L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques quantes notes dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? Ja res té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora. I aquests dies he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys de periodista i vuitanta i cinc de vida. Ho he intentat a corra cuita. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot ferir algú sense voler. He intentat ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions. El temps se m’acaba. Sento que me’n vaig cap a la posta. Cap el misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap, jo... marxo. Adéu i gràcies.

Benvinguts Podem i Ciutadans

Feia falta moure-ho i remoure-ho tot, i Podem i Ciutadans, entre altres, han arribat –esperem-ho– per a fer-ho.

 Han fet saltar el tap que impedia que sortissin moltes ànsies populars, a les quals van donant veu i comandament. Un experiment, sí, però necessari. La nostra societat respira més i millor; se li ha eixamplat l’horitzó. Veure’m com sortirà.

 Gent nova i intel·ligent, segurament amb més ideals que dots i experiència de govern. La seva joventut i la seva l’energia, acompanyades sovint d’una formació universitària i professional, potser supliran la seva manca d’experiència. Encara s’ha de veure, però no renunciem pas a l’esperança.

 Aquesta sacsejada feia falta, ho repeteixo. Tanmateix cal que no ho confonguin amb trencar-ho tot. Però sí moltes coses, per substituir-les per unes altres d’oblidades o refusades per l’anomenada “vella política”.

 Podem, de Pablo Iglesias, clama per la igualtat i la justícia. Ciutadans, d’Albert Rivera, per la neteja en la política i la fraternitat dels pobles germans. Què se’ls pot al·legar en contra i de què se’ls pot alertar?

 Als d’Iglesias que no caiguin en l’igualitarisme i que no es converteixin en justiciers. Als de Rivera que no s’embrutin amb conxorxes i que no ofeguin la diversitat d’identitats legítimes. 

 En política no tot, i poques vegades, és idealisme; es juga amb persones i interessos. L’igualitarisme radical no funciona ni en el marxisme ni en els convents; en lloc d’alliberar energies les adorm o les anul·la. La blancor sempre immaculada impedeix d’omplir-se de realitat i de rebolcar-s’hi.

 El poder requereix grans dosis d’energia creativa i de realisme. Ben segur   que ho aprendran aviat, si no volen substituir una situació de desigualtat i corrupció per una altra de pobresa i fracàs.

 Dit això, benvinguts siguin Podem i Ciutadans. No per a anar-se’n, sinó per a quedar-se, per a millorar ells mateixos i millorar-nos a tots nosaltres. És a dir, per a millorar la política i la societat.

 Benvinguda aquesta rebolcada a una rutina molt putrefacta, si no es confon amb el començar de cap i de nou, amb un “aquí som nosaltres”, que som “els bons”.

 

Bienvenidos Podemos y Ciudadanoo

   Hacía falta una movida y una removida. Y Podemos y Ciudadanos, entre otros, han llegado, esperemos, para esto.

   Han hecho saltar el tapón que impedía que salieran muchas ansias populares, a las que están dando voz y mando. Un experimento, sí, pero necesario. Nuestra sociedad respira más; se le ha ampliado el horizonte. Veremos como sale.

   Gente nueva e inteligente, seguramente con más ideales que dotes y experiencia de gobierno. La juventud y la energía quizás suplan la falta de experiencia. Junto, muchas veces, a su preparación universitaria y profesional. Esto está por ver, pero no renunciemos a la esperanza.

   Esta movida y removida hacían falta, repito. Importa, sin embargo, que no lo confundan con romperlo todo, o casi todo. Pero sí muchas cosas. Para reemplazarlas por otras olvidadas o rechazadas por la llamada ‘vieja política’.

    Podemos, de Pablo Iglesias, clama por la igualdad y la justicia. Ciudadanos, de Albert Rivera, por la limpieza en la política y la fraternidad de los pueblos hermanos. ¿Que se puede alegarles en contra y de qué alertarles?

   A los de Iglesias que no caigan en el igualitarismo y que no se hagan justicieros. A los de Rivera, que no se enzucien en las componendas y que no ahoguen la diversidad de identidades legítimas.

   En política no todo y pocas veces, es idealismo, se juega con personas e intereses. El igualitarismo radical no funciona ni en el narxismo ni en los conventos; en lugar de liberar energias las adormece o anula. La blancura siempre inmaculada impide imbuirse de realidad y revolcarse en ella.

   El poder  requiere grandes dosis de energia creativa y de realismo. Seguro que lo aprenderan pronto, si no quieren sustituir una situación de desigualdad y corrupción por otra de pobreza y fracaso.

   Dicho esto, bienvenidos sean  Podemos y Ciudadanos. No para irse, sino para quedarse, para mejorarse ellos y mejorarnos a todos. Es decir, la política y la sociedad.

   Bienvenido  este revolcón a una rutina muy putrefacta, si no se confunde con el borrón y cuenta nueva, con el “aquí estamos nosotros”, que somos “los buenos”.

