Catalunya, masa abandonada

Les coses no passen perquè sí. Des de fa anys, Catalunya gairebé ha estat abandonada per l’Estat i pel Govern. Semblava que fos un altre territori, quasi diferent. En algunes ocasions s’han tingut gestos excepcionals de bon tracte, gairebé de privilegi. Però no de normalitat.

Ni l’Estat ni el Govern han transitat ni tractat el territori català d’una manera normal, ni tan sols com està establert a la Constitució. Sempre hi ha hagut certa prevenció i algunes objeccions injustificades. I terra que no es transita amb habitualitat, hi neixen herbes de tota classe, com a la paràbola evangèlica.

Ha estat un greu error. I malgrat el que es digui, en el segon mandat d'Aznar, en el de Zapatero i de Rajoy s’ha accentuat aquest distanciament i aquest enfrontament. S’ha obert un abisme, que ara no se sap afrontar. No es tracta d’aplicar les lleis –que també- sinó d’establir una convivència i una relació normal. I això no s’ha fet, sinó al contrari.

Si tot era el mateix Estat, s’havia de veure i viure així, com diu el sentit comú i com disposa el marc jurídic bàsic general, que estableix el reconeixement de les singularitats de les nacionalitats i regions, distribuint –amb insuficiència i poca claredat, certament- les respectives competències i atribucions, segons es decidí democràticament en una norma constitucional perfectible, i per perfeccionar amb urgència.

Semblava a vegades que per tal que l’Estat, del qual la Generalitat en forma part, realitzés les seves degudes funcions aquí, hagués de demanar permís o treure’s les sabates per no infectar el país sagrat. Sentit d’inferioritat o superioritat? Desconeixement des de la capital del terreny que es trepitja? Comoditat, ja que des de les poltrones de Madrid es viu molt bé i ben pagats?

On hi ha un buit algú l’ocupa. I és el que ha passat en aquest paí , desitjable i desitjat, de Catalunya. Des de fa segles hi ha terra abonada a les reivindicacions. Sovint amb tota la raó. I últimament s’ha accentuat, i el victimisme ha trobat, com altres vegades a la història, caldo de cultiu i líders que han sabut avivar i aglutinar sentiments respectables i desitjos legítims, en moviments contra els dimonis centralistes estatals.

I, tot i que encara no semblen majoritaris, així estem: a cops de Constitució i desafiaments de curta mirada, potser suïcida. Pujol (quan era bon noi), Maragall (el denunciant del 3% i el creador del nou Estatut) i fins i tot el grisós Montilla, equilibrabran il·lusió pàtria i sentit pràctic. Mas i Puigdemont, en lloc de governar, s'han aliat amb la cridòria del carrer (que han encoratjat, amb Forcadell, Muriel, Sanchez, etc.) per tirar-se, al dictat de l'Esquerra de Junquerasi i l'inpiració de Companys, de mà de la CUP, a la muntanya de l'aventura infinita. En lloc de seguir l'exmple a Prat de La Riba, del que ara es celebra els 99 anys de la seva mort

I és que allà -al centre de la Meseta, sota un sol de mata camell- estan l'Estat i el Govern estatal, i aquí queda l'abandonament de la política en gran, i, per tant la reivindicació, la protesta i el desafiament descarat i creixent. Acabarà malament. ¿Qui té la culpa?