L’últim
foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)
Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de
feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi,
dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja
està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de
desassossec. Molts amics m’atiaven. Jo
deia que sí, que les faria; però unes poques quantes notes dormien perdudes al
fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries,
per a què? Ara, pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries
efímeres? Tornar a estimar? Ja res té interès. Algunes editorials, amablement, s’han
interessat abans d’hora. I aquests dies he escrit l’últim foli (salvo error
u omisión) de més de quatre cents. És feixuc fer memòria de més de quasi
setanta anys de periodista i vuitanta i cinc de vida. Ho he intentat a corra cuita.
Perdoneu errors i mancances. I tot el
que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot ferir algú sense voler. He
intentat ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí
les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions. El
temps se m’acaba. Sento que me’n vaig cap a la posta. Cap el misteri definitiu.
Lentament, de pressa o de cop, qui sap, jo... marxo. Adéu i gràcies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario