AMB DOS PRESIDENTS IMPUTATS...

Amb dos presidents imputats per la justícia, quina carta de presentació té un país? Quina credibilitat té, de cara a fora i de cara a dins? En això estem.

L’un, Jordi Pujol, imputat per presumptes delictes econòmics i fiscals; l’altre, Artur Mas, per incomplir, presumptament, la legalitat. El quadre de les irregularitats queda complet. Els tribunals s’hauran d’afanyar a aclarir una situació tan insostenible, perquè, a més de la necessitat de fer justícia i de netejar un ambient tan enrarit, les coses poden complicar-se encara més.

Resulta que Pujol, a més de tractar-se d’un expresident mitificat políticament per la reconstrucció nacional que dugué a terme, també ha implicat en la seva mala acció economico-fiscal el seu partit (CDC) i a no poques personalitats catalanes tingudes per prohoms de la nostra societat. Per poc que hom sacsegi la manta que tapa el catalanisme radicalitzat, el país fa olor de podrit.

D’altra banda, no és presentable ni tranquil·litzador tenir un president en funcions –amb unes ganes infinites de ser reelegit– imputat per desobediència a la llei i amb el  compromís de desacatar-la una altra vegada, i fins a on faci falta, per intentar el seu objectiu inconstitucional i que, ni amb les seves astúcies, no ha aconseguit en les urnes el suport social suficient.

Quins suports internacionals pot aconseguir, més enllà de la legitimitat o il·legitimitat de la seva causa,un país amb dos presidents imputats per la justícia? Quin futur pot esperar-se per a una Catalunya amb dos presidents investigats, l’un per gravíssimes malifetes econòmiques i l’altre per desacatament a les normes per mitjà de les quals accedí a la presidència i que va prometre acatar i fer acatar? 

O la justícia fa net, sense demora, per poder respirar un cert aire de normalitat, o caldrà que els ciutadans tornin a les urnes per escollir uns governants, sense màcula ni sectarismes, que mereixin gestionar els interessos de tots ells. 

El diputat Joan Coscubiela, líder de Catalunya sí que es pot, acaba d’afirmar a TV3 que, amb la presentació de la Declaració de ruptura per part de Junts pel SÍ i la CUP, s’avergonyeix de pertànyer al Parlament. Amb dos presidents de la Generalitat imputats, pot ser que també hi hagi ciutadans que s’avergonyeixin de pertànyer a la nació catalana. Llàstima. 

PARTITS PER LA MEITAT

 

L’alta, molt alta, participació en les eleccions catalanes en legitima com mai el resultat: Catalunya, partida per la meitat.

 Com que no hi ha un vencedor clar, amb una majoria absoluta que permeti seguir un full de ruta i governar amb un programa coherent, el que ha quedat acreditat és la divisió d’una societat i la dificultat de fomar gover i de governar.

Amb aquest resultat, cap a on podem anar? Una societat dividida a parts iguals, què pot exigir a ningú? Una part, pot imposar la seva tesi a l’altra? Com que el resultat de la divisió està legitimat,  què s’ha guanyat? En canvi, en fer més patent i enfrontada aquesta divisió social i política, col·lectivament s’hi ha perdut. Pocs i molt mal avinguts: millor dit: barallats.

Artur Mas no ha perdut. Però tampoc no ha guanyat, perquè es presentava en una coalició heterogènia i amagat en el quart lloc de la llista. No s’ha discutit ni votat la seva acció de govern, com corresponia fer, sinó una cosa molt diferent i sobre la qual gairebé no s’havia discutit entre els partits en condicions d’igualtat. 

Eren unes eleccions autonòmiques que es van voler convertir en un plebiscit o referèndum que, legalment, no eren. El mateix president Mas les havia convocat com a autonòmiques,  perquè així ho disposa la llei. L’independentisme, tot junt, ha guanyat les eleccions, però ha perdut el seu plebiscit.

A més, el seu partit, CDC, junt amb el seu soci, ERC, han perdut escons, respecte als que ja tenien, en el Parlament. Han anat enrere. I per a arribar a la  majoria absoluta necessiten els de la CUP, que ha assegurat reiteradament que no votarà Mas per president. L’Artur ho podria perdre tot...