Consumisme de la morbositat

Vivim en una societat morbosa. Fins i tot quan cerquem justícia i informació. I sembla que ningú no reacciona contra aquesta lacra social.

La morbositat preval pertot i sobre tot. En l’actuació de moltes institucions, en la funció de molts mitjans de comunicació i en la curiositat de molta gent. La morbositat és, segurament, el producte que més es consumeix i el més rendible.

És la satisfacció dels instints primaris en lloc dels més cultivats. Col·loquialment, és l’atractiu que desperta una cosa que pot resultar desagradable, denigrant, cruel, prohibida o que va contra la moral establerta.

Quan els òrgans judicials, policials o administratius encarregats d’aconseguir o distribuir justícia i posar ordre creen situacions que sobrepassen aquesta funció i s’acosten a l’excés, la venjança o la conculcació de la dignitat de les persones, donen via lliure a la morbositat.

Quan els mitjans de comunicació sobrevaloren la importància, per excés de presentació o per repetició injustificada, d’uns fets antisocials, cruels, desagradables o reprovables, o en remarquen els aspectes menys ètics i estètics, que no hi afegeixen cap interès informatiu, contribueixen a la morbositat amb la paraula o la imatge.     

En privat es manifesta obertament la discrepància i repugnància davant aquests comportaments o el seu refús. En públic es fa més moderadament, per por a ser considerat poc liberal o restrictiu de la llibertat d’informació. És un error. La llibertat és per a informar de tot i tan àmpliament com sigui possible, no per a ofendre, denigrar o matxucar algú. No per a crear o satisfer la morbositat.

I l’actuació de les institucions guvernamentals, dels òrgans judicials i dels qui en depenen, també han d’atendre’s escrupolosament a la seva funció i no donar pàbul ni possibilitat a la morbositat, de cap mena i en cap circumstància. 

I les institucions –professionals o institucionals– encarregades de vetllar perquè no es caigui en aquestes pràctiques morboses, haurien de complir la seva funció i no inhibir-se’n. I les elits socials –intel·lectuals, pensadors, docents, creadors d’opinió– no poden dimitir de la seva missió de denúncia i d’orientació ètica i estètica: millorar el nivell dels instints de saber, de fruir i de gaudir.

      Convé redimir la nostra societat del consumisme de la morbositat.

Morbo, justicia e información

    Estamos en la sociedad del morbo. Incluso cuando buscamos justicia e información. Y parece que nadie reacciona contra esta lacra social.

    Prima el morbo, sobre todo y por doquier. En la actuación de muchas instituciones, en la función de muchos medios de comunicación y en la curiosidad de mucha gente. Seguramente el morbo es el producto que más se consume y el más rentable.

   Morbo es la satisfacción de los instintos primarios, en lugar de los más cultivados. Coloquialmente, es el atractivo que despierta una cosa que puede resultar desagradable, denigrante, cruel, prohibida o que va contra la moral establecida.

   Cuando los órganos judiciales, policiales o administrativos encargados de lograr o impartir justicia y poner orden, crean situaciones que sobrepasan a esta función, rayando al exceso, a la venganza o a la conculcación de la dignidad de las personas, dan rienda suelta al morbo.

   Cuando los medios de comunicación sobrevaloran la importancia, por exceso de presentación o repetición injustificada, de unos hechos antisociales, crueles, desagradables o reprobables, o remarcan sus aspectos menos éticos y estéticos, que no añaden ningún interés informativo, contribuyen al morbo con la palabra o la imagen.

   En privado, se manifiesta abiertamente la repugnancia o rechazo ante estos comportamientos. En público, se hace más moderadamente, por temor a ser considerado poco liberal o restrictivo de la libertad de información. Es un error, la libertad es para informar de todo y lo más ampliamente posible, no para ofender, denigrar o machacar a alguien. No para crear o satisfacer el morbo.

   Y la actuación de los órganos judiciales y de quienes de ellos dependen, también deben atenerse  escrupulosamente a su función. Y no dar pábulo ni posibilidad al morbo de ningún tipo y en ninguna circunstancia.

   Y las instituciones -profesionales o institucionales- encargadas de velar para que no se caiga en estas prácticas morbosas, debieran cumplir su función y no inhibirse. Y las élites sociales -intelectuales, pensadores, docentes, creadores de opinión- no pueden dimitir de su misión de denuncia y de orientación ética y estética: de mejora del nivel de los instintos de saber, de goce y de disfrute.

  

    Conviene redimir a nuestra sociedad del consumismo del morbo.

Joc brut de Mas i Junqueras

     El seu comú objectiu independentista és legítim, però el seu joc polític al voltant d'aquest objectiu és bastant brut, en el sentit de partidista i trampós.

     Invoquen a cada moment l'interès "del país" i després es descobreix que l'interès és el seu o del seu partit. Tots dos volen manar, però com dir-ho així no queda bé, ho vesteixen de retòrica i estratègia.

     No juguen net de cara als ciutadans catalans, ni entre ells mateixos.

     Cap d'ells, ni els dos junts, estan legitimats per a parlar en nom del país, de tot el país. Ni en base a les eleccions passades ni recolzant-se en les enquestes. Ni les urnes, fins ara, han donat una gran majoria al independentisme, i menys encara les enquestes més solvents.

   Tot és desig i mobilització entusiasta de molts, moltíssims, però no arriben ni a la meitat de la població. Això no autoritza a parlar en nom de tot el país. Fer-ho no és lleial amb el propi país, del qual orgullosament se senten redemptors.

   Deixem a part la deslleialtat amb l'Estat de dret vigent, que ja és deixar !. Es presenten com a líders d'un desig ciutadà general, quan el més que es  pot dir és que està molt generalitzat. Però la ciutadania és més àmplia i aquesta no s'ha expressat. No es pot, doncs, usurpar la seva representativitat. Quan ho faci –s’expressi de forma lliure, clara i molt majoritàriament- estarem en un altre escenari.

    Mentrestant, en nom d'aquest fort i ampli desig-ficció, juguen a liderar a tota la ciutadania. Fins i tot a repartir-se un futurible poder. I, a més de confondre i enganyar el país -que tant estimen! - es fan trampes i la traveta entre ells.

     Artur Mas vol anar cap a la independència a través d'un estrany i complicat procés electoral amb una "llista única" dels partits sobiranistes -congelant la seva identitat-, que dissimularia el seu fracàs de govern i el mantindria en el poder, que és el que importa, segons sembla.

     Junqueras vol que cada partit presenti la seva pròpia llista, la qual cosa és més integradora de la diversitat social catalana, reivindicant cadascuna la independència en el seu programa. Sap que això li donaria avantatge per arribar al poder, doncs el seu partit, ERC, podria quedar primer, ja que en la campanya electoral, a més de posar l'accent en el tema social, en contra de les retallades de Mas, es demarcaria del fracàs governamental de CiU i dels seus escandalosos casos de corrupció.

     Estem, per tant, davant d'una confrontació partidista i personal. Encara que ho pretenguin dissimular en un genèric "interès de país". Una política de baixos vols, estratègica, deslleial amb la ciutadania i entre ells. No és d'estranyar, per tant, que sondejos recents apuntin un desinflament del fervor separatista en alguns àmbits més tebis.

    I és que aquest procés de joc poc net i de deslleialtats múltiples no és el millor camí per arribar a fer realitat el legítim desig, més o menys generalitzat, de la independència de Catalunya.

La denuncia de Josep Cun

       En una sola frase  Josep Cuní ha descrito, definido y ridiculizado la actual política catalana. “La nueva política catalana –escribe- tiene mucho de representación y poco de realidad” (LaVanguardia). Esto, dicho por un gran profesional del periodismo que, desde muchos años, vive inmerso en las cuestiones de la actualidad política y en diálogo constante con  sus protagonistas, tiene una importancia testimonial de primer orden.

   Probablemente, el acierto de esta frase se deba a que su autor, también forma parte de esta escenificación que denuncia. Profesionalmente, se mueve en la misma escena de la representación y contribuye a que se desarrolle y a que el publico la contemple en directo. Esta complicidad, manteniendo las debidas distancias, da mayor credibilidad a su afirmación. Y es grave esta constatación de que estamos en una política de teatro.

   Hay una realidad social y una escenificación. Aquella es la que vive la ciudadanía, la que la gente palpa, siente y desea. La segunda, la que claman y gesticulan en el escenario político unos actores que juegan su juego, pactan o disputan entre ellos, se imaginan o inventan, según sus intereses partidistas o personales, y en lugar de afanarse en reflejar la realidad en su conjunto, la parcelan y  manipulan.

   Y una vez parcelada y manipulada, escriben un guión o varios, para presentar la virtualidad de su imaginario como si fueran los intereses reales y prioritarios de los ciudadanos. Y en este esfuerzo gastan las energías que debieran emplear en resolver los problemas de la sociedad. Y, a veces, para mayor escarnio, a sus guiones prefabricados les llaman programas de los intereses de país.

   Consumada, así,  la obscenidad de confundir “el pais” con su imaginario partidista, se lanzan a la captura de los despistados y discrepantes, intentando imponer al todo lo que solamente representa a una parte. Con este gesto totalizador pretenden secuestrar la diversidad y pluralidad de la sociedad catalana.

   Desde el escenario del poder o de la representatividad nominal que las urnas dieran a unos partidos escasamente democráticos, escenifican una representación teatral que los medios públicos, los subvencionados y los interesados se encargan de acreditar, mangificar y popularizar. Entonces, la calle indignada y cabrada  por tantos problemas, debidamente dirigida y adoctrinada, se moviliza bajo el estandarte de cuatro tópicos bien aderezados.

   Y el círculo se cierra apelando al mandato de la calle, lo que antes se proclamó generosamente desde los púlpitos sacralizados. “Mucho de representación y poco de realidad”, como Josep  Cuní ha descrito, definido y ridiculizado la actual política catalana. Demasiada farsa.