EL “NO PASSARAN” DE RAJOY

Això és no conèixer Catalunya. Ès no conèixer el nacionalisme català. És no conèixer la dialèctica pràctica dels nacionalismes, que es retroalimenten.

En això, Rajoy s’equivoca una altra vegada. Com també es va equivocar Aznar. Tots dos, volent aconseguir l’efecte contrari, han animat el nacionalisme català.

La llei és la llei, però cal raonar-la. Té el seu sentit, però abans de voler aplicar-la a totes passades cal explicar-la. A més, les lleis es poden canviar.

Les lleis són per a ordenar jurídicament la vida social segons millor convingui a la col·lectivitat en les circumstàncies adequades. En aquest sentit, aprovades democràticament, són de compliment obligat. El que no són és un parapet per a la defensa de posicions partidàries ni un mur de contenció, com el famós “no passaran”. Ni ho són ni es poden utilitzar per a fer-ne.

 La fèrria actitud legalista del president Rajoy en la defensa de l’Estat de dret és incomprensible, i si no va acompanyada de la pedagogia necessària es pot convertir en un frontó contra el qual reboten totes les pilotes de reclamacions legítimes.

Ni el Govern central ni el Partit Popular, que el controla, ni el mateix Rajoy, han sabut construir un discurs suficientment raonat, comprensible i atractiu sobre els avantatges d’una Espanya com a Estat plurinacional, divers i cohesionat al mateix temps, per contraposar-lo al que sí que ha sabut fer i divulgar, de manera contagiosa, el nacionalisme. És, segurament, la seva gran carència en aquest terreny.

 No serveix, el “no”. Encara que sigui legal. Les lleis s’estiren tot el que poden, no més, en una societat dinàmica i i amb aspiracions diverses. Quan es generalitza la idea que la Constitució, amb el temps, s’ha convertit en un  cadenat, és que no s’ha aplicat adequadament o que ha arribat el moment de revisar-la, de modificar-la, perquè respongui a les necessitats actuals del bé comú.

Amb el “no passaran”, el que s’aconsegueix és agreujar les coses, alimentar  l’enfrontament, anar perdent el terreny que es deia voler preservar. La societat catalana no és bel·licosa, però cobra coratge en els enfrontaments. La seva tendència a agrupar-se, a “fer pinya”, en les reclamacions que considera legítimes i desateses o  negades, amb més rotunditat que raonaments comprensibles, és d’una tossuderia sorprenent. 

És el que passa en el panorama actual, bastant confús i contradictori, de la política catalana. Confusió i contradiccions que no la faran recular en les seves pretensions amb arrels històriques, culturals i sentimentals, molt fortes. El discurs del “no”, per molt legal que sigui, no és suficient.

La força de la història mil·lenària, de la cultura arrelada en el poble i el profund sentiment d’identitat, sempre acaben saltant o rebentant les comportes.

No hi val, senyor Rajoy, el “no passaran” Algun dia i per algun lloc –amb bones maneres o amb males maneres–, passaran, si s’entesta a atrinxerar-se en un mur de calç i no en un de comprensió i de raonaments més convincents que els dels contraris.

 

L'últim foli

L’últim foli

(De les meves Memòries)

 Wifredo Espina

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques notes (sobre vivències d’un periodista inconformista)  dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, mirar i pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? És l’inic que perdura, l’amor. Ja res més té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora;  gràcies. Quedarà a les seves mans. Aquests dies (aniversari de l’accident que em va fer sentir-me morir) he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre  cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys d’escriure i fer de periodista i vuitanta-cinc de vida inconformada. Ha estat a corra cuita. Potser he corregut massa. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot molestar, segur, fins i tot ferir algú, sense voler. La veritat és crua. He intentat, tossudament, ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions, necessàries. El temps se m’acaba per anar fent memòria. També per escriure sense horari ni parar. La vocació i la passió no afluixen, encara; son vida, en un cos ja feble: faran la viu-viu, aniran piulant. Sento, però, que me’n vaig cap a la posta. Cap el Misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap!, jo... marxo. Adéu i gràcies.

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques quantes notes dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? Ja res té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora. I aquests dies he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys de periodista i vuitanta i cinc de vida. Ho he intentat a corra cuita. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot ferir algú sense voler. He intentat ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions. El temps se m’acaba. Sento que me’n vaig cap a la posta. Cap el misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap, jo... marxo. Adéu i gràcies.

