendo ilegalidades?

Referèndum, la contradicció permanent

A banda dels que -per diferents motius- en son contraris, entre els propis partidaris del referèndum hi ha contradicció. Mentre uns diuen que el referèndum català sobre la independència es celebrarà, altres ho posen en dubte. Aquests últims dies l’escenificació d'aquest sainet ha sigut per llogar-hi cadires.

Mentre la presidenta del Consell de la renovada Convergència Democràtica –el partit de Pujol i de Mas-, Mercè Conesa, declarava que el referèndum “podria no celebrar-se”, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, afirmava –amb un gest de fatxenderia de poble- que “es celebraria indefectiblement al setembre del pròxim any”. Aquesta és la millor manera de desmotivar la ciutadania, fins i tot la més entregada a la causa.

Les enquestes mostren un elevat percentatge a favor d'una consulta -a tothom li agrada ser consultat- en el més favorable dels casos, o assenyalen un cert empat ja que no pocs il·lusos tirarien pel dret cap a la independència. Però fins i tot entre els partidaris de la celebració, són majoria els defensors d’un acord amb l’Estat, cosa que, per ara, resulta jurídicament, social i política, clarament inviable.

S’ha perdut massa temps sense intentar aconseguir una fórmula que, no vulnerant el marc jurídic constitucional, permetés trobar una solució a aquest contenciós amb arrels històriques. Per exemple, pactar que fos possible una votació a nivell estatal i autonòmica, a la vegada, per un millor reconeixement de la personalitat de Catalunya i una ampliació i un blindatge més clar de les seves competències.

Això, fruit de dues postures miops, de vol gallinaci i mal destrament enfrontades, ha portat el problema a un carreró de molt difícil sortida, en el qual raons i sentiments, d’ambdós costats, s'embranquen a cops de pals de tot tipus. El contrari de la política, i on, a més, el dèbil en sol sortir apallissat.

I si –com estem veient- fins i tot en la política es generen dubtes i contradiccions permanents entre els del mateix bàndol, no hi haurà més remei que baixar definitivament a la realitat del que sigui possible. Ja s'han fet passes enrere: no es el mateix proclamar -com no fa massa- que “marxem”, que dir “posem les urnes” civilitzadament, i amb serenor i sense trampes (fins ara no hi ha cap “mandat democràtic”) comptem el vots, o escoltem el que realment vol la gent del carrer i no els líders de la festa major sobiranista. Ara estem en la contradicció permanent, i a cada bogada es perd més d'un llençol.

Aquest aterrar ara en quelcom més possible, ja que fins i tot el referèndum “podria no fer-se” (Conesa dixit), –i fracassats els somnis de grandesa redemptora que el 2012 va torçar tots els reivindicatius camins del seny- , sembla que podria estar intentant el mal repintat i rebatejat partit de l’expresident Artur Mas.

Política faltada de nobleza

Cuando, en su famoso cara a cara televisado, Pedro Sánchez acusó a Mariano Rajoy de 'indecente', dio su primera muestra pública de falta de nobleza. El candidato Sanchez tendría muchas razones políticas para descalificar a su rival, pero recurrir a una directa acusación moral siendo que Rajoy ni siquiera personalmente ha sido imputado, era pasarse demasiado.

Ahora Felipe González ha declarado que "me siento engañado; Sánchez me dijo que se iba a abstener en la segunda votación". Con lo cual se habria desbloqueado el nombramiento de Gobierno, que resulta tan perjudicial para la marcha del país. Sánchez no lo ha desmentido, y ha echado la culpa al partido. Todos recordamos su reiterado "no es no", de chulo de barrio. Falta de categoría y de palabra.

Cuando Jordi Pujol confesó publicamente su grave y persistente  irregularidad con Hacienda, que explicó con una historieta poco creible, su sucesor y delfín Artur Mas, se apresuró a ensañarse contra su "padre político", quitándole honores  y sueldo, seguramente para distanciarse de quien se lo debia todo, y salvar asi su carrera política. !Qué falta de reconocimiento y que exceso de egoismo!

Cuando los presidentes Mas y Puigdemont, los representantes ordinarios del Estado en Catalunya, para lo cual deben acatar y hacer acatar, según prometieron, las leyes democráticamente aprobadas, se revelan contra el Estado y desafian sus normas básicas, en virtud de las cuales ostentan su cargos en la Generaliat, evidéncian una falta descomunal de lealtad, a cuya romeria, además, convocan e intentan sumar a todos los ciudadanos, para lo cual utilizan todos los medios que, contrariamente, son para gobernar. ¿A como se llama eso, si no es prevaricar? 

La falta de nobleza es uno de los peores males de muchos políticos actuales. De la derecha y de la izquierda, de la vieja y de la llamada nueva política (los sin corbata y con pantalones rajados).

Nobleza, como es sabido, quiere decir honradez, honestidad, sinceridad, desinterés, altruismo, lealtad, generosidad... ! Dios, qué políticos, qué servidores del bien público nos henos dado! Líbranos de todo mal... Amén.

La raó dels radicals

 

No és que els radicals no tinguin raó, sinó que les seves raons no són les de tots, ni les majoritàries. I la convivència requereix el major consens.

Altrament, conviure civilitzadament no és possible. Si un radicalisme, qualsevol, intenta o aconsegueix imposar-se, estem en un totalitarisme. La part pretén dominar el tot.

En algun moment, segurament, tots hem sentit la temptació de la radicalitat. De creure, defensar i establir el que crèiem que era el millor: la  nostra raó. Devaluant o ignorant la dels altres.

No era mala intenció. Potser bona o, fins i tot, molt bona. Érem uns beats de la nostra suposada bondat, que repartíem a tothom en estampetes de colors. O érem uns fanàtics seguidors i defensors de la nostra sagrada veritat inqüestionable.

Beats o fanàtics, amb un fals carisma d’infal·libilitat, socialment ens comportàvem, vulgues que no, com uns malvats. Els altres no comptaven. Eren els infidels a convertir. S’havia de predicar la guerra santa.

Els radicalismes són ferment de canvi, ambició de millora. Amb freqüència, idealismes venerables. En la seva dialèctica contraposada ajuden a avançar a la societat. A treure-la de la seva paralitzant rutina, del seu aburgesament, del seu bassal sovint amb pudor de podrit.

Benvinguts els radicalismes, en la seva mesura creativa. Amb la seva específica funció positivament revolucionària. Sense sortir-se dels seus límits que marquen el sentit comú, el respecte als altres i les regles democràtiques. La seva aportació és bona, sempre que no s’obstinin a convertir-se en maleïts 'àngels caiguts'.

Tenen les seves raons. Però la raó és de tots. Alguns es mereixen estàtues en els temples, altres bons militants enfervorits de les seves causes. No líders il·luminats, convençuts de que els déus estan sempre de part seva.

Els déus de la veritat –social, política, etc.-, com la sort o l’alegria, es distribueixen per barris. Entre tots s’ha de fer tot. O intentar-ho. No amb exclusions ni imposicions autoritàries.

La democràcia  -la millor regla de convivència fins ara- és de tots. Compte amb posar-li adjectius. Abans s’inventà l’“orgànica”, ara s’invoca la “radical”. Anem per mal camí. Si és de tots, entre tots hem de definir-la, acceptar-la, organitzar-la i concretar-la, sense caòtics buits legals, amb normes jurídiques de compliment obligat.

