Pel cap baix hi ha quatre fets preocupants a
Catalunya, en l’actualitat, i això va més enllà de qualsevol tendència o color
polític normals, ja que són fets que s’escapen de la normalitat democràtica.
Primer. Arran de la radicalització
nacionalista –que ha passar del nacionalisme al secessionisme–, la societat catalana s’ha dividit gairebé
per la meitat: els partidaris de trencar amb la resta de l’Estat i els qui
prefereixen continuar formant-ne part si bé amb una forma de relació diferent,
ja que l’actual resulta molt conflictiva.
Segon. A més d’aquesta preocupant divisió de
gairebé meitat per meitat –si bé els números
donen un escàs avantatge de votants a favor de l’opció de buscar una
millor relació–, resulta que una meitat –precisament la menys votada– vol
imposar-se a l’altra, amb la qual cosa es trenca la bona convivència i fins i
tot es vulneren les regles democràtiques a l’ús. No té cap lògica que la
minoria –per molt àmplia que sigui– forcegi per prevaler sobre la majoria.
Ni encara que hi hagués hagut un empat
al cinquanta per cent, ja que, per sentit comú, una decisió tan transcendent
per a la totalitat requeriria un percentatge molt més alt –posem que un setanta
o vuitanta per cent– i aconseguit amb la participació en les urnes de bastant
més de la meitat del cens electoral. Sense aquestes premisses, no solament es
fomenta el xoc social intern, sinó que es recorre a sistemes totalitaris.
Tercer. Si, a més, resulta que una de les
meitats –la petita– es fa amb els instruments de poder de tota –clarament
l’institucional (executiu i parlamentari), a part del mediàtic públic, i els
utilitza il·legítimament per a atraure i sotmetre l’altra meitat, ens trobem
davant un clar abús de poder. Amb què
s’han deixat de banda les normes elementals de la convivència democràtica per
intentar instal·lar un sistema autoritari
a part del signe ideològic–de dretes o d’esquerres– que finalment acaba
imperant.
Quart. Però si, a sobre, s’utilitza el doble
llenguatge o l’engany a l’hora de convocar les eleccions i d’interpretar la veu
de les urnes, fent veure que era un plebiscit allò que en realitat no era altra
cosa que unes eleccions autonòmiques, s’estarà fora de la legalitat vigent. I
si es proclama intencionadament, com es va fer al principi (després s’ha anat
rectificant), que havia guanyat l’opció rupturista (que va obtenir més
representants per a la formació de govern, però menys vots per a una pretesa
secessió de l’Estat, cosa que no era l’objecte de la convocatòria), s’haurà
entrat en l’espiral de la deslegitimació de les mateixes institucions
catalanes.
I no si val acudir a la mobilització del
carrer, agitant sentiments i
confonent raonaments, perquè prevalgui la cridòria sobre la legalitat
i així aconseguir el que en el fons poden ser aspiracions ben legítimes d’una
part de la societat, però que deixarien de ser-ho per culpa d’aquesta mena de
procediments i en considerar-los superiors als de l’altra meitat de la societat
catalana.
Són, aquests, uns raonaments i unes
inquietuds a tenir en compte en l’actual moment d’exaltació de sentiments i
interessos. I de ments sovint poc fredes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario