L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

L’últim foli de les meves Memòries (Wifredo Espina)

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques quantes notes dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? Ja res té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora. I aquests dies he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys de periodista i vuitanta i cinc de vida. Ho he intentat a corra cuita. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot ferir algú sense voler. He intentat ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions. El temps se m’acaba. Sento que me’n vaig cap a la posta. Cap el misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap, jo... marxo. Adéu i gràcies.