Les raons radicals fan o poden fer la seva aportació al progrés, però no es poden imposar dogmàticament a la totalitat. Els “ismes”, com a radicalització (cadascú que hi posi aquí el seu més preuat), porten a l’ànima aquesta temptació exclusiva i excloent. Son la deïficació  del 'ego'.

Volen ser la “raó” de tot, de tots i para tots. No poden entrar (no hi mereixen entrar), en el regne convivèncial de cap cel… Son anticonvivència.

 

 

 

 

 

 

 

 

La razón de los radicales

No es que los radicales no tengan razón, sino que sus razones no son las de todos. Ni las mayoritarias. Y la convivencia requiere el mayor consenso.

De lo contrario, convivir civilizadamente no es posible. Si un radicalismo, cualquiera, intenta o logra imponerse, estamos en un totalitarismo. La parte pretende dominar al todo.

En algún momento, seguramente, todos hemos sentido la tentación de la radicalidad. De creer, defender y establecer lo que creíamos que era lo mejor. Nuestra razón. Devaluando o ignorando la de los demás.

No era mala intención. Quizás buena o muy buena. Éramos unos beatos de nuestra supuesta bondad, que repartíamos en estampitas de colores. O unos hinchas de nuestra verdad.

Beatos o hinchas, con un falso carisma de infalibilidad, socialmente nos comportábamos como unos malvados. Los otros no contaban. Eran los infieles a convertir. Había que predicar la guerra santa.

Los radicalismos son fermento de cambio, ambición de mejora. Con frecuencia, idealismos venerables. En su dialéctica contrapuesta ayudan a avanzar a la sociedad. A sacarla de su anquilosante rutina, de su aburguesamiento, de su charco oliendo a podrido.

Bienvenidos los radicalismos.En su específica función revolucionaria. Sin salirse de sus límites, que les marcan el sentido común, el respeto a los otros y las reglas democráticas. Su aportación es buena, siempre que no se empeñen en convertirse en malditos ángeles caídos. 

Tienen sus razones. Pero a razón es de todos. Algunos merecen estatuas en los templos, otros militantes enfervorecidos de sus causas. No líderes iluminados, convencidos de que los dioses están de su parte.

Los dioses de la verdad –social, política, etc. -, como la suerte o la alegría, se distribuye por barrios. Entre todos hay que hacerlo todo. O intentarlo. No con exclusiones ni imposiciones.

La democracia, la mejor regla de convivencia hasta ahora, es de todos. Cuidado con ponerle adjetivos. Antes se inventó la 'orgánica', ahora se invoca la 'radical'. Vamos por mal camino. Si es de todos, entre todos hemos de definirla, aceptarla, organizarla y concretarla, sin vacíos legales, en normas jurídicas de obligado cumplimiento.

Las razones radicales pueden hacer su aportación, pero no pueden imponerse a la totalidad. Los 'ismos' (cada cual ponga aquí el suyo) llevan en el alma esta tentación. Quieren ser 'la razón' de todo y de todos. No entrarán (no merecen entrar) en los reinos de ningún cielo...

 

 

    

 

 

 

 

 

 

 

 

El descarat llenguatge dels politics i els mitjans

Cada vegada és més buit el llenguatge de la majoria de polítics aquests últims mesos. Pitjor encara, és pesat, reiteratiu i mentider. No és un llenguatge constructiu sinó destructiu. Un llenguatge en contra dels altres i a favor seu.

Tot és vàlid per justificar la pròpia ineficàcia i per tal de desacreditar al contrari. L’ambigüitat, la contradicció i la mentida. A més, dit descaradament, sense posar-se vermells de cara. I barroerament, sense la més mínima elegància oratòria, amb la qual s’ornamentaven les intervencions parlamentàries o mediateques en altres temps, i altres personatges de la política en gran.

I això no només evidencia el baix nivell de moltes dels nostres actors polítics, sinó que és una ofensa a la intel·ligència i al bon gust del ciutadà que potser se’ls prengué seriosament i, amb el civisme que correspon a un país democràtic, un dia els va anar a votar.

És tal la desimboltura de baixa estofa que utilitzen a través dels mitjans de comunicació per tal de desfigurar la realitat i escombrar cap a casa, a favor dels seus interessos partidaris o personals, que segurament aquests mitjans no haurien de donar-los l’acollida que no es mereixen, o pensar-s'ho dues vegades.

No estaria gens malament que les associacions representatives d’aquests mitjans –premsa, ràdio i televisió- i els propis professionals, deixessin de ser simples caixes de ressonància de tals comportaments, i es replantegessin si estan complint degudament amb el seu deure o s’han convertit en purs propagandistes de qualsevol estridència o publicitat barata.

No n’hi ha prou amb la simple postura crítica de columnistes, tertulians, opinants i presentadors. Està bé, però no n'hi ha prou.  S’ha de valorar objectivament l’interès real de les informacions o declaracions que es publiquen o es transmeten a bombo i platerets. És hora que els mitjans i els professionals, lliurement i responsable, facin també autocrítica.

I els receptors –lectors, radiooients o teleespectadors- han de conscienciar-se més – tot i que molts ja ho estan- que no s’ho han d’empassar tot, 'todo lo que les echen'.

Catalunya, masa abandonada

Les coses no passen perquè sí. Des de fa anys, Catalunya gairebé ha estat abandonada per l’Estat i pel Govern. Semblava que fos un altre territori, quasi diferent. En algunes ocasions s’han tingut gestos excepcionals de bon tracte, gairebé de privilegi. Però no de normalitat.

Ni l’Estat ni el Govern han transitat ni tractat el territori català d’una manera normal, ni tan sols com està establert a la Constitució. Sempre hi ha hagut certa prevenció i algunes objeccions injustificades. I terra que no es transita amb habitualitat, hi neixen herbes de tota classe, com a la paràbola evangèlica.

Ha estat un greu error. I malgrat el que es digui, en el segon mandat d'Aznar, en el de Zapatero i de Rajoy s’ha accentuat aquest distanciament i aquest enfrontament. S’ha obert un abisme, que ara no se sap afrontar. No es tracta d’aplicar les lleis –que també- sinó d’establir una convivència i una relació normal. I això no s’ha fet, sinó al contrari.

Si tot era el mateix Estat, s’havia de veure i viure així, com diu el sentit comú i com disposa el marc jurídic bàsic general, que estableix el reconeixement de les singularitats de les nacionalitats i regions, distribuint –amb insuficiència i poca claredat, certament- les respectives competències i atribucions, segons es decidí democràticament en una norma constitucional perfectible, i per perfeccionar amb urgència.

Semblava a vegades que per tal que l’Estat, del qual la Generalitat en forma part, realitzés les seves degudes funcions aquí, hagués de demanar permís o treure’s les sabates per no infectar el país sagrat. Sentit d’inferioritat o superioritat? Desconeixement des de la capital del terreny que es trepitja? Comoditat, ja que des de les poltrones de Madrid es viu molt bé i ben pagats?

On hi ha un buit algú l’ocupa. I és el que ha passat en aquest paí , desitjable i desitjat, de Catalunya. Des de fa segles hi ha terra abonada a les reivindicacions. Sovint amb tota la raó. I últimament s’ha accentuat, i el victimisme ha trobat, com altres vegades a la història, caldo de cultiu i líders que han sabut avivar i aglutinar sentiments respectables i desitjos legítims, en moviments contra els dimonis centralistes estatals.