Tampoc no ha guanyat Rajoy. Tot i el gran augment de participació, que gairebé tothom esperava que donés la victòria als no independentistes, el resultat li ha fallat. A l’Albiol, aquí, li ha faltat talla?

Si el president Rajoy confiava que els qui fins ara no votaven sortirien per donar-li la seva papereta, s’ha equivocat. No han sortit com una tromba a donar-li suport, i a més, avui hi ha més independistes que abans. En això hi ha perdut. Els seus càlculs i la seva estratègia de Don Tancredo, de fiar-ho tot a les lleis i no fer política, ens asseguren, a tots, uns quants anys més d’enfrontaments.

Artur Mas es va ficar en un carreró sense sortida, I amb ell, Catalunya. Ara Rajoy es troba també en un altre carreró sense sortida, I amb ell, Espanya.

Una rumba para la esfinge Rajoy

En esta Diada de Catalunya, más de un millón de catalanes le han bailado una rumba a la esfinge de La Moncloa.

 

Más de un millón de ciudadanos en las calles de Barcelona, cuatro años seguidos, bailándole a Rajoy la famosa rumba de Peret "Catalunya tiene poder", resulta impresionante.

Después -más creíbles- las urnas dirán lo que digan, pero estas grandes manifestaciones, con un mensaje claro, no merecen como respuesta una actitud de esfinge.

La calle -más o menos manipulada- se mueve y el Estado sigue estático, como pasmado y desorientado. No sabe, parece, como reaccionar. Y cuando lo ha hecho, demasiadas  veces se ha equivocado. Y la calle, en Catalunya, se ha ido moviendo aún más y con más gente.

 

No es cuestión ahora de contar si los manifestantes fueron más o menos que otras veces: el gentío fue enorme. Ni tampoco de valorar el  aliento, apoyo e implicación en estas movilizaciones de las distintas  instancias del gobierno autonómico catalán, que es mucho y decisivo.

Lo sorprendente y destacable es la distinta actitud de las dos partes enfrentadas. La gran actividad e iniciativa, motivadoras y contagiantes, de un importante sector de la política y de la sociedad catalanas, y la escandalosa pasividad, negativa y desmoralizante, de los responsables de la gobernación estatal, sin imaginación ni iniciativa para encauzar de forma positiva y no alentando el enfrentamiento, el llamado problema catalán.

 

Problema que se crece, cada día,  al rebotar con un muro de silencio, incomprensión o menosprecio, en lugar de encontrar una actitud de escucha y de diálogo, dentro de la ley o desde la posibilidad de cambiarla. 

 

No debe dejarse caer en saco roto, la inconcreta oferta que acaba de hacer el president Artur Mas, en la euforia del éxito de la última Diada, de cambiar la ley "entre todos", que coincide con la del ministro Margallo de una cesión de la totalidad del IRPF y la modificación del texto constitucional.

Son, el de Mas y el de Margallo, dos ofrecimientos a tener en cuenta.  Son hábiles y oportunos los dos.

Quizás permitirían al presidente Rajoy salir de su actual inmovilismo en este difícil asunto, que -como se ha visto- no conduce más que a agravar las cosas.

 

Y al president Mas a intentar deshacerse del  embrollo en que se ha metido, de muy difícil salida, y jugar aún una carta con posibilidades, evitando que le hagan la cama sus propios socios, no mucho de fiar.

  

 

LA FEBLESA DEL “NO”

En el creixent debat públic entre el “sí” i el “no” a la independència de Catalunya, el discurs dels partidaris del “no” apareix com el més feble. I per diversos motius.

Perquè no han aconseguit un argumentari poderós i coherent, tot i tenir raons de pes i contundents; perquè no han sabut exposar-lo de manera convincent i s’han limitat a un simplista contraatac legalista i històric; perquè s’escuden en la contundència de posseir la veritat més que en el raonament; i perquè, entre d'altres coses, donen molt joc mediàtic a l’adversari en lloc d’ampliar i d'enfortir el seu.