Benvinguts Podem i Ciutadans

Feia falta moure-ho i remoure-ho tot, i Podem i Ciutadans, entre altres, han arribat –esperem-ho– per a fer-ho.

 Han fet saltar el tap que impedia que sortissin moltes ànsies populars, a les quals van donant veu i comandament. Un experiment, sí, però necessari. La nostra societat respira més i millor; se li ha eixamplat l’horitzó. Veure’m com sortirà.

 Gent nova i intel·ligent, segurament amb més ideals que dots i experiència de govern. La seva joventut i la seva l’energia, acompanyades sovint d’una formació universitària i professional, potser supliran la seva manca d’experiència. Encara s’ha de veure, però no renunciem pas a l’esperança.

 Aquesta sacsejada feia falta, ho repeteixo. Tanmateix cal que no ho confonguin amb trencar-ho tot. Però sí moltes coses, per substituir-les per unes altres d’oblidades o refusades per l’anomenada “vella política”.

 Podem, de Pablo Iglesias, clama per la igualtat i la justícia. Ciutadans, d’Albert Rivera, per la neteja en la política i la fraternitat dels pobles germans. Què se’ls pot al·legar en contra i de què se’ls pot alertar?

 Als d’Iglesias que no caiguin en l’igualitarisme i que no es converteixin en justiciers. Als de Rivera que no s’embrutin amb conxorxes i que no ofeguin la diversitat d’identitats legítimes. 

 En política no tot, i poques vegades, és idealisme; es juga amb persones i interessos. L’igualitarisme radical no funciona ni en el marxisme ni en els convents; en lloc d’alliberar energies les adorm o les anul·la. La blancor sempre immaculada impedeix d’omplir-se de realitat i de rebolcar-s’hi.

 El poder requereix grans dosis d’energia creativa i de realisme. Ben segur   que ho aprendran aviat, si no volen substituir una situació de desigualtat i corrupció per una altra de pobresa i fracàs.

 Dit això, benvinguts siguin Podem i Ciutadans. No per a anar-se’n, sinó per a quedar-se, per a millorar ells mateixos i millorar-nos a tots nosaltres. És a dir, per a millorar la política i la societat.

 Benvinguda aquesta rebolcada a una rutina molt putrefacta, si no es confon amb el començar de cap i de nou, amb un “aquí som nosaltres”, que som “els bons”.

 

Bienvenidos Podemos y Ciudadanoo

   Hacía falta una movida y una removida. Y Podemos y Ciudadanos, entre otros, han llegado, esperemos, para esto.

   Han hecho saltar el tapón que impedía que salieran muchas ansias populares, a las que están dando voz y mando. Un experimento, sí, pero necesario. Nuestra sociedad respira más; se le ha ampliado el horizonte. Veremos como sale.

   Gente nueva e inteligente, seguramente con más ideales que dotes y experiencia de gobierno. La juventud y la energía quizás suplan la falta de experiencia. Junto, muchas veces, a su preparación universitaria y profesional. Esto está por ver, pero no renunciemos a la esperanza.

   Esta movida y removida hacían falta, repito. Importa, sin embargo, que no lo confundan con romperlo todo, o casi todo. Pero sí muchas cosas. Para reemplazarlas por otras olvidadas o rechazadas por la llamada ‘vieja política’.

    Podemos, de Pablo Iglesias, clama por la igualdad y la justicia. Ciudadanos, de Albert Rivera, por la limpieza en la política y la fraternidad de los pueblos hermanos. ¿Que se puede alegarles en contra y de qué alertarles?

   A los de Iglesias que no caigan en el igualitarismo y que no se hagan justicieros. A los de Rivera, que no se enzucien en las componendas y que no ahoguen la diversidad de identidades legítimas.

   En política no todo y pocas veces, es idealismo, se juega con personas e intereses. El igualitarismo radical no funciona ni en el narxismo ni en los conventos; en lugar de liberar energias las adormece o anula. La blancura siempre inmaculada impide imbuirse de realidad y revolcarse en ella.

   El poder  requiere grandes dosis de energia creativa y de realismo. Seguro que lo aprenderan pronto, si no quieren sustituir una situación de desigualdad y corrupción por otra de pobreza y fracaso.

   Dicho esto, bienvenidos sean  Podemos y Ciudadanos. No para irse, sino para quedarse, para mejorarse ellos y mejorarnos a todos. Es decir, la política y la sociedad.

   Bienvenido  este revolcón a una rutina muy putrefacta, si no se confunde con el borrón y cuenta nueva, con el “aquí estamos nosotros”, que somos “los buenos”.