I, tot i que encara no semblen majoritaris, així estem: a cops de Constitució i desafiaments de curta mirada, potser suïcida. Pujol (quan era bon noi), Maragall (el denunciant del 3% i el creador del nou Estatut) i fins i tot el grisós Montilla, equilibrabran il·lusió pàtria i sentit pràctic. Mas i Puigdemont, en lloc de governar, s'han aliat amb la cridòria del carrer (que han encoratjat, amb Forcadell, Muriel, Sanchez, etc.) per tirar-se, al dictat de l'Esquerra de Junquerasi i l'inpiració de Companys, de mà de la CUP, a la muntanya de l'aventura infinita. En lloc de seguir l'exmple a Prat de La Riba, del que ara es celebra els 99 anys de la seva mort

I és que allà -al centre de la Meseta, sota un sol de mata camell- estan l'Estat i el Govern estatal, i aquí queda l'abandonament de la política en gran, i, per tant la reivindicació, la protesta i el desafiament descarat i creixent. Acabarà malament. ¿Qui té la culpa?

 

 

Calatunya, abandonada

Las cosas no ocurren por que sí. Desde hace años, Catalunya ha sido casi abandonada por el Estado y el Gobierno central. Parecía como si fuera otro territorio, casi distinto. En ocasiones se han tenido gestos  excepcionales de buen trato, casi de privilegio. Pero no de normalidad.

Ni el Estado ni el Gobierno han transitado ni tratado el territorio catalán de una manera normal, ni siquiera como está establecido  en la Constitución. Siempre ha habido cierta prevención y algunos reparos injustificados para hacer política nacional aquí. Y tierra donde no se transita con habitualidad, nacen hierbas de todas clases, como en la parábola evangélica del trigo y la zizaña.

Ha sido en gran error. Y pese a lo que se diga, en el mandato de Rajoy se ha acentuado este distanciamiento y enfrentamiento. Se ha abierto un abismo, que ahora no se sabé como afrontar, ni política ni jurídcamente, para no avivar más el fuego. No se trata de aplicar las leyes –que tambén-, sinó sobre todo de establecer una convivència normal. Y no se ha hecho, sinó lo contrario.

Si todo era el mismo Estado, debía verse y vivirse así, como dicen el sentido común y dispone el marco jurídico básico general, que establece el reconocimiento de las singularidades de nacionalidades y regiones, distribuyendo –con insuficiència y poca claridad, ciertamente- las respectivas competèncias y atribuciones, según se decidió democráticamente,  en una norma

Constitucional perfectible, y a perfeccionar con urgencia.

Parecía, a veces, que para que el Estado, del que la Generalitat forma parte aunque lo olvide, pudiera realizar aqui sus normales funciones, antes debiera pedir permiso y quitarse los zapatos para no contaminar un país sagrado. ¿Sentimentos de inferioridad o superioridad? ¿Desconocimiento desde la capital del terreno que se pisa? ¿Comodidad, ya que desde las poltronas de Madrid, se vive muy bien?

Donde hay un vacio, alguien lo ocupa. Y es lo que ha ocurrido en esta parcela, tan apatecible y apetecida, de Catalunya. Desde siglos, hay tierra abonada a las reivindicaciones, con razones o sinrazones de más o menos peso.  Muchas veces, empero, con toda razón. Y últimamente se han acentuado y el victimismo ha encontrado, como otras veces en la historia, caldo de cultivo y líderes que han sabido avivar y aglutinar sentimientos respetables y deseos legítimos (que con frecuencia confunden con sus intereses partidarios o personales), en movimientos contra los demonios centralistas estatales.

Y, aunque aun no parecen mayoritarios, así estamos: a golpes de Constitución y de desafios de corta mirada, quizás suicida. Pujol (cuando era buen chico), Maragall (el denunciante del 3 % y el nuevo Estatut) e incluso el grisaceo Montilla, equilibrabran ilusion patria y sentido práctico; Mas y Puigdemont, en lugar de gobernar, se han aliado con el griterio de la calle (que han alentado, con Forcadell, Muriel, Sanchez, etc.) para  echarse, al dictado de la Esquerra de Junqueras y Companys y de la CUP, al monte de la aventura infinita

Allà –en el centro de la Meseta,bajo un sol de mata camello- están el Estado y el Gobierno estatal, y aquí queda el abandono de la política en grande, y, por tanto la reivindicación, la protesta y el desafio descarado y creciente. Acabará mal. ¿Quien tiene la culpa?  

ANÀLISI DE L'OBRA DE WIFREDO ESPINA

GRUP D'ESTUDIS DE UNIVERSITAT

AUTONOMA DE BACELONA

Coordinació: Laia Font de Mora Monferrer

Autors: Laia Font de Mora – Rebeca Brime – Idoia Capuz

Juny 2016

ANÀLISI DE L'OBRA DE WIFREDO ESPINA

Periodista, advocat i escriptor
 

(Extracte)

ÍNDEX

1.Introducció: Espina abans del periodisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3

2.Context polític, social i cultural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5

3.Principals temàtiques que tracta durant la seva trajectòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6

4.Posicionament ideològic: catalanisme conservador i aposta per la nova política de

centre dreta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. 7

5.Relació amb els mitjans en què ha participat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. 10

5.1 El Correo Catalán, antifranquisme i pujolisme: . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10

5.2 Després de El Correo: Wifredo no es casa amb ningú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12

6.Ús del llenguatge i aportacions d’Espina al periodisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12

7.Participació en altres institucions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. 14

7.1Centre d’Investigació de la Comunicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

8.Valoració genèrica de la seva aportació periodística . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

9.Inventar i . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

10.Bibliografia i webgrafia del trebal l . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. 18

11.Annexos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. 20

11.1El Correo Catalán . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

11.2Activitat a twitter . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

1. Introducció: Espina abans del periodismo

El 1930 va néixer a Vic Wifredo Espina Claveras, fill de Ramon

Espina Sardà i Ramona Claveras Roca i germà d’Alfons, Ramon,

Pepita, Miquel, i els dos petits, el Jesús i l’altre Jesús, que van

morir dolorosament –fet que al periodista li va marcar en la seva

vida-.Wifredo va viure la Guerra Civil —de la qual conserva clars

records—, va estudiar Dret i va cursar periodista en la Barcelona de

la dictadura. Va ser una de les veus crítiques amb el règim dins del

que es podia. Amb 86 anys encara escriu periòdicament en una

dotzena de publicacions i és un actiu usuari a twitter.

Va cursar primària al col·legi Doña Rosa, on Wifredo diu: “ Tinc un bon record, encara

que amb una regla et pegava fort a la mà si no et portaves bé”. Més trad, com tot

bon jove vigatà d’aleshores, va pasar unes setmanes al seminari, a la Gleva i, en acabar

aquesta peripècia santificadora1 va fer el batxillerat al col·legi de Sant Miquel dels

Sants, de Vic. Trist i malalt, malgrat que guarda un bon record d’algunes persones se

sentía empresonat i a disgust; a vegades em passava estones davant l’altar, i algún cop

amb els braços en creu, plenament concentrat, mirava d’experimentar allò que sentir

dir dels sant: sentir-me enartat, extasiat per l’amor de Déu i Santa Maria. Però no em

passava res de tot això, res d’especial, com diuen que els passava als místics2. I ho vaig deixar correr.

