Déu d'uns quants?

No hi ha Déu -si és que existeix- de només uns quants. Si fos així, repugnaria a la raó. Seria un contrasentit. Encara que aquests quants fossin molts, o moltíssims, i omplissin places, carrers i ciutats senceres. Fins i tot, si fossin gairebé tots els homes. És de pur raonament lògic, penso.

Si per Déu s'entén el creador, ho és de tots. No seria tampoc concebible que ho fos només d'alguns, seria absurd. Un Déu d'absurditats no podria ser Déu. Un Déu creador ho és de tots o de ningú. Si ho és de ningú, lògicament no és Déu. No existiria.

I si ho és de tots -es concebi com es vulgui el procés de creació- tots tenen la seva causa en ell, tots porten, d’aguna manera, la seva marca. No uns sí i altres no. I tots, per lògica, han de poder saber d'ell. Per la seva pròpia naturalesa de creats d'ell. Tots, per primari que sigui, han de sentir, d'alguna manera, el seu alè. Notar en el seu interior el principi de la seva creació. Tenir, de forma implícita, notícia d'ell, encara que sigui un lleuger ressò, i notar la seva empenta creativa.

I si Déu creador és el que anomenem "el bé", tot creat ha de tenir tendència a la bondat. I tenir oberta, sense necessitat absoluta de mediacions, inclinació o perpetuació al bé, el que s’anomen "salvació". Sense distinció de races, temps (abans i després de Crist), cultures, nivells socials (pobresa o riquesa), ni capacitat o maduresa física o intel·lectual, ni grau d'estudis o coneixements explícits. No sembla explicable que la sort, actual i futura, de les persones vagi lligada indefugiblament a quelcom “circumstancial”.

Tampoc -sembla dir la raó- ha de ser imprescindible adherir-se, o fer un acte de fe, a favor d'una tradició, una doctrina, d'un llibre més o menys mitificat, d'un relat històric o uns ritus concrets. L'empremta de la creació està implícitament en tots els creats. En la seva mateixa naturalesa, originàriament, encara que el seu coneixement pugui concretar-se, perfilar, passar de l'instint o de la intuïció connaturals a una explicitació més elaborada.

En un altre cas, estaríem davant d'un Déu per a uns quants. Un contrasentit. Seria bó, crec, que algú més il.lustrat, sense escapar-se de la lògica, contraposés anlgún altre raonament.

No cal, per ara, plentajar-se: “I quí ha creat Déu? S’ha autocreat?” Si l’entenem com “el principi de totes les coses”, “el no creat”, aquestes preguntes repugnen també la raó. Déu és fora de la raó (humana)?