La raó dels radicals

 

No és que els radicals no tinguin raó, sinó que les seves raons no són les de tots, ni les majoritàries. I la convivència requereix el major consens.

Altrament, conviure civilitzadament no és possible. Si un radicalisme, qualsevol, intenta o aconsegueix imposar-se, estem en un totalitarisme. La part pretén dominar el tot.

En algun moment, segurament, tots hem sentit la temptació de la radicalitat. De creure, defensar i establir el que crèiem que era el millor: la  nostra raó. Devaluant o ignorant la dels altres.

No era mala intenció. Potser bona o, fins i tot, molt bona. Érem uns beats de la nostra suposada bondat, que repartíem a tothom en estampetes de colors. O érem uns fanàtics seguidors i defensors de la nostra sagrada veritat inqüestionable.

Beats o fanàtics, amb un fals carisma d’infal·libilitat, socialment ens comportàvem, vulgues que no, com uns malvats. Els altres no comptaven. Eren els infidels a convertir. S’havia de predicar la guerra santa.

Els radicalismes són ferment de canvi, ambició de millora. Amb freqüència, idealismes venerables. En la seva dialèctica contraposada ajuden a avançar a la societat. A treure-la de la seva paralitzant rutina, del seu aburgesament, del seu bassal sovint amb pudor de podrit.

Benvinguts els radicalismes, en la seva mesura creativa. Amb la seva específica funció positivament revolucionària. Sense sortir-se dels seus límits que marquen el sentit comú, el respecte als altres i les regles democràtiques. La seva aportació és bona, sempre que no s’obstinin a convertir-se en maleïts 'àngels caiguts'.

Tenen les seves raons. Però la raó és de tots. Alguns es mereixen estàtues en els temples, altres bons militants enfervorits de les seves causes. No líders il·luminats, convençuts de que els déus estan sempre de part seva.

Els déus de la veritat –social, política, etc.-, com la sort o l’alegria, es distribueixen per barris. Entre tots s’ha de fer tot. O intentar-ho. No amb exclusions ni imposicions autoritàries.

La democràcia  -la millor regla de convivència fins ara- és de tots. Compte amb posar-li adjectius. Abans s’inventà l’“orgànica”, ara s’invoca la “radical”. Anem per mal camí. Si és de tots, entre tots hem de definir-la, acceptar-la, organitzar-la i concretar-la, sense caòtics buits legals, amb normes jurídiques de compliment obligat.

Les raons radicals fan o poden fer la seva aportació al progrés, però no es poden imposar dogmàticament a la totalitat. Els “ismes”, com a radicalització (cadascú que hi posi aquí el seu més preuat), porten a l’ànima aquesta temptació exclusiva i excloent. Son la deïficació  del 'ego'.

Volen ser la “raó” de tot, de tots i para tots. No poden entrar (no hi mereixen entrar), en el regne convivèncial de cap cel… Son anticonvivència.

 

 

 

 

 

 

 

 

La razón de los radicales

No es que los radicales no tengan razón, sino que sus razones no son las de todos. Ni las mayoritarias. Y la convivencia requiere el mayor consenso.

De lo contrario, convivir civilizadamente no es posible. Si un radicalismo, cualquiera, intenta o logra imponerse, estamos en un totalitarismo. La parte pretende dominar al todo.

En algún momento, seguramente, todos hemos sentido la tentación de la radicalidad. De creer, defender y establecer lo que creíamos que era lo mejor. Nuestra razón. Devaluando o ignorando la de los demás.

No era mala intención. Quizás buena o muy buena. Éramos unos beatos de nuestra supuesta bondad, que repartíamos en estampitas de colores. O unos hinchas de nuestra verdad.

Beatos o hinchas, con un falso carisma de infalibilidad, socialmente nos comportábamos como unos malvados. Los otros no contaban. Eran los infieles a convertir. Había que predicar la guerra santa.

Los radicalismos son fermento de cambio, ambición de mejora. Con frecuencia, idealismos venerables. En su dialéctica contrapuesta ayudan a avanzar a la sociedad. A sacarla de su anquilosante rutina, de su aburguesamiento, de su charco oliendo a podrido.

Bienvenidos los radicalismos.En su específica función revolucionaria. Sin salirse de sus límites, que les marcan el sentido común, el respeto a los otros y las reglas democráticas. Su aportación es buena, siempre que no se empeñen en convertirse en malditos ángeles caídos. 

Tienen sus razones. Pero a razón es de todos. Algunos merecen estatuas en los templos, otros militantes enfervorecidos de sus causas. No líderes iluminados, convencidos de que los dioses están de su parte.

Los dioses de la verdad –social, política, etc. -, como la suerte o la alegría, se distribuye por barrios. Entre todos hay que hacerlo todo. O intentarlo. No con exclusiones ni imposiciones.

La democracia, la mejor regla de convivencia hasta ahora, es de todos. Cuidado con ponerle adjetivos. Antes se inventó la 'orgánica', ahora se invoca la 'radical'. Vamos por mal camino. Si es de todos, entre todos hemos de definirla, aceptarla, organizarla y concretarla, sin vacíos legales, en normas jurídicas de obligado cumplimiento.

Las razones radicales pueden hacer su aportación, pero no pueden imponerse a la totalidad. Los 'ismos' (cada cual ponga aquí el suyo) llevan en el alma esta tentación. Quieren ser 'la razón' de todo y de todos. No entrarán (no merecen entrar) en los reinos de ningún cielo...