Els seus pares tenien un petit negoci, una fàbrica d’embotits de qualitat fundada el 1911

per l’avi de Wifredo, Alfons Espina Garriga, advocat i jutge nascut a Vic. Wifredo, a

estones, i sobretot en acabar els estudis de secundària, ajudava el seu pare a la fàbrica

tot i que treballant en el negoci se sentia enclaustrat; aquella feina l’avorria, no l’atreia.

M’entrava una gran tristesa només de pensar-hi. I em sabia greu, perquè al pare li

1Wifredo Espina Claveras. (2016). Peripècies en la ciutat de massa sants. En “Quan volien silenciar-me”

(29). Lleida: Pagès Editors.

2Wifredo Espina Claveras. (2016). Peripècies en la ciutat de massa sants. En “Quan volien silenciar-me”

(38-39). Lleida: Pagès Editors

hauria fet molta il·lusió que el Miquel i jo continuéssim

el negoci. Deia que podríem fer un bon tándem3.

Influït per Verdaguer, la poesia i la prosa de Maragall,

de Sagarra, d’Espriu i d’Alcover, va començar la meva

dèria, la meva passió per les lletres4. Llegir Balmes el va

iniciar en la reflexió; llegir Verdaguer va despertar-lo una

certa sensibilitat lírica i èpica; Torras i Bages va infondre’l un sentit de país de forta

catalanitat; Maragall el va donar el gust pel diàleg i l’obertura a altres cultura, de

sumar i no restar. A més, llegia els diaris que podia (Le Monde, quan la

Censura el deixava entrar) i escoltava les ràdios clandestines. Això m'atreia i no em vaig

plantejar mai si d’això se’n vivia o no.

Acabat el batxillerat va estudiar Dret a

Barcelona perquè també l'atreia l'ideal de la justícia i ho creia compatible amb el

periodisme i em va servir molt per burlar la censura i per redactar les propostes de

“clàusula de consciència” i “secret professional”, que es van incloure a la vigent

Constitució del 1978, com s'explicarà. Els coneixements de dret t'ajuden a mesurar bé les paraules.

Tot i això, després de sis anys exercint com a advocat, l’idealisme se li en va anar

per terra perquè, tal com diu, no seguia allò que se’n diu els usos i costums locals.

S’entregava massa als temes, el feien patir com si fossin personals, i si no tenia proves

quasi actuava com un detectiu per aconseguir-les. I això no era la costum, fins i tot

algun company es va queixar al degà. Amb el temps, algunes coses que veia no

m'agradaven, com trampes processals, compra de testimonis, influències en els jutjats.

Això em va fer pensar que potser des del periodisme podria defensar millor a la

societat i a les persones que com advocat. D'aquí el meu periodisme crític.

Va estudiar Dret i Periodisme a Barcelona on vivia entre setmana i per finalitzar els

estudis d'aquesta última carrera va traslladar-se a Madrid (perquè el tercer curs de

carrera només es podia fer allà), on va viure més de dos anys i va dirigir el

setmanari Crítica. De retorn a Barcelona l’any 1957 va cursar el doctorat en Dret i va

exercir durant onze anys de professor ajudant en la càtedra de Dret polític de Manuel

Jiménez de Praga de la Universitat de Barcelona. Combinava aquesta tasca amb la de

3Wifredo Espina Claveras. (2016). Peripècies en la ciutat de massa sants. En “Quan volien silenciar-me”

(30). Lleida: Pagès Editors

4Wifredo Espina Claveras. (2016). Peripècies en la ciutat de massa sants. En “Quan volien silenciar-me”

(40-41). Lleida: Pagès Editors

professor de dret de la informació a l’Escola de Periodisme de l’Església (CIC), al

mateix temps que col·laborava en diverses publicacions, com el setmanari cultural

Revista, CEAM (revista d’economia dels metal·lúrgics de Catalunya), etc.

2. Context polític, social i cultural

L’època en que Espina entre de ple en el món del periodisme és un període en que no

era fàcil escriure i interpretar els fets que succeïen de manera lliure. Espina comença a

escriure en una Espanya immersa en el Règim franquista en que tant diaris com ràdios

necessitaven el permís de l’estat per poder-se editar, dia rere dia, i només aquelles

capçaleres que l’estat considerava afins al Règim aconseguien el permís. A més, també

hi havia la censura prèvia amb que cap diari ni revista podia publicar res sense

haver passat abans uns controls; en aquell temps fer crítica política, en especial fer

crítica del Règim era molt complicat.

Anys més tard, la censura prèvia va evolucionar a la Llei de Premsa de 1966,

l’anomenada Llei Fraga, seguia sent un perill publicar, ja que els mateixos mitjans

havien de practicar l’autocensura. El director era el responsable de tot el que es

publicava i cada periodista, també ho era, de les seves peces. Alguns directors

s’excedien amb l’autocensura i altres es quedaven massa curts –segons el pensament del

Règim- i eren multats.

L’any 1961, entra a treballar a El Correo Catalán, on Espina va passar la major part de

la seva trajectòria, un diari (d’origen carlí) que es mostra crític amb el Règim,

posicionant-se en l’antifranquisme, tot i que amb subtilesa per evitar la censura. La

redacció de El Correo era a Barcelona. El context en que fa periodisme

Espina és en una ciutat en ple desenvolupament industrial, amb un pes cada cop més alt

del turisme i el sector serveis, i amb una població cada cop més i més creixent.

Barcelona ja era en l’època –com en l’actualitat- ciutat de referència a nivell europeu i

mundial. El Règim tenia el seus ulls posats en una territori de gran oposició a la seva

tirania, amb presència d’un nombre molt elevat de treballadors organitzats a un dels

sindicats referents de l’època, la CNT; i el moviment polític clandestí  era el PSUC.

Espina va treballar durant 24 anys a El Correo com a responsable de Política Nacional i

a partir del 1972 com a sotsdirector, ja en les acaballes del Règim, fins el seu tancament

l’any 1986. Per tant, va viure el procés des de la censura, passant per la Llei Fraga, fins

al començament de la democràcia i la llibertat, la –ara qüestionada- Transició.

3. Principals temàtiques que tracta durant la seva trajectòria

Wifredo Espina, passa la major part del temps dedicat a redactar sobre temes de política

nacional. Entre els seus articles, recorda un de manera especial: “Carta al rei”, en la qual

exposava tots els problemes socials que es trobaria a Barcelona quan vingués a visitarla.

En aquest, explica totes les reivindicacions catalanes polítiques, el nacionalisme i el

catalanisme. Espina sap de primera mà que aquell article va arribar a Joan Carles I i li

va impactar bastant, ja que en aquells moments els periodistes no s’atrevien a exposar

de manera clara tot allò que veien i sentien. A El Correo, a més, tractava temes

d’aspecte laboral, es mostrava disconforme amb la situació precària d’alguns

treballadors. Parla, per exemple: de convenis col·lectius, salaris, etc. També fa molt de

èmfasi en la part dels treballadors del camp i el problema del feudalisme. Per altra

banda, es queixa de temes específics, com l’educació, de cara al règim d’aquell

moment. Tot i això no es mostra massa crític amb l’administració, sinó més amb les

classes més benestants.

