Catalunya-España: Respuesta y propuesta de Iceta

 

 

El Primer secretario del Partido Socialista de Catalunya, Miquel Iceta, responde a un artículo mio publicado en este diario, con una inteligente propuesta para el conflicto Catalunya-España. Como por su aportación vale la pena leerla literalmente, la reproduzco íntegra aun sin pedirle permiso. Dice así:

Apreciado Wifredo,  

A través de estas líneas quisiera agradecer el texto que me has enviado.

En referencia al texto, creo que no hay solución al desacuerdo actual entre Catalunya y España que no pase por el diálogo, la negoc,iación y el pacto y que, tanto la vía unilateral de Artur Mas como el empeño de Rajoy en ignorar la cuestión, están enquistando el problema.

Como seguramente sabes, los socialistas proponemos una reforma federal de la Constitución que pueda ser votada por todos los ciudadanos y que reciba un apoyo mayoritario en Catalunya. Se trataría de una reforma basada en cuatro ejes, lo que hemos dado en llamas las cuatro “R”.

En primer lugar, el reconocimiento, es decir, que Catalunya sea reconocida como una nación dentro de una España plurinacional, pluricultural y plurilingüe.

En segundo lugar, las reglas. Que se establezca una definición precisa de las competencias del Estado y la atribución del resto de competencias a las Comunidades.

En tercer lugar, recursos. Que se constitucionalicen los principios de solidaridad y ordinalidad que deben regular la financiación de las Comunidades.

Y, finalmente, representación. Que se transforme el actual Senado en un Consejo Federal integrado por los gobiernos autónomos, para que las Comunidades puedan participar en la toma de decisiones del Estado federal.

Se trata de una reforma cuya necesidad compartimos el conjunto de los socialistas de España y que, con el cambio en marcha que se ha producido en España después de las elecciones municipales y autonómicas y que las encuestas apuntan que se producirá tras las elecciones generales de otoño, está cada vez más cerca de hacerse realidad.

Recibe un cordial saludo,

Miquel Iceta

Primer Secretario

 

¿Rajoy, a Catalunya, como un Don Tancredo?

Se habla de un viaje del presidente Rayoy a Catalunya, la próxima semana, para "desactivar" las maniobras del president Mas, al frente del movimiento separatista que cada vez va adquiriendo una configuración mayor. No parece pueda augurarse a don Mariano demasido éxito en este viaje.

 

De entrada, cada vez que se anuncia que un presidente del Gobierno central va a Catalunya, da la impresión de que va al extrangero. O sea, de que no transita dentro del propio país. Lo cual, proyecta una sensación extraña, incluso ridícula.

 

Que, además, se anuncie que el objetivo de este desplazamiento es para desactivar o contrarestar una actuación de rebeldia de una parte del pueblo catalán, que proyecta pronunciarse formalmente a favor de su separación del Estado, asombra, porque estas cosas se hacen pero no se proclaman por adelantado.

 

Si, encima, este movimiento de rebelión esta liderado, organizado y realizado por el máximo representante ordinario del Estado en Catalunya, según disponen la Constitución y el Estatut, textos que juró o prometió solemnemente acatar y hacer cumplir el propio president de la Generalitat (representante y parte del Estado), el contrasentido resulta colosal

 

¿A que irà Rajoy a Catalunya, presumiblemente, la pròcima semana? ¿Con que autoridad? ¿Con que cartas, que pueda sacarse de la manga? ¿A ser humillado? A evidenciar, nuevamente, su papel de Don Tancredo?

 

En cualquier lugar, más en politica, cuando alguien en lugar de agarrar "el toro por los cuernos” se queda quieto esperando a que el problema pase de largo, tenemos un Don Tancredo.

 

O Rajoy va a Catalunya con una nueva estrategia política atractiva y convincente, que realmente contrarrete el sentimiento centrífugo que alli se ha instalado desde las propias instancias representativas del Estado, o puede ahorarse este viaje al extrangero próximo.

 

 

EL “NO PASSARAN” DE RAJOY

Això és no conèixer Catalunya. Ès no conèixer el nacionalisme català. És no conèixer la dialèctica pràctica dels nacionalismes, que es retroalimenten.

En això, Rajoy s’equivoca una altra vegada. Com també es va equivocar Aznar. Tots dos, volent aconseguir l’efecte contrari, han animat el nacionalisme català.

