De gran col·laborador a bon amic. Passant per un malentès inexplicable. D’un silenci temporal i dolorós a un silenci etern i irreparable.
I entre aquests dos silencis, l’alè d’uns missatges d’amistat i de col·laboració mútua. I uns fruits en converses llargues i en llibres i informes de tota mena. La seva mort sobtada estroncà una vida acadèmica plena de treball i d’il·lusió. I a mi em deixà sense un bon amic i col·laborador. I amb un munt d’idees interessants i de projectes a mig fer. Ja no ens veurem més a La Bodegueta, el nostre bar-restaurant d’intercanvi de punts de vista, de sincerament sobre la vida, les coses i les persones. El nostre despatx de disseny de propostes i de treball.
Aquest era el context dels últims anys de la nostra relació humana i acadèmica. Segurament, ni millor ni pitjor que moltes altres que el tenien sempre enfeinat. Daniel, generós, sempre estava disposat a col·laborar amb tothom. Li faltaven hores, al dia i a la nit.
Quan en les institucions universitàries no hi acabava de trobar l’encaix adient a les seves ambicions, o l’acollida plaent, segurament per la seva condició d’immigrant de parla castellana i d’escriptura catalana, i també pel seu tarannà forjat en l’estudi dur i solitari, vaig creure que era una gran oportunitat integrar-lo en el Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC). I fer-ho respectant la seva personalitat, la seva manera de fer.
Amb la seva saviesa i el seu caràcter difícil. Simplement, oferint-li fer al CEDIC allò que durant molts anys venia fent per vocació, emplenant milers de fitxes de tots els documents que podia abastar i guardant-les en capses de sabates, en la solitud de casa seva, a Sitges. I a sobre amb l’ajut d’un equip de documentalistes i, a més, cobrant. Això li permeté fer el doctorat i, més tard, obtenir una plaça de professor titular a la universitat.
8
Va ser un encert. Per a ell i per al Centre que jo dirigia. La seva tasca es va multiplicar, el va donar a conèixer arreu, i la seva obra fou un important patrimoni per al CEDIC i per a la comunitat d’investigadors del país i de fora.
Van ser gairebé deu anys d’estreta col·laboració. En tancar les portes el Centre –al qual Daniel E. Jones confessa que va dedicar el millor de la seva vida professional–, i segurament per les circumstàncies que van precipitar aquest tancament sobtat i inexplicable, es va produir un estrany malentès que el va dur a distanciar-se de mi amb un llarg temps de silenci que mai no vaig saber entendre.
Quan aquell silenci es va trencar, gràcies a un mutu sincerament, va començar una etapa molt rica d’amistat i de renovada col·laboració, fins que el silenci definitiu que se l’endugué ens posà de dol, a tants companys i amics de Daniel. He dubtat molt entre deixar perduts en l’ordinador els e-mails que em va enviar entre aquests dos silencis o publicar-los. (I publicar-los tal com ell els va escriure, sense cap altra esmena que les dels errors que s’esmunyen quan –com diu ell en un dels seus e-mails– s’escriu a rajateclat.) No descobreixen res de nou, però ajuden a conèixer la figura i la personalitat singulars de Daniel E. Jones, a qui ja s’han dedicat merescuts homenatges públics, articles i llibres.
Finalment, encertat o no, he decidit no deixar perdre en l’oblit aquests petits textos, més personals que acadèmics, sense altra pretensió que posar-los a l’abast dels afeccionats a buscar en els arxius i les biblioteques, interessats a arrodonir el seu coneixement del professor i amic que ens ha deixat. Però, sobretot, en agraïment al seu ajut i a la seva confiança.
Wifredo Espina
No hay comentarios:
Publicar un comentario