Globus punxats

La nostra historia recent, amb la transició liderada pel rei Juan Carlos i Adolfo Suárez, amb la complicitat de molts altres, i una bona col·laboració de Jordi Pujol des de Catalunya, va començar bé.

I va continuar anant bé, amb alts i baixos i moltes clarors i ombres, amb Felipe González i José M. Aznar. Després es va  entrar en un període de decadència i desconcert amb incompetent José Luís Rodríguez Zapatero i un desbordat  Mariano Rajoy en el govern de l’Estat, i a un altre nivell, un somiador Pasqual Maragall, un gris José Montilla i un desconcertant Artur Mas en la Generalitat catalana. I per a acabar-ho d’adobar, la figura del monarca, per raons diverses, comença a no estar a l’altura de les circumstàncies, a desinflar-se.

Sempre que comença una nova etapa, les il·lusions creixen. Hi ha ganes de deixar enrere l’anterior, deteriorada, i iniciar un nou rumb amb aires renovats. És la  necessitat de tornar-se a il·lusionar. És el que dóna força als pobles.

També s’espera molt, potser massa, de les noves promeses de renovació, de creixement econòmic i social, de recuperació política. L’esperança –diuen és l’última cosa que es perd; o  -millor dit- que es vol perdre. Ens hi aferrem com a un clau roent. 

Els nous personatges públics que van sorgint per a liderar cada nou temps, desperten curiositat i se’ls dóna un ampli marge de confiança, generalment confirmada abans en les urnes. Es necessiten timoners que orientin el rumb cap al destí de la nau col·lectiva.

Gairebé tot això ha fallat, últimament. Moltes il·lusions s’han esfumat; molts programes han fracassat o han hagut de ser canviats; alguns, i no pocs, dels personatges que ens havien venut bé llur imatge –fins i tot decorada amb una aurèola de figura d’altar– han decebut.

Els mars nacionals i internacionals han estat procel·losos, certament; les travessies, plenes de dificultats rocoses i d’horitzons borrosos; i les capacitats de lideratge, aquí i a fora, massa limitades. Aquest és el panorama, que cal desitjar que canviï bren aviat.

I aquesta és la sensació, molt generalitzada, que en té el ciutadà: la de trobar-se davant un quadre surrealista i depriment, de massa globus punxats, de líders dèbils, desorientats o venedors de fum –a vegades per a amagar impotència o vergonya pròpies o alienes–, tant a nivell nacional com autonòmic. Fins i tot en les màximes altures institucionals. I així s’estén el pànic.

En una nova antologia de breus reflexions al peu de la notícia, amb la vibració dels esdeveniments frenétics viscuts en els tres últims anys, intento recollir-hi les vivències més destacades. 

L’il·lustre periodista Lluís Foix, gran professional i creador de la millor opinió pública des dels mitjans de comunicació més prestigiosos, ha tingut l’amabilitat de prologar aquesta recopilació de textos sobre fets i d’idees que indueixen més a la reflexió que a l’optimisme. Tal com a ell li agrada dir, cal sobreposar-se al desànim.

Què s’hi pot fer? La societat, com a ésser viu, es renova constantment. I n’hauran de sortir noves energies, il·lusions engrescadores, líders sense llastos de passats tèrbols o dubtosos i amb idees i forces capaces de tornar a encendre  esperances a prop i llums a la llunyania.

Tot això, que sona a poesia, haurà de baixar, de nou, a la consciència ciutadana i marcar el batec quotidià de les coses de la vida real. La història humana no es para mai... I ser optimista encara no és prohibit.