La llei és la llei, però cal raonar-la. Té el seu sentit, però abans de voler aplicar-la a totes passades cal explicar-la. A més, les lleis es poden canviar.

Les lleis són per a ordenar jurídicament la vida social segons millor convingui a la col·lectivitat en les circumstàncies adequades. En aquest sentit, aprovades democràticament, són de compliment obligat. El que no són és un parapet per a la defensa de posicions partidàries ni un mur de contenció, com el famós “no passaran”. Ni ho són ni es poden utilitzar per a fer-ne.

 La fèrria actitud legalista del president Rajoy en la defensa de l’Estat de dret és incomprensible, i si no va acompanyada de la pedagogia necessària es pot convertir en un frontó contra el qual reboten totes les pilotes de reclamacions legítimes.

Ni el Govern central ni el Partit Popular, que el controla, ni el mateix Rajoy, han sabut construir un discurs suficientment raonat, comprensible i atractiu sobre els avantatges d’una Espanya com a Estat plurinacional, divers i cohesionat al mateix temps, per contraposar-lo al que sí que ha sabut fer i divulgar, de manera contagiosa, el nacionalisme. És, segurament, la seva gran carència en aquest terreny.

 No serveix, el “no”. Encara que sigui legal. Les lleis s’estiren tot el que poden, no més, en una societat dinàmica i i amb aspiracions diverses. Quan es generalitza la idea que la Constitució, amb el temps, s’ha convertit en un  cadenat, és que no s’ha aplicat adequadament o que ha arribat el moment de revisar-la, de modificar-la, perquè respongui a les necessitats actuals del bé comú.

Amb el “no passaran”, el que s’aconsegueix és agreujar les coses, alimentar  l’enfrontament, anar perdent el terreny que es deia voler preservar. La societat catalana no és bel·licosa, però cobra coratge en els enfrontaments. La seva tendència a agrupar-se, a “fer pinya”, en les reclamacions que considera legítimes i desateses o  negades, amb més rotunditat que raonaments comprensibles, és d’una tossuderia sorprenent. 

És el que passa en el panorama actual, bastant confús i contradictori, de la política catalana. Confusió i contradiccions que no la faran recular en les seves pretensions amb arrels històriques, culturals i sentimentals, molt fortes. El discurs del “no”, per molt legal que sigui, no és suficient.

La força de la història mil·lenària, de la cultura arrelada en el poble i el profund sentiment d’identitat, sempre acaben saltant o rebentant les comportes.

No hi val, senyor Rajoy, el “no passaran” Algun dia i per algun lloc –amb bones maneres o amb males maneres–, passaran, si s’entesta a atrinxerar-se en un mur de calç i no en un de comprensió i de raonaments més convincents que els dels contraris.

 

L'últim foli

L’últim foli

(De les meves Memòries)

 Wifredo Espina

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques notes (sobre vivències d’un periodista inconformista)  dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, mirar i pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? És l’inic que perdura, l’amor. Ja res més té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora;  gràcies. Quedarà a les seves mans. Aquests dies (aniversari de l’accident que em va fer sentir-me morir) he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre  cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys d’escriure i fer de periodista i vuitanta-cinc de vida inconformada. Ha estat a corra cuita. Potser he corregut massa. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot molestar, segur, fins i tot ferir algú, sense voler. La veritat és crua. He intentat, tossudament, ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions, necessàries. El temps se m’acaba per anar fent memòria. També per escriure sense horari ni parar. La vocació i la passió no afluixen, encara; son vida, en un cos ja feble: faran la viu-viu, aniran piulant. Sento, però, que me’n vaig cap a la posta. Cap el Misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap!, jo... marxo. Adéu i gràcies.

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques quantes notes dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? Ja res té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora. I aquests dies he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys de periodista i vuitanta i cinc de vida. Ho he intentat a corra cuita. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot ferir algú sense voler. He intentat ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions. El temps se m’acaba. Sento que me’n vaig cap a la posta. Cap el misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap, jo... marxo. Adéu i gràcies.

Benvinguts Podem i Ciutadans

Feia falta moure-ho i remoure-ho tot, i Podem i Ciutadans, entre altres, han arribat –esperem-ho– per a fer-ho.

