Compte amb els dogmàtics

       

En temps de vaques flaques proliferen els dogmàtics. Els miraclers. Amb alguna cosa cal omplir les boques obertes de gana i els ànims mancats d’esperança.

En tots els terrenys. En el religiós ja és conegut i tradicional. Es promet el paradís, però a llarg termini. En el polític, per avui o per demà mateix. Sempre amb rotunditat, amb paraules altisonants, que pretenen ser convincents. I son cíniques, sovint.

No pocs polítics, en aquests temps de confusió, es converteixen en predicadors de la “bona nova”. Pugen als seus púlpits partidaris, engolen les seves paraules, i comencen a predicar dogmes a aquells que, més afamats de fets, estan disposats momentàniament, a saciar-se amb frases buides que no porten més enllà d'una falsa il.lusió o d' un mòs de pa resec.

I així ens va la política. La vella i la nova. La de dretes i la d’esquerres. La nacionalista del centre i la de la perifèria. Es diguin els seus protagonistas més visibles Pablo Iglesias, Oriol Junqueras, Ada Colau, Joan Tardà o Anna Gabriel, com alguns exemples de l’esquerra. A la dreta, amb els seus respectius nacionalismes: José Maria Aznar, Mariano Rajoy, Artur Mas, Carles Puigdemont o Carme Forcadell. Els dogmes –per inspiració divina populista, radical-democràtica o legalista- substitueixen les realitats ja contrastades. Les doctrines desgastades i buides pretenen fer oblidar la política de la bona gestió -no n'hi ha d'altra-, que hauria de ser creadora de riquesa i la seva justa distribució.

Els dogmatismes florejats i sonors mobilitzen les masses, per bé o per mal. Sobre tot a toc de corneta oficial. La bona gestió política, socialment més pràctica i confortable, en temps crítics i convulsos de predomini de la verbositat per sobre del sentit comú, de la moderació i del pactisme, no arrossega gent pels carrers ni vots a les urnes; li falta espectacle i morbositat. O una promesa, al menys, com la paràbola de la multiplicació dels pans i els peixos.

Per això -com a portaveus o comparses interesats- la televisió, la ràdio i la premsa –de la mà dels polítics gestual i verbalment més diarreics- s’omplen de discursos dogmàtics sense la inspiració de cap sant esperit. És el simple espectacle que substitueix el raonament. Allò fàcil de seguir, de retenir i de repetir en eslògans ben pagats amb diners de tots. I de divulgar a les masses desenganyades o radicalitzades, incapaces d’analitzar i de discernir amb serenitat on hi ha alguns valors o només vent.

Aleshores -el dogma partidista predicat arreu és el dogma- es vota el que es vota. I surt el que surt, com hem vist. El poble atribolat també s’equivoca, o l'equivoquen.

S’acosten noves eleccions… Compte amb els polítics dogmàtics de tota classe, tipus i condició !