MITJA CATALUNYA CONTRA L’ALTRA MEITAT

Pel cap baix hi ha quatre fets preocupants a Catalunya, en l’actualitat, i això va més enllà de qualsevol tendència o color polític normals, ja que són fets que s’escapen de la normalitat democràtica.

Primer. Arran de la radicalització nacionalista –que ha passar del nacionalisme al secessionisme–,  la societat catalana s’ha dividit gairebé per la meitat: els partidaris de trencar amb la resta de l’Estat i els qui prefereixen continuar formant-ne part si bé amb una forma de relació diferent, ja que l’actual resulta molt conflictiva.

Segon. A més d’aquesta preocupant divisió de gairebé meitat per meitat –si bé els números  donen un escàs avantatge de votants a favor de l’opció de buscar una millor relació–, resulta que una meitat –precisament la menys votada– vol imposar-se a l’altra, amb la qual cosa es trenca la bona convivència i fins i tot es vulneren les regles democràtiques a l’ús. No té cap lògica que la minoria –per molt àmplia que sigui– forcegi per prevaler sobre la majoria. Ni  encara que hi hagués hagut un empat al cinquanta per cent, ja que, per sentit comú, una decisió tan transcendent per a la totalitat requeriria un percentatge molt més alt –posem que un setanta o vuitanta per cent– i aconseguit amb la participació en les urnes de bastant més de la meitat del cens electoral. Sense aquestes premisses, no solament es fomenta el xoc social intern, sinó que es recorre a sistemes totalitaris.  

Tercer. Si, a més, resulta que una de les meitats –la petita– es fa amb els instruments de poder de tota –clarament l’institucional (executiu i parlamentari), a part del mediàtic públic, i els utilitza il·legítimament per a atraure i sotmetre l’altra meitat, ens trobem davant un clar abús de poder.  Amb què s’han deixat de banda les normes elementals de la convivència democràtica per intentar instal·lar un sistema autoritari  a part del signe ideològic–de dretes o d’esquerres– que finalment acaba imperant.

Quart. Però si, a sobre, s’utilitza el doble llenguatge o l’engany a l’hora de convocar les eleccions i d’interpretar la veu de les urnes, fent veure que era un plebiscit allò que en realitat no era altra cosa que unes eleccions autonòmiques, s’estarà fora de la legalitat vigent. I si es proclama intencionadament, com es va fer al principi (després s’ha anat rectificant), que havia guanyat l’opció rupturista (que va obtenir més representants per a la formació de govern, però menys vots per a una pretesa secessió de l’Estat, cosa que no era l’objecte de la convocatòria), s’haurà entrat en l’espiral de la deslegitimació de les mateixes institucions catalanes.

I no si val acudir a la mobilització del carrer,  agitant sentiments i confonent  raonaments,  perquè prevalgui la cridòria sobre la legalitat i així aconseguir el que en el fons poden ser aspiracions ben legítimes d’una part de la societat, però que deixarien de ser-ho per culpa d’aquesta mena de procediments i en considerar-los superiors als de l’altra meitat de la societat catalana.

Són, aquests, uns raonaments i unes inquietuds a tenir en compte en l’actual moment d’exaltació de sentiments i interessos. I de ments sovint poc fredes.