Manca d’intel·ligència política? Carència d’agilitat mental i d’estratègia eficient?  ¿Esperit de superioritat, derivat de l’ostentació secular del poder? ¿Retraïment de la intel·lectualitat, per por de ser titllada de conservadorisme? ¿Incapacitat d’entrar en el fons del problema: legalitat democràtica versus radicalitat democràtica? ¿Infravaloració del sentiment popular –i de les seves reaccions– davant una suposada solidesa estructural pel fet de ja tenir estat?

Els dos corrents enfrontats responen d’una manera ben diferent davant aquests interrogants. Els partidaris del “sí” a la independència, amb habilitat, astúcia, convenciment i valentia. Els partidaris del “no” amb força malaptesa, ingenuïtat i retòrica autosuficiència. En ambdós casos hi ha carència de sil·logismes nets i hi sobren argúcies i eufemismes bruts.

Si a tot això hi afegim que l’emotivitat és més atractiva que el raonament, que les ancestrals reivindicacions, avivades, tenen més força que les reclamacions, que l’ímpetu dels sentiments sol imposar-se, col·lectivament –si hi ha lideratge–, als plantejaments equilibrats –i més si no hi ha lideratge fort– i fins i tot a la inèrcia de l’estatu quo, no ha d’estranyar que la posició conservadora del “no” es mostri més feble que la del “sí”, que és la que sap prometre i promet, il·lusòriament, el cel aquí en la terra.

En ambdós plantejaments hi falta més racionalitat i seny.

 

Catalunya-España: Respuesta y propuesta de Iceta

 

 

El Primer secretario del Partido Socialista de Catalunya, Miquel Iceta, responde a un artículo mio publicado en este diario, con una inteligente propuesta para el conflicto Catalunya-España. Como por su aportación vale la pena leerla literalmente, la reproduzco íntegra aun sin pedirle permiso. Dice así:

Apreciado Wifredo,  

A través de estas líneas quisiera agradecer el texto que me has enviado.

En referencia al texto, creo que no hay solución al desacuerdo actual entre Catalunya y España que no pase por el diálogo, la negoc,iación y el pacto y que, tanto la vía unilateral de Artur Mas como el empeño de Rajoy en ignorar la cuestión, están enquistando el problema.

Como seguramente sabes, los socialistas proponemos una reforma federal de la Constitución que pueda ser votada por todos los ciudadanos y que reciba un apoyo mayoritario en Catalunya. Se trataría de una reforma basada en cuatro ejes, lo que hemos dado en llamas las cuatro “R”.

En primer lugar, el reconocimiento, es decir, que Catalunya sea reconocida como una nación dentro de una España plurinacional, pluricultural y plurilingüe.

En segundo lugar, las reglas. Que se establezca una definición precisa de las competencias del Estado y la atribución del resto de competencias a las Comunidades.

En tercer lugar, recursos. Que se constitucionalicen los principios de solidaridad y ordinalidad que deben regular la financiación de las Comunidades.

Y, finalmente, representación. Que se transforme el actual Senado en un Consejo Federal integrado por los gobiernos autónomos, para que las Comunidades puedan participar en la toma de decisiones del Estado federal.

Se trata de una reforma cuya necesidad compartimos el conjunto de los socialistas de España y que, con el cambio en marcha que se ha producido en España después de las elecciones municipales y autonómicas y que las encuestas apuntan que se producirá tras las elecciones generales de otoño, está cada vez más cerca de hacerse realidad.

Recibe un cordial saludo,

Miquel Iceta

Primer Secretario

 

¿Rajoy, a Catalunya, como un Don Tancredo?

Se habla de un viaje del presidente Rayoy a Catalunya, la próxima semana, para "desactivar" las maniobras del president Mas, al frente del movimiento separatista que cada vez va adquiriendo una configuración mayor. No parece pueda augurarse a don Mariano demasido éxito en este viaje.

 

De entrada, cada vez que se anuncia que un presidente del Gobierno central va a Catalunya, da la impresión de que va al extrangero. O sea, de que no transita dentro del propio país. Lo cual, proyecta una sensación extraña, incluso ridícula.

 

Que, además, se anuncie que el objetivo de este desplazamiento es para desactivar o contrarestar una actuación de rebeldia de una parte del pueblo catalán, que proyecta pronunciarse formalmente a favor de su separación del Estado, asombra, porque estas cosas se hacen pero no se proclaman por adelantado.