També va ser un periodista en contacte amb polítics molt influents de

l’època, des de Adolfo Suárez del qual deia que “era un gran polític, però un mal

governant”, com del, anys enrere, rebel Felipe González, quan el partit encara era ilegal.

Els temes que més va tractar en tancar El Correo i en l’actualitat es basen en crítica a

personatges moviments polítics de l’actualitat, i en el paper que porten a terme els diferents partits a

nivell de l’Estat Espanyol i de Catalunya.

4. Posicionament ideològic: catalanisme conservador i aposta

per la nova política de centre dreta

Durant la seva trajectòria professional, el periodista manté una ideologia que es

passeja pel liberal conservadorisme, es mostra com un ferm defensor dels postulats

democràtics liberals, per tant de la legalitat i del respecte al Estat de Dret: executiu, legislatiu

i judicial. Durant el règim franquisma es posiciona obertament en

l’antifranquisme.

Es sabut que la part més important de la seva carrera la va passar a El Correo Catalán, d’una línia

ideològica afí al catalanisme moderat. En aquell període, ell mateix comenta, que és

considerat pels col·legues del gremi i aquells que el llegien com un “referent

antifranquista”, essent cridat al despatx de Fraga i censurat en diversitat d’ocasions per

la seva popular secció: Cada cual con su opinión. Tot i així, com explica el propi Espina en

una entrevista al Diari de Tarragona, hi havia el rumor que Fraga i el periodista

tenien un mena de “pacte secret” per donar la impressió que hi havia “certa llibertat” de

prensa, cosa que Espina nega totalment. Espina procurava escriure entre línies i

citant altres veus, per dir allò que volia dir. El periodista explica que “molts no

s’atrevien a dir el que pensaven i no trobaven la forma de fer-ho”. Per això,

moltes capçaleres del país optaven per

reproduir els seus articles.

Per altra banda, Espina sempre defensa una “independència personal” a l’hora

d’escriure. Defensa ‘l’objectivitat del periodisme’ i rebutja el ‘periodisme militant’ ('és propaganda')

i no  pren partit. Afirma que cal deixar de banda les opinions, experiències i interessos

propis per a escriure de manera independent, defensa que un periodista només pot ser

“militant de la llibertat”.

També defensa que un periodista no ha d’estar afiliat a cap partit i que en cas que

en formi part; “Proposo que com a mínim una vegada a l’any en un dels articles que

publiqui ha de posar on milita. De la mateixa manera que els diaris haurien d’explicar

un cop a l’any la relació que tenen amb els anunciants, que els limita molt”.

5Wifredo Espina. (2016). El periodismo militante es propaganda. 2016, de Cada cual con su opinión

Pàgina web: http://wifredo-espina.blogspot.com.es/2016/02/entrevista-wifredo-espinaperiodista.

HTML

Tot i presentar-se com un defensor de la “independència periodística” i de

“l’objectivitat”, en les seves memòries i els seus articles denota una antiga afinitat cap al

catalanisme conservador de Convergència(CDC). És

coneguda la estreta relació que tenia amb Jordi Pujol, fins i tot, abans que aquest entrés al

Consell d’Administració de El Correo i de que fos president. Gràcies a la seva relació

amb Pujol, va crear i dirigir durant 10 anys el Centre d’Investigació de la

Comunicació de Catalunya (CEDIC), un organisme d’investigació , i un

referent internacional.

En el seu llibre Jaque al Virrey, José Manuel Novoa, l’últim administrador del final de

El Correo, -en que preten mostrar la cara oculta del pujolisme- presenta  Espina com a

“preceptor de Pujol”6, cosa que també desmentaix. En la mateixa entrevista al Diari de Tarragona, el

periodista assegura que troba aquest llibre poc rigorós, tot i que interessant per la

quantitat d’informació poc contrestada, que conté. També comenta que mentre estava al CEDIC i eren

eleccions el van apuntar a una llista de suport a Pujol i ell va exigir

que se’l esborres de la mateixa.

A través de la seva activitat a twitter, en el que és molt actiu, i d’alguns dels seus

articles actuals, es fa evident que, Wifredo, està molt descontent amb la deriva de CDC7,

assenyalant a Mas i al seu successor, Puigdemont, com els “desarticuladors” del partit i

responsables d’haver-lo “enfonsat en el fang”. Rebutja  el anomenat 'procés'

sobiranista, i es mostra crític amb el PP per no haver sabut gestionar el conflicte i haver

fomentant l’independentisme dels catalans.

En aquella entrevista assegura que: “M’hagués agradat trobar-me, al

néixer, en una Catalunya independent i ben estructurada, social i políticamemt, però inventar-se ara un procés

per arribar a assolir-la em sembla una bogeria. No crec que s’arribi a la plena

independència.

També és crític amb els mitjans públics catalans dels quals, assegura, són “un altaveu

del Govern actual”.

6NOVOA, José Manuel. (1998). Jaque Al Virrey. Barcelona: Akal.

711.2 Activitat a Twitter, Annex 7

D’altra banda, a través del seu twitter deixa entreveure un rebuig profund pel que fa a

l’esquerra més radical, materialitzada en partits com PODEM i, sobretot, contra la

CUP8. Comparteix articles i altres materials de difusió on es desacredita

aquests dos partits i on rebutja les manifestacions i els enfrontaments contra els mossos

d’esquadra i els cossos de seguretat9. També és significatiu per a la definició de la seva

ideologia el fet que en diversitat d’ocasions comparteix tweets de Societat Civil

Catalana10, una associació cultural i civil que en un principi defensa la unitat d’Espanya

i la representativitat de Catalunya i de la cultura catalana dins de l’Estat espanyol, però

que alguns periodistes com Jordi Borràs han assegurat que té vinculacions directes amb

el franquisme11.

Pel sentit de defensa del cristianisme12 que es llegeix en alguns dels seus post, i

pel seu catalanisme moderat i el rebuig del canvi estratègic i ideològic de CDC,

s’intueix important simpatia cap a Unió Democràtica de Catalunya

Actualment, pel partit que expressa una major inclinació és Ciutadans, en especial per

la figura d’Albert Rivera13. A twitter, comparteix articles que deixen en

bon lloc al polític, o retweeteja comentaris del mateix desacreditant referents polítics

vascos com Otegui o membres de PODEM. Es fa més que evident la seva afinitat en un

article d’opinió que Espina va escriure fa uns mesos i que van publicar diversitat de

diaris com: E-noticias, Siglo XXI, El Confidencial o Diario Crítico: Ha nacido un

nuevo líder, on es refereig a la figura de Rivera, descrivint-lo com líder polític actual de

l’Estat espanyol.

En el seu twitter es mostra crític amb el franquisme i amb la corrupció. Aquesta última

és denuncia característica del partit liderat per Rivera, sobretot amb aquella corrupción

8 11.2 Activitat a Twitter, Annex 2

911.2 Activitat a Twitter, Annex 8

1011.2 Activitat a Twitter, Annex 9

11El Crític. (2016). Els vincles ocults de l'extrema dreta amb la Societat Civil Catalana. 2016, de El

Crític Pàgina web: http://www.elcritic.cat/investigacio/els-vincles-ocults-de-lextrema-dreta-amb-societatcivil-

catalana-23659

1211.2, Annex 5

1311.2, Annex 1

que, al seu parer, és impune: la corrupció aquí, la Félix Millet, de Pujol i la seva família, i la

vinculada amb CDC14. La defensa pels tres poders de l’Estat i les seves estructures

destaquen sobretot en tweets on exalta la feina del jutges i on demana que es respectin

les decisions del Tribunal Constitucional15, rebutjant manifestacions contra aquest òrgan

secundades per membres de Junts pel Sí.

5. Relació amb els mitjans en què ha participat

Com hem explicat abans, Wifredo Espina. considerat  un ferm “defensor

de la independència periodística”, fins i tot, de la independència en relació a la ideologia

que defensa un mateix. Sempre ha assegurat que no vol que se’l relacioni amb cap partit

per no perdre la seva llibertat i no haver de rendir comptes a ningú, per tenir la

possibilitat de criticar a qualsevol agent de la societat. La línia dels mitjans on ha escrit,

però, sempre ha estat liberal conservadora, entre centre-dreta  i alguns de tipus

catalanista conservador com El Correo o la Vanguardia...

Als seus inicis va dirigir el diari Ausona de Vic i el setmanari Crítica (d'espectacles) a Madrid.

El van fer fora del diari de Vic perquè: “no estava d’acord amb la línia que

seguia, afí al règim polític d’aleshores i perquè feia el possible per ignorar les

imposicions que m’ arribaven del Movimiento i del Govern Civil”.

5.1 El Correo Catalán, antifranquisme i pujolisme:

El Correo Catalán troba els seus orígens al 1876, el diari amb una llarguíssima tradició

és descendent de El Correo Carlista, la capçalera que va néixer amb el periodista

Manuel Milà de la Roca i Félix Sardà i Salvany, apareix aleshores  com un espai per a

la premsa carlista. Entre els anys 1959 i el 1963 el diari comença a virar ideològicament

cap al catalanisme moderat, després que fos comprat per diversos empresaris del tèxtil

substituint els carlistes que havien portat el diari cap a la decadència . La direcció fou

assumida per Andreu Rosselló i la sostsdirecció per Manuel Ibáñez Escofet. En aquell període va ser

quan va entrar com a redactor, l’any 1961, un jove Wifredo Espina16.

1411.2, Annex 7

1511.2, Annex 8

16Lluís Bonada . (2016). L'etapa mítica d''El Correo Catalán' i l'agònica, analitzades per un testimoni

directe, Wifredo Espina. 2016, de ElTemps.cat Pàgina web: http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/04/letapa-

mitica-d-el-correo-catalan-i-l-agonica-analitzades-per-un-testimoni-directe-wifredo-espi-14274.php

Durant els anys de redactor, el periodista es va convertir en una gran ajuda

a l’hora d’aconseguir lectors fidels a la seva secció: Cada cual con su opinión, on

exercia sobretot com a comentarista polític. El Correo Catalán es consagrà, com s'ha dit, com un dels

diaris més crítics amb el franquisme i també durant la Transició. Va ser el primer en

parlar de Tarradelles després de la guerra i el més castigat per la censura17. Una dada

significativa és que el febrer del 1966 dels 101 fulls de l’oficial Libro de Censura, 42

corresponien al Correo18.

Seguia  aquesta línia editorial antifranquista i també

comenta que va ser un dels periodistes més censurats. Recorda que una

vegada va ser cridat pel mateix Manuel Fraga per escriure una columna on deia que la

versió en castellà de “Se’n va anar” (1966), cançó de la cantant Salomé, no li feia el

pes: “Tot i que comercialment tenia més a guanyar amb la versió en castellà sentia que

aquella no era l’autèntica Salomé”. El ministre s’ho va prendre com que el senyor

Espina renegava de la llengua de la pàtria; el va fer anar a Madrid i el va censurar pels

seus articles.

A partir del 1974 el Consell d’Administració va canviar per un grup dirigit per Jordi

Pujol -anys abans que fos president-, és a dir, per Convergència Democràtica de

Catalunya (CDC). El director, Rosselló van ser relegat. El diari va

començar a caure en la decadència en haver-se convertit en un altaveu a favor del

pujolisme i, més tard, del seu govern. El propi Pujol surt com a autor de diversos

articles d’opinió de El Correo durant aquella època, com també va fer a La

Vanguardia. L’aparició de l’Avui, amb un target similar, i una inevitable crisi

econòmica pel descens de lectors per la politització del diari, van propiciar el seu tancament l’any 1986,

acompanyada de diversitat de manifestacions davant de la Generalitat per part dels

treballadors del diari. A ser destituit el director Rosselló en aquell moment tothom

17Lluís Bonada . (2016). L'etapa mítica d''El Correo Catalán' i l'agònica, analitzades per un testimoni

directe, Wifredo Espina. 2016, de ElTemps.cat Pàgina web: http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/04/letapa-

mitica-d-el-correo-catalan-i-l-agonica-analitzades-per-un-testimoni-directe-wifredo-espi-14274.php

18Carles Geli. (2016). Les rotatives fan memòria. 2016, de El País Pàgina web:

http://cat.elpais.com/cat/2016/05/18/cultura/1463599882_928090.html#?

ref=rss&format=simple&link=link

esperava que Wifredo Espina fos el nou director, com el mateix Rosselló demanava,

però ell es va negar.

Tot i que la relació i afinitat de Wifredo amb Pujol ha estat molt comentada, en el seu

llibre de memòries, Quan volien silenciar-me, es mostra molt dur amb el seu

intervencionisme i revela alguna de les accions més qüestionables quan el polític intervenia en

el Consell d’Administració: “Pujol enviava els editorials, amb una targeta: Rosselló

demà publica això (…) o venia al diari i els escrivia personalment a mà”. També

resumeix la seva gestió i la relació amb el diari: “Va utilitzar-lo com un instrument

polític, al servei del seu concepte de país i de la seva estratègia política, i això va ser

nefast”.

5.2 Després de El Correo: Wifredo no es casa amb ningú

Quan va tancar el diari on va passar tants anys de la seva carrera, va començar a dirigir

el programa de debat El Diàleg, de TVE a Catalunya i també a col·laborar en diversitat

de diaris amb una línia editorial conservadora, inclús amb una forta línia

: La Vanguardia, el ABC, Diario YA, La Razón i el

Mundo. La línia que seguia en aquestes col·laboracions era afí amb la dels diaris, tot i

així ell sempre tenia per bandera el seu apartidisme i la seva llibertat alhora d’escriure.

Actualment, ja jubilat, col·labora amb una dotzena de diaris amb distintes línies editorials. Assegura que la quantitat i diversitatdde diaris en els

quals col·labora; tant en paper com digitals i nacionals, regionals o locals; li permet

garantir la seva independència com a periodista: “Si un no vol publicar alguna peça,

la resta segurament sí”. Els diaris amb els quals col·labora actualment són: Diario Crítico, El

Correu de Galicia, El Diari de Tarragona, El Nou 9, El Diari de Girona, La Mañana

(Lleida), Regió 7, E-Notícies,  Siglo XXI, Vistazo a la prensa, El Xornal, El Diari

de Mallorca i La Verdad....

6. Ús del llenguatge i aportacions d’Espina al periodismo

La forma d’escriure Wifredo Espina no és ornamentada ni és un obra d’art a nivell

literari. És resumeix en tres simples paraules: directa, clara i curta. Segon el professor Josep M Casasús, "ha crear un génere periodistic"·.  Josep Carles

Clemente el va qualificar “d’Enfant terrible” de la premsa espanyola i Miguel Angel

Bastenier es refereix a la secció Cada cual con su opinión com un recull de comentaris

breus i incisius que podrien ser el precedent de l’actual twitter. Alguns altres el

descriuen com a rebel i indòmit, altres no són tan generosos, i ell mateix es defineix

com un periodista inconformista.

