PARTITS PER LA MEITAT

 

L’alta, molt alta, participació en les eleccions catalanes en legitima com mai el resultat: Catalunya, partida per la meitat.

 Com que no hi ha un vencedor clar, amb una majoria absoluta que permeti seguir un full de ruta i governar amb un programa coherent, el que ha quedat acreditat és la divisió d’una societat i la dificultat de fomar gover i de governar.

Amb aquest resultat, cap a on podem anar? Una societat dividida a parts iguals, què pot exigir a ningú? Una part, pot imposar la seva tesi a l’altra? Com que el resultat de la divisió està legitimat,  què s’ha guanyat? En canvi, en fer més patent i enfrontada aquesta divisió social i política, col·lectivament s’hi ha perdut. Pocs i molt mal avinguts: millor dit: barallats.

Artur Mas no ha perdut. Però tampoc no ha guanyat, perquè es presentava en una coalició heterogènia i amagat en el quart lloc de la llista. No s’ha discutit ni votat la seva acció de govern, com corresponia fer, sinó una cosa molt diferent i sobre la qual gairebé no s’havia discutit entre els partits en condicions d’igualtat. 

Eren unes eleccions autonòmiques que es van voler convertir en un plebiscit o referèndum que, legalment, no eren. El mateix president Mas les havia convocat com a autonòmiques,  perquè així ho disposa la llei. L’independentisme, tot junt, ha guanyat les eleccions, però ha perdut el seu plebiscit.

A més, el seu partit, CDC, junt amb el seu soci, ERC, han perdut escons, respecte als que ja tenien, en el Parlament. Han anat enrere. I per a arribar a la  majoria absoluta necessiten els de la CUP, que ha assegurat reiteradament que no votarà Mas per president. L’Artur ho podria perdre tot...

Tampoc no ha guanyat Rajoy. Tot i el gran augment de participació, que gairebé tothom esperava que donés la victòria als no independentistes, el resultat li ha fallat. A l’Albiol, aquí, li ha faltat talla?

Si el president Rajoy confiava que els qui fins ara no votaven sortirien per donar-li la seva papereta, s’ha equivocat. No han sortit com una tromba a donar-li suport, i a més, avui hi ha més independistes que abans. En això hi ha perdut. Els seus càlculs i la seva estratègia de Don Tancredo, de fiar-ho tot a les lleis i no fer política, ens asseguren, a tots, uns quants anys més d’enfrontaments.

Artur Mas es va ficar en un carreró sense sortida, I amb ell, Catalunya. Ara Rajoy es troba també en un altre carreró sense sortida, I amb ell, Espanya.