 

Si, encima, este movimiento de rebelión esta liderado, organizado y realizado por el máximo representante ordinario del Estado en Catalunya, según disponen la Constitución y el Estatut, textos que juró o prometió solemnemente acatar y hacer cumplir el propio president de la Generalitat (representante y parte del Estado), el contrasentido resulta colosal

 

¿A que irà Rajoy a Catalunya, presumiblemente, la pròcima semana? ¿Con que autoridad? ¿Con que cartas, que pueda sacarse de la manga? ¿A ser humillado? A evidenciar, nuevamente, su papel de Don Tancredo?

 

En cualquier lugar, más en politica, cuando alguien en lugar de agarrar "el toro por los cuernos” se queda quieto esperando a que el problema pase de largo, tenemos un Don Tancredo.

 

O Rajoy va a Catalunya con una nueva estrategia política atractiva y convincente, que realmente contrarrete el sentimiento centrífugo que alli se ha instalado desde las propias instancias representativas del Estado, o puede ahorarse este viaje al extrangero próximo.

 

 

EL “NO PASSARAN” DE RAJOY

Això és no conèixer Catalunya. Ès no conèixer el nacionalisme català. És no conèixer la dialèctica pràctica dels nacionalismes, que es retroalimenten.

En això, Rajoy s’equivoca una altra vegada. Com també es va equivocar Aznar. Tots dos, volent aconseguir l’efecte contrari, han animat el nacionalisme català.

La llei és la llei, però cal raonar-la. Té el seu sentit, però abans de voler aplicar-la a totes passades cal explicar-la. A més, les lleis es poden canviar.

Les lleis són per a ordenar jurídicament la vida social segons millor convingui a la col·lectivitat en les circumstàncies adequades. En aquest sentit, aprovades democràticament, són de compliment obligat. El que no són és un parapet per a la defensa de posicions partidàries ni un mur de contenció, com el famós “no passaran”. Ni ho són ni es poden utilitzar per a fer-ne.

 La fèrria actitud legalista del president Rajoy en la defensa de l’Estat de dret és incomprensible, i si no va acompanyada de la pedagogia necessària es pot convertir en un frontó contra el qual reboten totes les pilotes de reclamacions legítimes.

Ni el Govern central ni el Partit Popular, que el controla, ni el mateix Rajoy, han sabut construir un discurs suficientment raonat, comprensible i atractiu sobre els avantatges d’una Espanya com a Estat plurinacional, divers i cohesionat al mateix temps, per contraposar-lo al que sí que ha sabut fer i divulgar, de manera contagiosa, el nacionalisme. És, segurament, la seva gran carència en aquest terreny.

 No serveix, el “no”. Encara que sigui legal. Les lleis s’estiren tot el que poden, no més, en una societat dinàmica i i amb aspiracions diverses. Quan es generalitza la idea que la Constitució, amb el temps, s’ha convertit en un  cadenat, és que no s’ha aplicat adequadament o que ha arribat el moment de revisar-la, de modificar-la, perquè respongui a les necessitats actuals del bé comú.

Amb el “no passaran”, el que s’aconsegueix és agreujar les coses, alimentar  l’enfrontament, anar perdent el terreny que es deia voler preservar. La societat catalana no és bel·licosa, però cobra coratge en els enfrontaments. La seva tendència a agrupar-se, a “fer pinya”, en les reclamacions que considera legítimes i desateses o  negades, amb més rotunditat que raonaments comprensibles, és d’una tossuderia sorprenent. 

És el que passa en el panorama actual, bastant confús i contradictori, de la política catalana. Confusió i contradiccions que no la faran recular en les seves pretensions amb arrels històriques, culturals i sentimentals, molt fortes. El discurs del “no”, per molt legal que sigui, no és suficient.

La força de la història mil·lenària, de la cultura arrelada en el poble i el profund sentiment d’identitat, sempre acaben saltant o rebentant les comportes.

No hi val, senyor Rajoy, el “no passaran” Algun dia i per algun lloc –amb bones maneres o amb males maneres–, passaran, si s’entesta a atrinxerar-se en un mur de calç i no en un de comprensió i de raonaments més convincents que els dels contraris.