 

 

    

 

 

 

 

 

 

 

 

El descarat llenguatge dels politics i els mitjans

Cada vegada és més buit el llenguatge de la majoria de polítics aquests últims mesos. Pitjor encara, és pesat, reiteratiu i mentider. No és un llenguatge constructiu sinó destructiu. Un llenguatge en contra dels altres i a favor seu.

Tot és vàlid per justificar la pròpia ineficàcia i per tal de desacreditar al contrari. L’ambigüitat, la contradicció i la mentida. A més, dit descaradament, sense posar-se vermells de cara. I barroerament, sense la més mínima elegància oratòria, amb la qual s’ornamentaven les intervencions parlamentàries o mediateques en altres temps, i altres personatges de la política en gran.

I això no només evidencia el baix nivell de moltes dels nostres actors polítics, sinó que és una ofensa a la intel·ligència i al bon gust del ciutadà que potser se’ls prengué seriosament i, amb el civisme que correspon a un país democràtic, un dia els va anar a votar.

És tal la desimboltura de baixa estofa que utilitzen a través dels mitjans de comunicació per tal de desfigurar la realitat i escombrar cap a casa, a favor dels seus interessos partidaris o personals, que segurament aquests mitjans no haurien de donar-los l’acollida que no es mereixen, o pensar-s'ho dues vegades.

No estaria gens malament que les associacions representatives d’aquests mitjans –premsa, ràdio i televisió- i els propis professionals, deixessin de ser simples caixes de ressonància de tals comportaments, i es replantegessin si estan complint degudament amb el seu deure o s’han convertit en purs propagandistes de qualsevol estridència o publicitat barata.

No n’hi ha prou amb la simple postura crítica de columnistes, tertulians, opinants i presentadors. Està bé, però no n'hi ha prou.  S’ha de valorar objectivament l’interès real de les informacions o declaracions que es publiquen o es transmeten a bombo i platerets. És hora que els mitjans i els professionals, lliurement i responsable, facin també autocrítica.

I els receptors –lectors, radiooients o teleespectadors- han de conscienciar-se més – tot i que molts ja ho estan- que no s’ho han d’empassar tot, 'todo lo que les echen'.

Catalunya, masa abandonada

Les coses no passen perquè sí. Des de fa anys, Catalunya gairebé ha estat abandonada per l’Estat i pel Govern. Semblava que fos un altre territori, quasi diferent. En algunes ocasions s’han tingut gestos excepcionals de bon tracte, gairebé de privilegi. Però no de normalitat.

Ni l’Estat ni el Govern han transitat ni tractat el territori català d’una manera normal, ni tan sols com està establert a la Constitució. Sempre hi ha hagut certa prevenció i algunes objeccions injustificades. I terra que no es transita amb habitualitat, hi neixen herbes de tota classe, com a la paràbola evangèlica.

Ha estat un greu error. I malgrat el que es digui, en el segon mandat d'Aznar, en el de Zapatero i de Rajoy s’ha accentuat aquest distanciament i aquest enfrontament. S’ha obert un abisme, que ara no se sap afrontar. No es tracta d’aplicar les lleis –que també- sinó d’establir una convivència i una relació normal. I això no s’ha fet, sinó al contrari.

Si tot era el mateix Estat, s’havia de veure i viure així, com diu el sentit comú i com disposa el marc jurídic bàsic general, que estableix el reconeixement de les singularitats de les nacionalitats i regions, distribuint –amb insuficiència i poca claredat, certament- les respectives competències i atribucions, segons es decidí democràticament en una norma constitucional perfectible, i per perfeccionar amb urgència.

Semblava a vegades que per tal que l’Estat, del qual la Generalitat en forma part, realitzés les seves degudes funcions aquí, hagués de demanar permís o treure’s les sabates per no infectar el país sagrat. Sentit d’inferioritat o superioritat? Desconeixement des de la capital del terreny que es trepitja? Comoditat, ja que des de les poltrones de Madrid es viu molt bé i ben pagats?

On hi ha un buit algú l’ocupa. I és el que ha passat en aquest paí , desitjable i desitjat, de Catalunya. Des de fa segles hi ha terra abonada a les reivindicacions. Sovint amb tota la raó. I últimament s’ha accentuat, i el victimisme ha trobat, com altres vegades a la història, caldo de cultiu i líders que han sabut avivar i aglutinar sentiments respectables i desitjos legítims, en moviments contra els dimonis centralistes estatals.

I, tot i que encara no semblen majoritaris, així estem: a cops de Constitució i desafiaments de curta mirada, potser suïcida. Pujol (quan era bon noi), Maragall (el denunciant del 3% i el creador del nou Estatut) i fins i tot el grisós Montilla, equilibrabran il·lusió pàtria i sentit pràctic. Mas i Puigdemont, en lloc de governar, s'han aliat amb la cridòria del carrer (que han encoratjat, amb Forcadell, Muriel, Sanchez, etc.) per tirar-se, al dictat de l'Esquerra de Junquerasi i l'inpiració de Companys, de mà de la CUP, a la muntanya de l'aventura infinita. En lloc de seguir l'exmple a Prat de La Riba, del que ara es celebra els 99 anys de la seva mort

I és que allà -al centre de la Meseta, sota un sol de mata camell- estan l'Estat i el Govern estatal, i aquí queda l'abandonament de la política en gran, i, per tant la reivindicació, la protesta i el desafiament descarat i creixent. Acabarà malament. ¿Qui té la culpa?