"Wifredo Espina", per Manuel Cuyàs (El PUNT-AVUI)

ELPUNT-AVUI

13-04-2016

Wifredo Espina

Manuel Cuyàs

L'altre dia, quan entrava als estudis de 8TV per intervenir en una tertúlia, del mateix lloc en sortia Wifredo Espina, a qui Josep Cuní acabava de fer una entrevista amb motiu del llibre de memòries que acaba de publicar, Quan volien silenciar-me. Li vaig poder dir que ja l'havia llegit, i ell va agafar-ne un exemplar seu que duia i me'l va dedicar. Ara en tinc dos. Qui és Wifredo Espina? Faig la pregunta perquè quan em vaig reunir amb els que havien d'intervenir amb mi a la tertúlia i amb un punt d'orgull els vaig ensenyar el llibre i la dedicatòria va resultar que no hi havia ningú, ni entre els grans ni entre els joves, que en conegués l'existència. Em vaig quedar parat. Hiperbòlicament, perquè ja no em sorprèn res. Wifredo Espina havia estat un dels periodistes més influents en l'època que el règim de Franco començava a declinar però no acabava de declinar del tot. Els seus comentaris polítics, publicats sempre a El Correo Catalán, eren seguits per tothom, inclosos els ministres de Madrid, que se'ls miraven amb la lupa de la censura i la indignació sempre a punt. Era quan llegíem entre línies, i Wifredo Espina va arribar a ser un mestre a l'hora d'escriure en el mateix sentit. Una postil·la aparentment innocent a unes declaracions de Franco o d'un alcalde, una comparació com qui no vol la cosa amb un país democràtic o uns punts suspensius intencionats eren alguns dels recursos que Espina feia servir per dir-ho tot sense que semblés que ho acabés de dir. Gràcies al seu llibre he sabut que molts diaris espanyols que no eren tan valents com ell o no tenien ningú com ell reproduïen les seves columnes.
“Un periodista de referència
en el declivi
del franquisme
Li vaig dir que una vegada el vaig anar a veure a la redacció d'El Correo Catalán per oferir-me. No se'n recordava. Em va publicar tres articles, i no en vaig cobrar cap. “Devia ser molt al final.” Tant, que al cap d'unes setmanes el diari va tancar. Al llibre n'explica els motius, amb aquell punt d'amargor que l'impregna tot. El franquisme el va voler silenciar i al final la imposició va venir en democràcia. Ara Espina publica en alguns diaris de menys abast i manté una col·laboració combativa al digital E-noticies. De vegades em costa estar d'acord amb el seu pessimisme i els seus referents, però Wifredo Espina s'ha de llegir.
Llegeixin el llibre. Si volen, tinc a la seva disposició l'exemplar que em sobra. És una mica desmanegat –cosa que l'autor reconeix– perquè està escrit com ha escrit sempre Espina: pensant en el diari de l'endemà, no en floritures estilístiques. I llegeixin el final perquè no trobaran enlloc ni en tan poques pàgines un resum més complet de la situació política actual a Catalunya. Vist amb els ulls de Wifredo Espina, que als vuitanta-sis anys segueix incomodant i no hi ha qui el silenciï.