L'últim foli

L’últim foli

(De les meves Memòries)

 Wifredo Espina

   Acabo d’escriure l’últim foli de les meves memòries. Tres mesos de feinada. Escrites a raig, tal com surtin. Sense consultar i sense, quasi, dormir. M’havien posat data: un mes i mig. No la vaig complir. Ara, sí. Ja està. No; faltarien molts més folis. Però, de moment, quina sensació de desassossec. Molts amics  m’atiaven. Jo deia que sí, que les faria; però unes poques notes (sobre vivències d’un periodista inconformista)  dormien perdudes al fons d’un calaix, sota la pols de quatre o cinc anys. No en tenia ganes. Unes memòries, per a què? Ara, mirar i pensar enrere? Per tornar a sofrir? A reviure alegries efímeres? Tornar a estimar? És l’inic que perdura, l’amor. Ja res més té interès. Algunes editorials, amablement, s’han interessat abans d’hora;  gràcies. Quedarà a les seves mans. Aquests dies (aniversari de l’accident que em va fer sentir-me morir) he escrit l’últim foli (salvo error u omisión) de més de quatre  cents. És feixuc fer memòria de més de quasi setanta anys d’escriure i fer de periodista i vuitanta-cinc de vida inconformada. Ha estat a corra cuita. Potser he corregut massa. Perdoneu errors i mancances. I tot el que calgui. Quan un intenta la màxima sinceritat pot molestar, segur, fins i tot ferir algú, sense voler. La veritat és crua. He intentat, tossudament, ser independent, fins i tot de mi mateix. M’hi havia compromès. Aquí les teniu. No hi haurà temps, segurament, de correccions ni ampliacions, necessàries. El temps se m’acaba per anar fent memòria. També per escriure sense horari ni parar. La vocació i la passió no afluixen, encara; son vida, en un cos ja feble: faran la viu-viu, aniran piulant. Sento, però, que me’n vaig cap a la posta. Cap el Misteri definitiu. Lentament, de pressa o de cop, qui sap!, jo... marxo. Adéu i gràcies.