 Han fet saltar el tap que impedia que sortissin moltes ànsies populars, a les quals van donant veu i comandament. Un experiment, sí, però necessari. La nostra societat respira més i millor; se li ha eixamplat l’horitzó. Veure’m com sortirà.

 Gent nova i intel·ligent, segurament amb més ideals que dots i experiència de govern. La seva joventut i la seva l’energia, acompanyades sovint d’una formació universitària i professional, potser supliran la seva manca d’experiència. Encara s’ha de veure, però no renunciem pas a l’esperança.

 Aquesta sacsejada feia falta, ho repeteixo. Tanmateix cal que no ho confonguin amb trencar-ho tot. Però sí moltes coses, per substituir-les per unes altres d’oblidades o refusades per l’anomenada “vella política”.

 Podem, de Pablo Iglesias, clama per la igualtat i la justícia. Ciutadans, d’Albert Rivera, per la neteja en la política i la fraternitat dels pobles germans. Què se’ls pot al·legar en contra i de què se’ls pot alertar?

 Als d’Iglesias que no caiguin en l’igualitarisme i que no es converteixin en justiciers. Als de Rivera que no s’embrutin amb conxorxes i que no ofeguin la diversitat d’identitats legítimes. 

 En política no tot, i poques vegades, és idealisme; es juga amb persones i interessos. L’igualitarisme radical no funciona ni en el marxisme ni en els convents; en lloc d’alliberar energies les adorm o les anul·la. La blancor sempre immaculada impedeix d’omplir-se de realitat i de rebolcar-s’hi.

 El poder requereix grans dosis d’energia creativa i de realisme. Ben segur   que ho aprendran aviat, si no volen substituir una situació de desigualtat i corrupció per una altra de pobresa i fracàs.

 Dit això, benvinguts siguin Podem i Ciutadans. No per a anar-se’n, sinó per a quedar-se, per a millorar ells mateixos i millorar-nos a tots nosaltres. És a dir, per a millorar la política i la societat.

 Benvinguda aquesta rebolcada a una rutina molt putrefacta, si no es confon amb el començar de cap i de nou, amb un “aquí som nosaltres”, que som “els bons”.

 

Bienvenidos Podemos y Ciudadanoo

   Hacía falta una movida y una removida. Y Podemos y Ciudadanos, entre otros, han llegado, esperemos, para esto.

   Han hecho saltar el tapón que impedía que salieran muchas ansias populares, a las que están dando voz y mando. Un experimento, sí, pero necesario. Nuestra sociedad respira más; se le ha ampliado el horizonte. Veremos como sale.

   Gente nueva e inteligente, seguramente con más ideales que dotes y experiencia de gobierno. La juventud y la energía quizás suplan la falta de experiencia. Junto, muchas veces, a su preparación universitaria y profesional. Esto está por ver, pero no renunciemos a la esperanza.

   Esta movida y removida hacían falta, repito. Importa, sin embargo, que no lo confundan con romperlo todo, o casi todo. Pero sí muchas cosas. Para reemplazarlas por otras olvidadas o rechazadas por la llamada ‘vieja política’.

    Podemos, de Pablo Iglesias, clama por la igualdad y la justicia. Ciudadanos, de Albert Rivera, por la limpieza en la política y la fraternidad de los pueblos hermanos. ¿Que se puede alegarles en contra y de qué alertarles?

   A los de Iglesias que no caigan en el igualitarismo y que no se hagan justicieros. A los de Rivera, que no se enzucien en las componendas y que no ahoguen la diversidad de identidades legítimas.

   En política no todo y pocas veces, es idealismo, se juega con personas e intereses. El igualitarismo radical no funciona ni en el narxismo ni en los conventos; en lugar de liberar energias las adormece o anula. La blancura siempre inmaculada impide imbuirse de realidad y revolcarse en ella.

   El poder  requiere grandes dosis de energia creativa y de realismo. Seguro que lo aprenderan pronto, si no quieren sustituir una situación de desigualdad y corrupción por otra de pobreza y fracaso.

   Dicho esto, bienvenidos sean  Podemos y Ciudadanos. No para irse, sino para quedarse, para mejorarse ellos y mejorarnos a todos. Es decir, la política y la sociedad.

   Bienvenido  este revolcón a una rutina muy putrefacta, si no se confunde con el borrón y cuenta nueva, con el “aquí estamos nosotros”, que somos “los buenos”.