Perquè no han aconseguit un
argumentari poderós i coherent, tot i tenir raons de pes i contundents; perquè
no han sabut exposar-lo de manera convincent i s’han limitat a un simplista
contraatac legalista i històric; perquè s’escuden en la contundència de posseir
la veritat més que en el raonament; i perquè, entre d'altres coses, donen molt
joc mediàtic a l’adversari en lloc
d’ampliar i d'enfortir el seu.
Manca d’intel·ligència política?
Carència d’agilitat mental i d’estratègia eficient? ¿Esperit de superioritat, derivat de
l’ostentació secular del poder? ¿Retraïment
de la intel·lectualitat, per por de ser titllada de conservadorisme?
¿Incapacitat d’entrar en el fons del problema: legalitat democràtica versus
radicalitat democràtica? ¿Infravaloració del sentiment popular –i de
les seves reaccions– davant una suposada solidesa estructural pel fet
de ja tenir estat?
Els dos corrents enfrontats responen
d’una manera ben diferent davant aquests interrogants. Els partidaris del “sí”
a la independència, amb habilitat, astúcia, convenciment i valentia. Els partidaris
del “no” amb força malaptesa, ingenuïtat i retòrica autosuficiència. En ambdós
casos hi ha carència de sil·logismes nets i hi sobren argúcies i eufemismes
bruts.
Si a tot això hi afegim que
l’emotivitat és més atractiva que el raonament, que les ancestrals
reivindicacions, avivades, tenen més força que les reclamacions, que l’ímpetu
dels sentiments sol imposar-se, col·lectivament –si hi ha lideratge–, als plantejaments equilibrats –i més si no hi ha
lideratge fort– i fins i tot a la
inèrcia de l’estatu quo, no ha
d’estranyar que la posició conservadora del “no” es mostri més feble que la del
“sí”, que és la que sap prometre i promet, il·lusòriament, el cel aquí en la
terra.
En ambdós plantejaments hi falta més
racionalitat i seny.
No hay comentarios:
Publicar un comentario