LA FEBLESA DEL “NO”

En el creixent debat públic entre el “sí” i el “no” a la independència de Catalunya, el discurs dels partidaris del “no” apareix com el més feble. I per diversos motius.

Perquè no han aconseguit un argumentari poderós i coherent, tot i tenir raons de pes i contundents; perquè no han sabut exposar-lo de manera convincent i s’han limitat a un simplista contraatac legalista i històric; perquè s’escuden en la contundència de posseir la veritat més que en el raonament; i perquè, entre d'altres coses, donen molt joc mediàtic a l’adversari en lloc d’ampliar i d'enfortir el seu.

Manca d’intel·ligència política? Carència d’agilitat mental i d’estratègia eficient?  ¿Esperit de superioritat, derivat de l’ostentació secular del poder? ¿Retraïment de la intel·lectualitat, per por de ser titllada de conservadorisme? ¿Incapacitat d’entrar en el fons del problema: legalitat democràtica versus radicalitat democràtica? ¿Infravaloració del sentiment popular –i de les seves reaccions– davant una suposada solidesa estructural pel fet de ja tenir estat?

Els dos corrents enfrontats responen d’una manera ben diferent davant aquests interrogants. Els partidaris del “sí” a la independència, amb habilitat, astúcia, convenciment i valentia. Els partidaris del “no” amb força malaptesa, ingenuïtat i retòrica autosuficiència. En ambdós casos hi ha carència de sil·logismes nets i hi sobren argúcies i eufemismes bruts.

Si a tot això hi afegim que l’emotivitat és més atractiva que el raonament, que les ancestrals reivindicacions, avivades, tenen més força que les reclamacions, que l’ímpetu dels sentiments sol imposar-se, col·lectivament –si hi ha lideratge–, als plantejaments equilibrats –i més si no hi ha lideratge fort– i fins i tot a la inèrcia de l’estatu quo, no ha d’estranyar que la posició conservadora del “no” es mostri més feble que la del “sí”, que és la que sap prometre i promet, il·lusòriament, el cel aquí en la terra.

En ambdós plantejaments hi falta més racionalitat i seny.

 

Catalunya-España: Respuesta y propuesta de Iceta

 

 

El Primer secretario del Partido Socialista de Catalunya, Miquel Iceta, responde a un artículo mio publicado en este diario, con una inteligente propuesta para el conflicto Catalunya-España. Como por su aportación vale la pena leerla literalmente, la reproduzco íntegra aun sin pedirle permiso. Dice así:

Apreciado Wifredo,  

A través de estas líneas quisiera agradecer el texto que me has enviado.

En referencia al texto, creo que no hay solución al desacuerdo actual entre Catalunya y España que no pase por el diálogo, la negoc,iación y el pacto y que, tanto la vía unilateral de Artur Mas como el empeño de Rajoy en ignorar la cuestión, están enquistando el problema.

Como seguramente sabes, los socialistas proponemos una reforma federal de la Constitución que pueda ser votada por todos los ciudadanos y que reciba un apoyo mayoritario en Catalunya. Se trataría de una reforma basada en cuatro ejes, lo que hemos dado en llamas las cuatro “R”.

En primer lugar, el reconocimiento, es decir, que Catalunya sea reconocida como una nación dentro de una España plurinacional, pluricultural y plurilingüe.

En segundo lugar, las reglas. Que se establezca una definición precisa de las competencias del Estado y la atribución del resto de competencias a las Comunidades.

En tercer lugar, recursos. Que se constitucionalicen los principios de solidaridad y ordinalidad que deben regular la financiación de las Comunidades.

Y, finalmente, representación. Que se transforme el actual Senado en un Consejo Federal integrado por los gobiernos autónomos, para que las Comunidades puedan participar en la toma de decisiones del Estado federal.

Se trata de una reforma cuya necesidad compartimos el conjunto de los socialistas de España y que, con el cambio en marcha que se ha producido en España después de las elecciones municipales y autonómicas y que las encuestas apuntan que se producirá tras las elecciones generales de otoño, está cada vez más cerca de hacerse realidad.

Recibe un cordial saludo,

Miquel Iceta

Primer Secretario

 

¿Rajoy, a Catalunya, como un Don Tancredo?

Se habla de un viaje del presidente Rayoy a Catalunya, la próxima semana, para "desactivar" las maniobras del president Mas, al frente del movimiento separatista que cada vez va adquiriendo una configuración mayor. No parece pueda augurarse a don Mariano demasido éxito en este viaje.

 

De entrada, cada vez que se anuncia que un presidente del Gobierno central va a Catalunya, da la impresión de que va al extrangero. O sea, de que no transita dentro del propio país. Lo cual, proyecta una sensación extraña, incluso ridícula.

 

Que, además, se anuncie que el objetivo de este desplazamiento es para desactivar o contrarestar una actuación de rebeldia de una parte del pueblo catalán, que proyecta pronunciarse formalmente a favor de su separación del Estado, asombra, porque estas cosas se hacen pero no se proclaman por adelantado.

 

Si, encima, este movimiento de rebelión esta liderado, organizado y realizado por el máximo representante ordinario del Estado en Catalunya, según disponen la Constitución y el Estatut, textos que juró o prometió solemnemente acatar y hacer cumplir el propio president de la Generalitat (representante y parte del Estado), el contrasentido resulta colosal

 

¿A que irà Rajoy a Catalunya, presumiblemente, la pròcima semana? ¿Con que autoridad? ¿Con que cartas, que pueda sacarse de la manga? ¿A ser humillado? A evidenciar, nuevamente, su papel de Don Tancredo?

 

En cualquier lugar, más en politica, cuando alguien en lugar de agarrar "el toro por los cuernos” se queda quieto esperando a que el problema pase de largo, tenemos un Don Tancredo.

 

O Rajoy va a Catalunya con una nueva estrategia política atractiva y convincente, que realmente contrarrete el sentimiento centrífugo que alli se ha instalado desde las propias instancias representativas del Estado, o puede ahorarse este viaje al extrangero próximo.

 

 

EL “NO PASSARAN” DE RAJOY

Això és no conèixer Catalunya. Ès no conèixer el nacionalisme català. És no conèixer la dialèctica pràctica dels nacionalismes, que es retroalimenten.

En això, Rajoy s’equivoca una altra vegada. Com també es va equivocar Aznar. Tots dos, volent aconseguir l’efecte contrari, han animat el nacionalisme català.

La llei és la llei, però cal raonar-la. Té el seu sentit, però abans de voler aplicar-la a totes passades cal explicar-la. A més, les lleis es poden canviar.

Les lleis són per a ordenar jurídicament la vida social segons millor convingui a la col·lectivitat en les circumstàncies adequades. En aquest sentit, aprovades democràticament, són de compliment obligat. El que no són és un parapet per a la defensa de posicions partidàries ni un mur de contenció, com el famós “no passaran”. Ni ho són ni es poden utilitzar per a fer-ne.

 La fèrria actitud legalista del president Rajoy en la defensa de l’Estat de dret és incomprensible, i si no va acompanyada de la pedagogia necessària es pot convertir en un frontó contra el qual reboten totes les pilotes de reclamacions legítimes.

Ni el Govern central ni el Partit Popular, que el controla, ni el mateix Rajoy, han sabut construir un discurs suficientment raonat, comprensible i atractiu sobre els avantatges d’una Espanya com a Estat plurinacional, divers i cohesionat al mateix temps, per contraposar-lo al que sí que ha sabut fer i divulgar, de manera contagiosa, el nacionalisme. És, segurament, la seva gran carència en aquest terreny.

 No serveix, el “no”. Encara que sigui legal. Les lleis s’estiren tot el que poden, no més, en una societat dinàmica i i amb aspiracions diverses. Quan es generalitza la idea que la Constitució, amb el temps, s’ha convertit en un  cadenat, és que no s’ha aplicat adequadament o que ha arribat el moment de revisar-la, de modificar-la, perquè respongui a les necessitats actuals del bé comú.

Amb el “no passaran”, el que s’aconsegueix és agreujar les coses, alimentar  l’enfrontament, anar perdent el terreny que es deia voler preservar. La societat catalana no és bel·licosa, però cobra coratge en els enfrontaments. La seva tendència a agrupar-se, a “fer pinya”, en les reclamacions que considera legítimes i desateses o  negades, amb més rotunditat que raonaments comprensibles, és d’una tossuderia sorprenent. 

És el que passa en el panorama actual, bastant confús i contradictori, de la política catalana. Confusió i contradiccions que no la faran recular en les seves pretensions amb arrels històriques, culturals i sentimentals, molt fortes. El discurs del “no”, per molt legal que sigui, no és suficient.

La força de la història mil·lenària, de la cultura arrelada en el poble i el profund sentiment d’identitat, sempre acaben saltant o rebentant les comportes.

No hi val, senyor Rajoy, el “no passaran” Algun dia i per algun lloc –amb bones maneres o amb males maneres–, passaran, si s’entesta a atrinxerar-se en un mur de calç i no en un de comprensió i de raonaments més convincents que els dels contraris.