L’alta, molt alta,
participació en les eleccions catalanes en legitima com mai el resultat:
Catalunya, partida per la meitat.
Com que no hi ha un vencedor clar, amb una majoria absoluta que
permeti seguir un full de ruta i governar amb un programa coherent, el que ha
quedat acreditat és la divisió d’una societat i la dificultat de fomar gover i
de governar.
Amb aquest resultat, cap a
on podem anar? Una societat dividida a parts iguals, què pot exigir a ningú?
Una part, pot imposar la seva tesi a l’altra? Com que el resultat de la divisió
està legitimat, què s’ha guanyat? En
canvi, en fer més patent i enfrontada aquesta divisió social i política,
col·lectivament s’hi ha perdut. Pocs i molt mal avinguts: millor dit: barallats.
Artur Mas no ha perdut. Però
tampoc no ha guanyat, perquè es presentava en una coalició heterogènia i amagat
en el quart lloc de la llista. No s’ha discutit ni votat la seva acció de
govern, com corresponia fer, sinó una cosa molt diferent i sobre la qual
gairebé no s’havia discutit entre els partits en condicions d’igualtat.
Eren unes eleccions autonòmiques que es
van voler convertir en un plebiscit o referèndum que, legalment, no eren. El
mateix president Mas les havia convocat com a autonòmiques, perquè així ho disposa la llei.
L’independentisme, tot junt, ha guanyat les eleccions, però ha perdut el seu
plebiscit.
A més, el seu partit, CDC,
junt amb el seu soci, ERC, han perdut escons, respecte als que ja tenien, en el
Parlament. Han anat enrere. I per a arribar a la majoria absoluta necessiten els de la CUP, que ha assegurat
reiteradament que no votarà Mas per president. L’Artur ho podria perdre tot...
Tampoc no ha guanyat Rajoy.
Tot i el gran augment de participació, que gairebé tothom esperava que donés la
victòria als no independentistes, el resultat li ha fallat. A l’Albiol, aquí,
li ha faltat talla?
Si el president Rajoy
confiava que els qui fins ara no votaven sortirien per donar-li la seva
papereta, s’ha equivocat. No han sortit com una tromba a donar-li suport, i a
més, avui hi ha més independistes que abans. En això hi ha perdut. Els seus
càlculs i la seva estratègia de Don
Tancredo, de fiar-ho tot a les lleis i no fer política, ens asseguren, a
tots, uns quants anys més d’enfrontaments.
Artur Mas es va ficar en un
carreró sense sortida, I amb ell, Catalunya. Ara Rajoy es troba també en un
altre carreró sense sortida, I amb ell, Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario