La
nostra historia recent, amb la transició liderada pel rei Juan Carlos i Adolfo
Suárez, amb la complicitat de molts altres, i una bona col·laboració de Jordi
Pujol des de Catalunya, va començar bé.
I va continuar anant bé, amb alts i baixos i moltes clarors i ombres, amb
Felipe González i José M. Aznar. Després es va
entrar en un període de decadència i desconcert amb incompetent José
Luís Rodríguez Zapatero i un desbordat
Mariano Rajoy en el govern de l’Estat, i a un altre nivell, un somiador
Pasqual Maragall, un gris José Montilla i un desconcertant Artur Mas en la
Generalitat catalana. I per a acabar-ho d’adobar, la figura del monarca, per
raons diverses, comença a no estar a l’altura de les circumstàncies, a
desinflar-se.
Sempre que comença una nova etapa, les
il·lusions creixen. Hi ha ganes de deixar enrere l’anterior, deteriorada, i
iniciar un nou rumb amb aires renovats. És la necessitat de tornar-se a il·lusionar. És el que dóna força als
pobles.
També
s’espera molt, potser massa, de les noves promeses de renovació,
de creixement econòmic i social, de recuperació política. L’esperança –diuen és
l’última cosa que es perd; o -millor
dit- que es vol perdre. Ens hi aferrem com a un clau roent.
Els
nous personatges públics que van sorgint per a liderar cada nou temps,
desperten curiositat i se’ls dóna un ampli marge de confiança, generalment
confirmada abans en les urnes. Es necessiten timoners que orientin el rumb cap
al destí de la nau col·lectiva.
Gairebé
tot això ha fallat, últimament. Moltes il·lusions s’han esfumat; molts
programes han fracassat o han hagut de ser canviats; alguns, i no pocs, dels
personatges que ens havien venut bé llur imatge –fins i tot decorada amb una
aurèola de figura d’altar– han decebut.
Els
mars nacionals i internacionals han estat procel·losos, certament; les
travessies, plenes de dificultats rocoses i d’horitzons borrosos; i les
capacitats de lideratge, aquí i a fora, massa limitades. Aquest és el panorama,
que cal desitjar que canviï bren aviat.
I
aquesta és la sensació, molt generalitzada, que en té el ciutadà: la de
trobar-se davant un quadre surrealista i depriment, de massa globus punxats, de
líders dèbils, desorientats o venedors de fum –a vegades per a amagar
impotència o vergonya pròpies o alienes–, tant a nivell nacional com autonòmic.
Fins i tot en les màximes altures institucionals. I així s’estén el pànic.
En
una nova antologia de breus reflexions al peu de la notícia, amb la vibració
dels esdeveniments frenétics viscuts en els tres últims anys, intento
recollir-hi les vivències més destacades.
L’il·lustre
periodista Lluís Foix, gran professional i creador de la millor opinió pública
des dels mitjans de comunicació més prestigiosos, ha tingut l’amabilitat de
prologar aquesta recopilació de textos sobre fets i
d’idees que indueixen més a la reflexió que a l’optimisme. Tal com a ell li
agrada dir, cal sobreposar-se al desànim.
Què s’hi pot fer? La societat, com a ésser viu, es renova constantment. I
n’hauran de sortir noves energies, il·lusions engrescadores, líders sense
llastos de passats tèrbols o dubtosos i amb idees i forces capaces de tornar a
encendre esperances a prop i llums a la
llunyania.
Tot això,
que sona a poesia, haurà de baixar, de nou, a la consciència ciutadana i marcar
el batec quotidià de les coses de la vida real. La història humana no es para
mai... I ser optimista encara no és prohibit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario