Ha nacido un líder

En el desierto de políticos merecedores de este nombre, Albert Rivera, pese a no llagar a aprobado (como todos los demás), es el mejor valorado en las últimas encuestas.

Con ideas claras, exposición de las mismas de forma entendedora, un programa moderado, avanzado pero realista, con capacidad de diálogo y pacto, demostrada, y buen talante para llegar a la gente, es el mejor líder político que tenemos.

La actual polarización política extremista de las demás fuerzas políticas, pueden ofuscar su buena estrella, más propia para alumbrar un camino con posibilidades de buena gobernación, pese a su juventud que cada día aparece más madura.

En poco tiempo -podemos decir- ha nacido un líder político con el que habrá que contar sin duda, salga lo que salga de las urnas del 26 de junio. Ha demostrado decisión, coraje , preparación y buen hacer.

Combativo, desdeña el lenguaje populista, barrio bajero, descalificador e insultante, tan en uso por desgracia de la dignidad de la política. Eso le gana simpatía y credibilidad en las capas sociales medias, que normalmente deciden las contiendas electorales no crispadas.

Si esta campaña se radicaliza aun más, como parece, puede que Rivera quede engullido por el torrente fangoso de un politiqueo sucio y visceral Pero también puede suceder, al contrario, que el votante sensato, enemigo de aventuras y partidario del cambio sosegado, sobre todo hacia una regeneración de la política y de los políticos, se decida racionalmente a otorgarle su confianza.

Se lo merecería, seguramente seria una buena opción para el país, al menos para decantar la balanza hacia un mayor equilibrio político y social. En todo caso, lejos de extremismos y de ensoñaciones vacías y peligrosas, ha nacido un líder de fuste a tener muy en cuenta.

"Quan volien silenciar-me" a "8 ak dia" de Josep Cuní

Video: Wifredo Espina presenta a 8 al dia les seves memories: "Quan volien silenciar-me"  - Youtube

https://www.youtube.com/watch?v=zdL4qkoA5Mg

Compte amb els dogmàtics

       

En temps de vaques flaques proliferen els dogmàtics. Els miraclers. Amb alguna cosa cal omplir les boques obertes de gana i els ànims mancats d’esperança.

En tots els terrenys. En el religiós ja és conegut i tradicional. Es promet el paradís, però a llarg termini. En el polític, per avui o per demà mateix. Sempre amb rotunditat, amb paraules altisonants, que pretenen ser convincents. I son cíniques, sovint.

No pocs polítics, en aquests temps de confusió, es converteixen en predicadors de la “bona nova”. Pugen als seus púlpits partidaris, engolen les seves paraules, i comencen a predicar dogmes a aquells que, més afamats de fets, estan disposats momentàniament, a saciar-se amb frases buides que no porten més enllà d'una falsa il.lusió o d' un mòs de pa resec.

I així ens va la política. La vella i la nova. La de dretes i la d’esquerres. La nacionalista del centre i la de la perifèria. Es diguin els seus protagonistas més visibles Pablo Iglesias, Oriol Junqueras, Ada Colau, Joan Tardà o Anna Gabriel, com alguns exemples de l’esquerra. A la dreta, amb els seus respectius nacionalismes: José Maria Aznar, Mariano Rajoy, Artur Mas, Carles Puigdemont o Carme Forcadell. Els dogmes –per inspiració divina populista, radical-democràtica o legalista- substitueixen les realitats ja contrastades. Les doctrines desgastades i buides pretenen fer oblidar la política de la bona gestió -no n'hi ha d'altra-, que hauria de ser creadora de riquesa i la seva justa distribució.

Els dogmatismes florejats i sonors mobilitzen les masses, per bé o per mal. Sobre tot a toc de corneta oficial. La bona gestió política, socialment més pràctica i confortable, en temps crítics i convulsos de predomini de la verbositat per sobre del sentit comú, de la moderació i del pactisme, no arrossega gent pels carrers ni vots a les urnes; li falta espectacle i morbositat. O una promesa, al menys, com la paràbola de la multiplicació dels pans i els peixos.

Per això -com a portaveus o comparses interesats- la televisió, la ràdio i la premsa –de la mà dels polítics gestual i verbalment més diarreics- s’omplen de discursos dogmàtics sense la inspiració de cap sant esperit. És el simple espectacle que substitueix el raonament. Allò fàcil de seguir, de retenir i de repetir en eslògans ben pagats amb diners de tots. I de divulgar a les masses desenganyades o radicalitzades, incapaces d’analitzar i de discernir amb serenitat on hi ha alguns valors o només vent.

Aleshores -el dogma partidista predicat arreu és el dogma- es vota el que es vota. I surt el que surt, com hem vist. El poble atribolat també s’equivoca, o l'equivoquen.

S’acosten noves eleccions… Compte amb els polítics dogmàtics de tota classe, tipus i condició !

"Wifredo Espina", per Manuel Cuyàs (El PUNT-AVUI)

ELPUNT-AVUI

13-04-2016

Wifredo Espina

Manuel Cuyàs

L'altre dia, quan entrava als estudis de 8TV per intervenir en una tertúlia, del mateix lloc en sortia Wifredo Espina, a qui Josep Cuní acabava de fer una entrevista amb motiu del llibre de memòries que acaba de publicar, Quan volien silenciar-me. Li vaig poder dir que ja l'havia llegit, i ell va agafar-ne un exemplar seu que duia i me'l va dedicar. Ara en tinc dos. Qui és Wifredo Espina? Faig la pregunta perquè quan em vaig reunir amb els que havien d'intervenir amb mi a la tertúlia i amb un punt d'orgull els vaig ensenyar el llibre i la dedicatòria va resultar que no hi havia ningú, ni entre els grans ni entre els joves, que en conegués l'existència. Em vaig quedar parat. Hiperbòlicament, perquè ja no em sorprèn res. Wifredo Espina havia estat un dels periodistes més influents en l'època que el règim de Franco començava a declinar però no acabava de declinar del tot. Els seus comentaris polítics, publicats sempre a El Correo Catalán, eren seguits per tothom, inclosos els ministres de Madrid, que se'ls miraven amb la lupa de la censura i la indignació sempre a punt. Era quan llegíem entre línies, i Wifredo Espina va arribar a ser un mestre a l'hora d'escriure en el mateix sentit. Una postil·la aparentment innocent a unes declaracions de Franco o d'un alcalde, una comparació com qui no vol la cosa amb un país democràtic o uns punts suspensius intencionats eren alguns dels recursos que Espina feia servir per dir-ho tot sense que semblés que ho acabés de dir. Gràcies al seu llibre he sabut que molts diaris espanyols que no eren tan valents com ell o no tenien ningú com ell reproduïen les seves columnes.
“Un periodista de referència
en el declivi
del franquisme
Li vaig dir que una vegada el vaig anar a veure a la redacció d'El Correo Catalán per oferir-me. No se'n recordava. Em va publicar tres articles, i no en vaig cobrar cap. “Devia ser molt al final.” Tant, que al cap d'unes setmanes el diari va tancar. Al llibre n'explica els motius, amb aquell punt d'amargor que l'impregna tot. El franquisme el va voler silenciar i al final la imposició va venir en democràcia. Ara Espina publica en alguns diaris de menys abast i manté una col·laboració combativa al digital E-noticies. De vegades em costa estar d'acord amb el seu pessimisme i els seus referents, però Wifredo Espina s'ha de llegir.
Llegeixin el llibre. Si volen, tinc a la seva disposició l'exemplar que em sobra. És una mica desmanegat –cosa que l'autor reconeix– perquè està escrit com ha escrit sempre Espina: pensant en el diari de l'endemà, no en floritures estilístiques. I llegeixin el final perquè no trobaran enlloc ni en tan poques pàgines un resum més complet de la situació política actual a Catalunya. Vist amb els ulls de Wifredo Espina, que als vuitanta-sis anys segueix incomodant i no hi ha qui el silenciï.

Un govern de laboratori?

Sembla molt difícil que els nostres polítics puguin pactar un govern. I si el pacten sense la col·laboració del partit més votat serà un govern dèbil i inestable. Una olla de grills on difícilment s’entendran entre ells i se’ls farà impossible de governar.

Serà un govern de laboratori. Compost de diversos ingredients, alguns dels qual es repel·leixen i poden arribar a ser explosius. Un govern que pretendrà integrar diferents realitats, però que estarà d’esquena a la realitat.

Per dins, com ja he vist en altres ocasions, resultarà ingovernable. No serà un equip, sinó uns quants grups units amb un adhesiu de basar xinès. I només per l’ambició de poder ostentar el poder i de satisfer les ànsies personals i partidistes.

Però això no és governar. Per tant, de cara a l’exterior, és a dir, a dur a terme una gestió governamental adequada al difícil moment polític, econòmic i social actual, i de procedir a uns canvis que tot el món proclama com a necessaris, aquest hipotètic govern de proveta no servirà.

Mentrestant es va perdent el tems i gastant energies en va. Els vots –que els ciutadans també es poden equivocar– van sortir de les urnes massa fragmentats. Hi havia una estranya eufòria pel final de les majories absolutes, però la disgregació excessiva tampoc no és bona.

Si d’aquest laboratori no en surt un govern fort i estable, com sembla que passarà, què es pot fer?

Les diverses ideologies i els diferents –fins i tot contradictoris– interessos no poden donar un resultat viable i durador. En aquest contenciós –tan crispat i ple d’egoismes– resulta, a més, que els líders i els partits que haurien de resoldre’l són, al mateix temps, jutges i part interessada. I així no hi ha manera de resoldre el conflicte. Si no és que en l’últim moment les dues forces més votades –PP i PSOE–, en un atac de vertigen davant unes noves eleccions, decidissin col·laborar per no anar de mal a pitjor.

Si no és així, caldrà abandonar les inacabables proves de laboratori i acudir forçosament a l’arbitratge més imparcial: que la ciutadania dicti el seu veredicte en unes noves eleccions. L’àrbitre, el poble.

MITJA CATALUNYA CONTRA L’ALTRA MEITAT

Pel cap baix hi ha quatre fets preocupants a Catalunya, en l’actualitat, i això va més enllà de qualsevol tendència o color polític normals, ja que són fets que s’escapen de la normalitat democràtica.

Primer. Arran de la radicalització nacionalista –que ha passar del nacionalisme al secessionisme–,  la societat catalana s’ha dividit gairebé per la meitat: els partidaris de trencar amb la resta de l’Estat i els qui prefereixen continuar formant-ne part si bé amb una forma de relació diferent, ja que l’actual resulta molt conflictiva.

Segon. A més d’aquesta preocupant divisió de gairebé meitat per meitat –si bé els números  donen un escàs avantatge de votants a favor de l’opció de buscar una millor relació–, resulta que una meitat –precisament la menys votada– vol imposar-se a l’altra, amb la qual cosa es trenca la bona convivència i fins i tot es vulneren les regles democràtiques a l’ús. No té cap lògica que la minoria –per molt àmplia que sigui– forcegi per prevaler sobre la majoria. Ni  encara que hi hagués hagut un empat al cinquanta per cent, ja que, per sentit comú, una decisió tan transcendent per a la totalitat requeriria un percentatge molt més alt –posem que un setanta o vuitanta per cent– i aconseguit amb la participació en les urnes de bastant més de la meitat del cens electoral. Sense aquestes premisses, no solament es fomenta el xoc social intern, sinó que es recorre a sistemes totalitaris.  

Tercer. Si, a més, resulta que una de les meitats –la petita– es fa amb els instruments de poder de tota –clarament l’institucional (executiu i parlamentari), a part del mediàtic públic, i els utilitza il·legítimament per a atraure i sotmetre l’altra meitat, ens trobem davant un clar abús de poder.  Amb què s’han deixat de banda les normes elementals de la convivència democràtica per intentar instal·lar un sistema autoritari  a part del signe ideològic–de dretes o d’esquerres– que finalment acaba imperant.

Quart. Però si, a sobre, s’utilitza el doble llenguatge o l’engany a l’hora de convocar les eleccions i d’interpretar la veu de les urnes, fent veure que era un plebiscit allò que en realitat no era altra cosa que unes eleccions autonòmiques, s’estarà fora de la legalitat vigent. I si es proclama intencionadament, com es va fer al principi (després s’ha anat rectificant), que havia guanyat l’opció rupturista (que va obtenir més representants per a la formació de govern, però menys vots per a una pretesa secessió de l’Estat, cosa que no era l’objecte de la convocatòria), s’haurà entrat en l’espiral de la deslegitimació de les mateixes institucions catalanes.

I no si val acudir a la mobilització del carrer,  agitant sentiments i confonent  raonaments,  perquè prevalgui la cridòria sobre la legalitat i així aconseguir el que en el fons poden ser aspiracions ben legítimes d’una part de la societat, però que deixarien de ser-ho per culpa d’aquesta mena de procediments i en considerar-los superiors als de l’altra meitat de la societat catalana.

Són, aquests, uns raonaments i unes inquietuds a tenir en compte en l’actual moment d’exaltació de sentiments i interessos. I de ments sovint poc fredes.

Media Catalunya contra la otra mitad

Ocurren, como mínimo, cuatro hechos preocupantes en Catalunya. Y esto va más allá de cualquier tendencia o color político normales. Escapan a la normalidad democrática.

A raíz de la radicalización nacionalista –que ha pasado del nacionalismo al secesionismo-, la sociedad catalana se ha dividido casi por la mitad: los partidarios de romper con el resto del Estado y los que prefieren continuar en él, si bien con una forma de relación diferente ya que la actual resulta conflictiva.

Además de esta preocupante división de casi por la mitad –si bien los números dan cierta ventaja de votantes a la opción de buscar una mejor relación-, resulta que una de ellas –precisamente la menos votada- quiere imponerse a la otra mitad. Con lo cual se rompe la buena convivencia e incluso se vulneran las reglas democráticas al uso. No tiene ninguna lógica que la minoría –por muy amplia que sea- forcejee para prevalecer sobre la mayoría. Ni siquiera que hubiese un empate al 50 por ciento, pues una decisión tan trascendente para la totalidad, por sentido común requeriría un porcentaje diferencial mucho más alto –pongamos un 70 u 80 por ciento- y con una participación en las urnas de más de la mitad. Sin estas premisas, no solo se fomenta el choque social interno, sino que es recurrir a los sistemas totalitarios.

Si, además, resulta que una de las mitades –la menor- se hace con los instrumentos del poder de todo tipo –claramente el institucional (ejecutivo y parlamentario) aparte del mediático público, y los utiliza ilegítimamente para atraerse y someter a la otra, nos encontramos ante un claro abuso de poder. Con lo cual se han dejado de lado las normas elementales de la convivencia democrática, para intentar instalar un sistema autoritario, aparte del signo ideológico –de derechas o de izquierdas- que finalmente acabe imperando.

Pero si, encima, se utiliza el engaño y a la hora de convocar e interpretar la voz de las urnas, simulando que era un plebiscito lo que eran unas elecciones autonómicas, se estará fuera de toda legalidad. Y si se proclama intencionadamente, como se hizo al principio, que havia ganado la opción rupturista (que obtuvo más representantes para la formación de gobierno, pero menos votos para una pretendida secesión del Estado –la que no era el objeto de la convocatoria) se habrá entrado en la espiral de la deslegitimación de las propias instituciones catalanas.

Y no vale acudir a la mobilicación de la calle, agitando sentimientos y confundiendo razonamientos para que prevalezca el grito por encima de la legalidad, y así conseguir lo que en el fondo pueden ser aspiraciones legitimas de una gran parte de la sociedad, pero que se deslegitiman por este tipo de procedimientos y al considerarse superiores a los deseos de la otra mitad de la sociedad catalana.

Son, estas, inquietudes y razonamientos a tener en cuenta en este momento de exaltación de sentimientos e intereses, y de mentes poco frías.