Consumisme de la morbositat

Vivim en una societat morbosa. Fins i tot quan cerquem justícia i informació. I sembla que ningú no reacciona contra aquesta lacra social.

La morbositat preval pertot i sobre tot. En l’actuació de moltes institucions, en la funció de molts mitjans de comunicació i en la curiositat de molta gent. La morbositat és, segurament, el producte que més es consumeix i el més rendible.

És la satisfacció dels instints primaris en lloc dels més cultivats. Col·loquialment, és l’atractiu que desperta una cosa que pot resultar desagradable, denigrant, cruel, prohibida o que va contra la moral establerta.

Quan els òrgans judicials, policials o administratius encarregats d’aconseguir o distribuir justícia i posar ordre creen situacions que sobrepassen aquesta funció i s’acosten a l’excés, la venjança o la conculcació de la dignitat de les persones, donen via lliure a la morbositat.

Quan els mitjans de comunicació sobrevaloren la importància, per excés de presentació o per repetició injustificada, d’uns fets antisocials, cruels, desagradables o reprovables, o en remarquen els aspectes menys ètics i estètics, que no hi afegeixen cap interès informatiu, contribueixen a la morbositat amb la paraula o la imatge.     

En privat es manifesta obertament la discrepància i repugnància davant aquests comportaments o el seu refús. En públic es fa més moderadament, per por a ser considerat poc liberal o restrictiu de la llibertat d’informació. És un error. La llibertat és per a informar de tot i tan àmpliament com sigui possible, no per a ofendre, denigrar o matxucar algú. No per a crear o satisfer la morbositat.

I l’actuació de les institucions guvernamentals, dels òrgans judicials i dels qui en depenen, també han d’atendre’s escrupolosament a la seva funció i no donar pàbul ni possibilitat a la morbositat, de cap mena i en cap circumstància. 

I les institucions –professionals o institucionals– encarregades de vetllar perquè no es caigui en aquestes pràctiques morboses, haurien de complir la seva funció i no inhibir-se’n. I les elits socials –intel·lectuals, pensadors, docents, creadors d’opinió– no poden dimitir de la seva missió de denúncia i d’orientació ètica i estètica: millorar el nivell dels instints de saber, de fruir i de gaudir.

      Convé redimir la nostra societat del consumisme de la morbositat.

Morbo, justicia e información

    Estamos en la sociedad del morbo. Incluso cuando buscamos justicia e información. Y parece que nadie reacciona contra esta lacra social.

    Prima el morbo, sobre todo y por doquier. En la actuación de muchas instituciones, en la función de muchos medios de comunicación y en la curiosidad de mucha gente. Seguramente el morbo es el producto que más se consume y el más rentable.

   Morbo es la satisfacción de los instintos primarios, en lugar de los más cultivados. Coloquialmente, es el atractivo que despierta una cosa que puede resultar desagradable, denigrante, cruel, prohibida o que va contra la moral establecida.

   Cuando los órganos judiciales, policiales o administrativos encargados de lograr o impartir justicia y poner orden, crean situaciones que sobrepasan a esta función, rayando al exceso, a la venganza o a la conculcación de la dignidad de las personas, dan rienda suelta al morbo.

   Cuando los medios de comunicación sobrevaloran la importancia, por exceso de presentación o repetición injustificada, de unos hechos antisociales, crueles, desagradables o reprobables, o remarcan sus aspectos menos éticos y estéticos, que no añaden ningún interés informativo, contribuyen al morbo con la palabra o la imagen.

   En privado, se manifiesta abiertamente la repugnancia o rechazo ante estos comportamientos. En público, se hace más moderadamente, por temor a ser considerado poco liberal o restrictivo de la libertad de información. Es un error, la libertad es para informar de todo y lo más ampliamente posible, no para ofender, denigrar o machacar a alguien. No para crear o satisfacer el morbo.

   Y la actuación de los órganos judiciales y de quienes de ellos dependen, también deben atenerse  escrupulosamente a su función. Y no dar pábulo ni posibilidad al morbo de ningún tipo y en ninguna circunstancia.

   Y las instituciones -profesionales o institucionales- encargadas de velar para que no se caiga en estas prácticas morbosas, debieran cumplir su función y no inhibirse. Y las élites sociales -intelectuales, pensadores, docentes, creadores de opinión- no pueden dimitir de su misión de denuncia y de orientación ética y estética: de mejora del nivel de los instintos de saber, de goce y de disfrute.

  

    Conviene redimir a nuestra sociedad del consumismo del morbo.