Això és no conèixer Catalunya. Ès no conèixer el
nacionalisme català. És no conèixer la dialèctica pràctica dels nacionalismes,
que es retroalimenten.
En això, Rajoy s’equivoca una altra vegada. Com també
es va equivocar Aznar. Tots dos, volent aconseguir l’efecte contrari, han
animat el nacionalisme català.
La llei és la llei, però cal raonar-la. Té el seu
sentit, però abans de voler aplicar-la a totes passades cal explicar-la. A més,
les lleis es poden canviar.
Les lleis són per a ordenar jurídicament la vida
social segons millor convingui a la col·lectivitat en les circumstàncies
adequades. En aquest sentit, aprovades democràticament, són de compliment
obligat. El que no són és un parapet per a la defensa de posicions partidàries
ni un mur de contenció, com el famós “no passaran”. Ni ho són ni es poden
utilitzar per a fer-ne.
La fèrria
actitud legalista del president Rajoy en la defensa de l’Estat de dret és
incomprensible, i si no va acompanyada de la pedagogia necessària es pot
convertir en un frontó contra el qual reboten totes les pilotes de reclamacions
legítimes.
Ni el Govern central ni el Partit Popular, que el controla,
ni el mateix Rajoy, han sabut construir un discurs suficientment raonat,
comprensible i atractiu sobre els avantatges d’una Espanya com a Estat
plurinacional, divers i cohesionat al mateix temps, per contraposar-lo al que
sí que ha sabut fer i divulgar, de manera contagiosa, el nacionalisme. És,
segurament, la seva gran carència en aquest terreny.
No serveix, el
“no”. Encara que sigui legal. Les lleis s’estiren tot el que poden, no més, en
una societat dinàmica i i amb aspiracions diverses. Quan es generalitza la idea
que la Constitució, amb el temps, s’ha convertit en un cadenat, és que no s’ha aplicat adequadament
o que ha arribat el moment de revisar-la, de modificar-la, perquè respongui a
les necessitats actuals del bé comú.
Amb el “no passaran”, el que s’aconsegueix és agreujar
les coses, alimentar l’enfrontament,
anar perdent el terreny que es deia voler preservar. La societat catalana no és
bel·licosa, però cobra coratge en els enfrontaments. La seva tendència a
agrupar-se, a “fer pinya”, en les reclamacions que considera legítimes i
desateses o negades, amb més rotunditat
que raonaments comprensibles, és d’una tossuderia sorprenent.
És el que passa en el panorama actual, bastant confús
i contradictori, de la política catalana. Confusió i contradiccions que no la
faran recular en les seves pretensions amb arrels històriques, culturals i
sentimentals, molt fortes. El discurs del “no”, per molt legal que sigui, no és
suficient.
La força de la història mil·lenària, de la cultura
arrelada en el poble i el profund sentiment d’identitat, sempre acaben saltant
o rebentant les comportes.
No hi val, senyor Rajoy, el “no passaran” Algun dia i
per algun lloc –amb bones maneres o amb males maneres–, passaran, si s’entesta
a atrinxerar-se en un mur de calç i no en un de comprensió i de raonaments més
convincents que els dels contraris.
No hay comentarios:
Publicar un comentario