La columna Cada cual con su opinión ha estat una de les principals aportacions

d’Espina al periodisme. Escrivia sortejant la Llei Fraga (1966), assegura que deia el que

volia i sembla que la gent l’entenia. També explica que és la gent el que l’ha permès

seguir escrivint i dir el que pensava: “Com des de la direcció de El Correo veien que

venia i agradava em deixaven llibertat per escriure”. En aquesta secció escrivia fent

servir moltes cites, donant veu a diversitat d’agents de la societat, des de membres de

sindicats, fins membres de patronals i representants del règim. Habitualment utilitzava

la pregunta retòrica i la ironia per a mostrar el seu punt de vista.

Però no tots estaven d’acord amb la llibertat de la que gaudia el senyor Espina amb la

seva secció de columnes. Espina explica al periodista Josep Ramon Correal a el Diari

de Tarragona tots aquells que, segons ell, el van voler silenciar19: Em van voler

silenciar quan als vint anys em van fer fora del diari Ausona de Vic. Quan, anys més

tard, m’amenaçaven de Força Nova, la Falange i de seguidors del Cristo del Rey, pels

meus artícles a El Correo Catalán. Quan el ministre Fraga em va dir al seu despatx: ‘Yo

puedo silenciarle’, i a l’empresa: ‘hay que desespinizar El Correo’. També quan

trucaven els seus familiars amb amenaces: ‘Le cortaremos las piernas’, ‘Su vida corre

peligro’. O quan un accionista del diari, que dissentia de les meves opinions, em va

advertir: ‘Recuerde que usted tiene esposa e hijos’. També afirma que Fraga li va dir al

seu director Rosselló que era necessari “d’Espinitzar” El Correo.

Va ser un comentarista polític, que analitzava i qüestionava la gestió de diversos polítics

emmarcant-los en cada moment de la seva carrera. En una entrevista que li va fer

Carles Geli, el periodista li comenta que de vegades es desdiu de les seves

consideracions pel que fa un personatge públic, posant com exemple Mas o Rajoy, i que

si no tem poder contradir-se o “desdir-se”. Espina li contesta que: “Quan es valora una

19Wifredo Espina. (2016). El periodismo militante es propaganda. 2016, de Cada cual con su

opinión Pàgina web: http://wifredo-espina.blogspot.com.es/2016/02/entrevista-wifredo-espinaperiodista.

HTML

cosa, situació o personatge es fa en un moment i circumstàncies concretes. Si Rajoy o

Mas, per exemple, en un moment es presenten o actuen d’una manera i desprès d’una

altra, la valoració podrà ser diferent, fins i tot molt diferent. No és ‘desdir-se’ d’abans,

és valorar el “nou” personatge. Una actitud intel·lectual honesta és analitzar les coses

com son en cada moment, i no sentir-se hipotecat pel que es va considerar correcte en

unes altres circumstàncies objectives”.

El periodista també ha escrit diversitat de llibres d’anàlisi polític com: Crítica de la

Política Impura, Democràcia Inacabada, Converses, Temps de Rauxa, Política i Periodisme,

. Llibres en que, amb una mirada

rigurosa, dibuixa la realitat política de cada període i mostra les seves habilitats com a

comunicador. En especial en el seu llibre Converses amb Wifredo demostra la seva

habilitat alhora de tractar amb personatges de gran influència en l’àmbit públic.

7. Participació en altres institucions

Durant la seva carrera professional, Wifredo Espina no només s’ha dedicat als mitjans

de comunicació, també va ser vicepresident de l’Associació de la Premsa (actual

Col·legi de Periodistes de Catalunya). En aquesta institució, creà el Consell Assessor

Jurídic per defensar els periodistes i diaris davant l’administració del govern. Després,

es va aventurar a proposar i presentar, en una ponència d’estudis jurídics a Madrid, la

clàusula de consciència i el dret al secret professional. La redacció d’aquests articles

va arribar a mans de tres diputats que després participarien en la redacció de la

constitució i trobarien la fórmula d’encabir ambdós propostes a l’Article 20 de la

Constitució. Aquest article va ser la base de la llibertat de premsa que a dia d’avui,

Wifredo Espina, considera una de les més consolidades d’Europa. “Tal i com tenim

configurat l’article 20 de la constitució, el dret a llibertat d’expressió queda consagrat

com a un dret fonamental i això no passa a totes les constitucions”. Allò que el va

impulsar a redactar aquestes clàusules va ser l’empresonament del seu company Josep

Maria Huertas Clavería per un article en que explicava que alguns ‘mueblès’ estaven

regentats per vídues de militars. Va ser condemnat en Consell de Guerra. El cas va

suscitar grans mobilitzacions a nivell nacional, en especial per part dels periodistes.

Per altra banda, veia la necessitat de crear la clàusula de consciència arrel dels

moviments de propietat de premsa i ràdio que es van generar amb la mort de Franco. Va

haver-hi molta compra-venta de mitjans i això suposava que canviessin amb facilitat la

ideologia. Espina veia que el que no podia ser era que acomiadessin els periodistes quan

el que havia canviat era el mitjà, llavors en aquest punt, també contemplat a l’article 20

de la Constitució, un periodista pot acomiadar-se del mitjà que ha canviat de ideologia

amb dret a una indemnització. El professor Marc Carrillo va escriure un llibre sobre aquests aspectes

juridics.

7.1 Centre d’Investigació de la Comunicació

Després d’haver-se aprovat pel 2n Congrés Internacional de Llengua Catalana, el

construir un organisme d’investigació i estudi sobre comunicació, Espina li va proposar

a Jordi Pujol, president de la generalitat en aquell moment, construir-lo. Pujol va acceptar la proposta, segurament amb l’objectiu de

polititzar el centre a favor de Convergència. Espina es va

negar i va redactar el decret de creació per quedar al marge de tota política de

comunicació. Pujol va donar la benedicció, finalment. L’advocat i periodista va marcar

objectius clars, per marcar la clara independència política del Centre. La seva proposta

era un centre de caràcter científic, independent, plural i lliure de qualsevol signe

polític del govern de torn. L’objectiu era que mai hi hagués la temptació de convertir el

centre en una institució pública.

D’aquesta manera es va aconseguir que el CEDIC (Centre d’Investigació de la

Comunicació) tingués un prestigi internacional. Aquest centre era de caràcter més

acadèmic i només va arribar a les elits de la societat. Estudiava el fenomen sociològic de

la comunicació, els mitjans d’informació i organitzava projectes com “Converses a la

pedrera”, “Els premis d’Investigació de la Comunicació” o “Ajuts de promoció per

joves d’investigació.

Finalment, membres del govern de Pujol van intentar polititzar el centre i Espina

al voler mantenir la seva independència i objectivitat, com ell tant defensa, va ser

expulsat del centre, en altres paraules el van “jubilar”.

Alguns dels detonants van ser: quan va

dir que no volia constar a la llista de suport a la candidatura de Pujol o quan, els darrers

anys com a diector del CEDIC, no va voler assistir a un seminari de formació en propostes

que Espina tenia clar que no era més que un acte polític . Després de 10 anys de feina, el CEDIC va desaparèixer i es va separar en dos

camins. Actualment qui té la majoria de les seves potestats és el que coneixem com a

CAC (Consell de l’Audiovisual a Catalunya), i el més acadèmic el INCOM, de la UAB, creat pel professor De Moragas.

8. Valoració genèrica de la seva aportació periodística

Un cop analitzada l’obra de Wifredo Espina, trobem que ha estat un personatge

important en el món de la comunicació. L’aportació més important del seu recorregut

com advocat i periodista, podríem dir que ha estat la presentació de la clàusula de

consciència i el secret professional que va aportat a la Constitució. Aquest fet creiem que

ha estat un fet important al seu recorregut, ja que amb la redacció d’aquests dos subarticles,

Espina va aportar el seu gra de sorra l’actual llibertat d’expressió de la que

gaudeix l’Estat.

Pel que fa a la seva valoració com a periodista, durant l’època tardofranquista va saber dir tot

el que va voler, d’una manera en que el règim franquista no el pogués enganxar,

escrivint entre línies, com auns  altres periodistes de la seva època.

Per altra banda, tot i la seva constant defensa de la independència periodística i la

independència amb u mateix, per tal de fer un bon periodisme, el més pròxim possible a

la objectivitat, Espina no ho acaba de aconseguir; té un posicionament

polític i ideològic i es percep de les seves peces periodístiques.

Una de les seves grans aportacions va ser el treball que va fer al CEDIC, molta de la

feina que va desenvolupar en aquest òrgan d’investigació ha tingut recorregut en altres

institucions com el CAC.

Els seus llibres també han sigut una bona aportació a nivell de material d’anàlisi polític i

periodístic en diferents períodes.

Actualment, Wifredo Espina té 86 anys i col·labora en una desena de diaris de manera

esporàdica. Tot i la seva avançada edat segueix força actiu i amb ganes de seguir fent

feina. Continua pensant en projectes futurs, dos en concret: en primer lloc, vol escriure

una reflexió sobre el fet religiós a la humanitat sense cap doctrina pel mig, amb un

raonament purament antropològic i humà. D’altra banda, es planteja realitzar una versió

resumida del Criteri de Jaume Balmes.

9. Inventari



 Director del diari "Ausona" (Vic)

     Director del setmanari Crítica a Madrid

 Cap de política nacional i sotsdirector de El Correo Catalán (1961-1986)

 Membre de l’Associació de Premsa

 Director del programa de debat "Diàleg" a TVE a l’any 1986

 Col·laborador a: La Vanguardia, La Razón, El Mundo, El Ya, El ABC

 Vicepresident de l’Institut Mèditerranéen de la Communication (IMCOM, París)

 Fundador del Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC), de la

Generalitat de Catalunya al 1987 i director durant deu anys.

 Articulista del seu propi blog “Cada cual con su opinión”

 Col·laborador en una dotzena de diaris d’àmbit local i estatal: ; El Correu de

Galicia, El Diari de Tarragona, El Nou 9, El Diari de Girona, La Mañana

(Lleida), E-Notícies. Diario Crítico, Siglo 21, Vistazo a la prensa, El Xornal, El

Diari de Mallorca i La Verdad de Múrcia.

ESPINA, Wifredo, ESPINA-PAHÍ, Josep Maria, CARBONELL, Elisenda. (2003).

Converses amb Wifredo: cinc entrevistes entre 1968 i 2003. Barcelona: N.S..

ESPINA, Wifredo. (2004). Centre d'Investigació de la Comunicació. Una institució

catalana oberta al món. Barcelona: CEDIC.

ESPINA, Wifredo. (2007). Temps de Rauxa: de l'Estatut de la discòrdia i el Tripartit a

la trencadissa Maragall-Zapatero. Barcelona: La Garbera.

ESPINA, Wifredo. (2009). Crítica de la política impura : nuestros políticos y sus

políticas. Barcelona: La Garbera.

ESPINA, Wifredo. (2010). Democracia inacabada. Barcelona: La Garbera.

ESPINA, Wifredo. (2016). Quan volien silenciar-me: Memòries d’un periodista

inconformista. Lleida: Pagès Editors.

Alguns Reconeixements:

 Ploma D'Or per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a l’any 2009

 Medalla d’Or pel Col·legi d’Advocats de Vic a l’any 2009

10. Bibliografia i webgrafia del treball

ESPINA, Wifredo. (2016). Quan volien silenciar-me: Memòries d’un periodista

inconformista. Lleida: Pagès Editors.

NOVOA, José Manuel. (1998). Jaque Al Virrey. Barcelona: Akal.

ESPINA, Wifredo,(24 de maig, 2016). Ha nacido un nuevo lider. DiarioCrítico. Pàgina

web: http://www.diariocritico.com/noticia/498617/opinion/ha-nacido-un-lider.html

Consultat: 24/05/2016

ESPINA, Wifredo. (2016). El periodismo militante es propaganda. 2016, de Cada cual

con su opinión. Pàgina web: http://wifredo-espina.blogspot.com.es/2016/02/entrevistawifredo-

espina-periodista.html Consultat: 19/05/2016

BORRAS, Jordi (2016). Els vincles ocults de l'extrema dreta amb la Societat Civil

Catalana El Crític. Pàgina web: http://www.elcritic.cat/investigacio/els-vincles-ocultsde-

lextrema-dreta-amb-societat-civil-catalana-23659 . Consultat: 20/05/2016

BONADA, Lluís . (2016). L'etapa mítica d''El Correo Catalán' i l'agònica, analitzades

per un testimoni directe, Wifredo Espina. 2016, de ElTemps.cat. Pàgina web:

http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/04/l-etapa-mitica-d-el-correo-catalan-i-lagonica-

analitzades-per-un-testimoni-directe-wifredo-espi-14274.php Consultat:

20/05/2016

GELI, Carles. (2016). Les rotatives fan memòria. 2016, de El País. Pàgina web:

http://cat.elpais.com/cat/2016/05/18/cultura/1463599882_928090.html#?

ref=rss&format=simple&link=link Consultat: 12/05/2016

ESPINA, Wifredo. (2011). Twitter oficial de Wifredo Espina Claveras. 2016, de

Twitter. Pàgina web: https://twitter.com/wifredoespina?lang=es Consultat: 12/05/2016

11. Annexos

11.1 El Correo Catalán

Annex 1 Exemplar 17 de desembre de 1972

Annex 2 Exemplar 8 de desembre de 1968

Annex 3 Exemplar 9 de desembre de 1968

Annex 4 Exemplar 30 de gener de 1977 (Setmana Tràgica)

11.2 Activitat a twitter

Annex 1: Suport a Ciutadans

esquerra

Annex 3: Crític amb el procés sobiranista i la nova deriva de CDC

Annex 4: Antifranquisme

Annex 6 Crític amb la gestió de Colau/Partits del Cambi

Annex 7: Crític amb la corrupció catalana i de CDC

Annex 8 Respectuós amb la legalitat; les estructures d'Estat i els 3 poders:

executiu, legislatiu i judicial

Annex 9 Societat Civil Catalana

11.3 Altres documents

Annex 1 Columna d’opinió a La Vanguardia (15 desembre 1997)

Annex 2 Diari el 9 Nou (10 de març de 1978)